Diners

Significat de Diners

Mitjà d'intercanvi, emès per l'autoritat d'un govern reconegut, que
representa un valor fix i que circula en els temps moderns com a monedes o
com a certificats en paper. El món antic no coneixia els diners en la forma
de materials peribles, com el paper moneda o les monedes metàl·liques, fins a
el s VIII a. C. Abans de #aqueix època, tots els pagaments es feien en productes o en
metall, el valor dels quals es mesurava pel pes. S'usaven balances amb
pesos de pedra o de metall més o menys normalitzades. Com la plata era el
metall més usat per a l'intercanvi, amb freqüència s'usava la paraula heb.
keseƒ, «plata», amb el sentit de «diners» (com ocorria també amb el bab.
kaspu i el fen. ksp). De la mateixa manera, els termes «pagar» i «pesar» es
expressaven amb el mateix verb heb. shâqal (ac. shaqâíu). Per això trobem
que Abrahán va pesar 400 siclos de plata per la terra que va comprar prop d'Hebron
(Gn. 23.16), i que David va donar a Oman «el pes de sis-cents siclos d'or» per
l'era del jebuseo (1 Cr. 21.25). Vegin-se Balança; Mesures i Pesos.

El sistema monetari que s'usava en Canaán durant el 2n mil·lenni a. C. era el
babilònic, com ho revelen les Cartes d'Amarna* del s XIV a. C. Atès que els
termes de l'AT per als valors monetaris, «siclo» i «mina», deriven del bab.
shiqlu i manû, en general se suposa que els israelites també usaven el
sistema monetari babilònic en comptes de l'egipci, el que aparentment no usaven
fora de l'Egipte ni tan sols els seus vassalls. Vegeu Mina; Siclo; Talent.

Les frases «peça de diners» o «moneda»* són traduccions una miqueta vagues de
paraules hebrees no clares que denoten una certa quantitat de metall preciós que el seu
equivalent exacte es desconeix (Gn. 33:19; 1 S. 2.36). En alguns passatges es
va afegir la paraula «siclos» (Dj. 17:2; 2 S. 18.11) que s'hauria de prendre en
sentit neutre per a indicar un pes o valor implícits en l'hebreu, però no
expressat. En les notes de Gn. 33:19 (BJ) i Jos. 24:32 (DHH) apareix la
paraula kesitas, transliteració de l'heb. qeÑîtah, que representa una antiga
unitat de pes que s'usava per als pagaments. Sembla que es va deixar d'emprar
després de la conquesta de Canaán, ja que mai més se l'esmenta en els
llibres posteriors de la Bíblia. Es desconeix el seu valor. En Mt. 26:15 i 27:9
la frase «peces de plata» representa un siclo o el seu equivalent (cƒ Zac.
11.12).

La moneda encunyada es va introduir per 1a vegada a Lídia, c 700 a. C. Des d'allí, el
procés de fabricar monedes de metall de grandària i pes uniformes es va difondre
ràpidament a Grècia, les primeres monedes del qual daten d'abans del 650 a. C.
Quan Ciro va prendre Sardis (547 a. C.) i tota l'Àsia Menor va arribar a ser possessió de
els perses, éstos van adoptar la moneda encunyada i la van introduir a tot arreu
del seu imperi -que abastava tot el Pròxim Orient-, pocs anys després de la
conquesta de Lídia. Les monedes d'or eren encunyades només pel rei, però les
de plata també eren emeses pels governs provincials. Segons es
coneix, les monedes perses són les primeres que portaven retrats humans (la
del rei que les emetia) en comptes de figures d'animals o de divinitats. Darío
I va introduir la moneda d'or normalitzada, que es va dir dareikós, «dárico», i
que pesava uns 8,4 g (fig. 366).

Com el valor de l'or i de la plata varia molt actualment, no es pot donar un
preu exacte de les monedes, de manera que si el lector desitja saber-ho deurà
multiplicar el seu pes en grams pel valor corrent del gram d'or o de
plata al seu país, com ho indiquin les pàgines financeres dels diaris
locals.

Les monedes encunyades més antigues, esmentades en l'AT, són les «dracmes»
gregues o el «dárico» (Esd. 2:69; Neh. 7:70-72). En Betsur es va descobrir una
moneda del s V a. C., que imitava la dracma atenesa (fig 365). La seva inscripció
hebrea esmenta: 1. A un cert Ezequías, probablement el summe sacerdot a
qui Josefo sindica com a amic de Tolomeo I. 2. El nom «Judà» com a país
emissor. Aquest descobriment mostra que els jueus usaven dracmes com a monedes
de plata, i que fins i tot; les van emetre localment durant els períodes persa i
hel·lenístic primerenc. Al mateix temps, també van usar les monedes perses com
el dárico (Esd. 8.27). Les «dracmes» d'1 Cr 29:7 són la traducció de l'heb.
ªdarkôn. Aquest terme probablement va ser usat per l'autor d'1 Cr. per a
convertir el valor monetari del temps de David a la moneda de la seva pròpia
època. En realitat, molts comentadors creuen que les diverses referències a
monedes que hi ha en Cr., Esd. i Neh., no importa quin hagi estat l'ús de els
termes hebreus, 331 s'apliquen al dárico persa, i que aquesta moneda bé
coneguda es va usar perquè els valors monetaris anteriors anessin
significatius per als lectors de la seva època.

Al voltant del 140 a. C., Antíoc VII va dictar un decret que va permetre a Simón
Macabeu (143/42-135 a. C.) emetre la seva pròpia moneda (1 Mac. 15:6). No obstant això,
aquesta concessió sembla haver estat anul·lada algun temps després, perquè no s'han
trobat fins ara monedes d'aquest Simón. (Les monedes anteriorment
atribuïdes a ell són de la primera rebel·lió contra els romans.) Juan Hircano I,
fill de Simón, per tant, va ser el primer governant jueu que va emetre monedes
macabeas. Aquestes, que inclouen les dels successors d'Hircano, totes de
bronze, van ser emeses; fins al període romà. En harmonia amb el mandat de
no fer imatges, no presenten semblances d'animals o d'éssers humans, sinó
més aviat dissenys de símbols militars, com la d'un navili de guerra (fig 89)
o un casc, o símbols religiosos, com un cálice que s'usava per a les
libacions (fig 462). Generalment, portaven inscripcions gregues i hebrees,
però, des d'Herodes el Gran, algunes només tenien textos en hebreu.

169. Monedes romanes durant els temps del NT. Els números 1, 6, 9 i 12 són
dupondii; les 3 i 5 són assarii; les 2, 4, 7, 8, 10, 11, i 13-15 són denarii.

Com l'emissió de monedes era un senyal de sobirania, especialment les de
plata i d'or, als jueus se'ls va permetre només emetre de bronze o coure,
Aquesta restricció presentava un problema quan es tractava de les necessitats
del temple. L'impost anual per al temple, que cada jueu home des de els
20 anys havia de pagar, equivalia a 1/2 siclo de plata. Cal assenyalar que en
temps del NT la paraula siclo es va usar per a aplicar-la al tetradracma (4
dracmes) de Tir (gr. stater, «estatero»; Mt. 17.27), la moneda que s'acceptava
per a pagar l'impost anual destinat al temple. Per consegüent, els
governants jueus van triar per a pagar l'impost anual el tetradracma 332
de Tir, encunyada en #aqueix ciutat entre el 126 a. C. i el 66 d. C., perquè per el
general era de bona qualitat, uniforme en pes i bastant abundant (fig 170).
Aquesta era la moneda que juntament amb el didracma (anomenades respectivament siclo i
medio siclo), havien aprovat els sacerdots per a l'ús del temple. Els
visitants que tenien monedes d'altres països i d'altres valors devien
canviar-les per aquestes monedes autoritzades. Judes va trair a Jesús per 30
tetradracmas tíries del tresor del temple. Vegin-se Canvista; Tribut del
temple.

170. Un tetradracma de Tir, usat com un siclo per al pagament dels impostos
del temple. L'anvers mostra al déu fenici Melkart (Baal). L'anvers
retrata una àguila i té una fletxa (equivalent al 30 a. C.) amb la
inscripció: «Tir, la santa i inviolable».

Bib.: F. A. Banks, Coins oƒ Bible Days [Monedes dels temps bíblics] (Nova
York, 1955); A. Reifenberg, «Ancient Jewish Coins» [Antigues monedes jueves],
JPOS 19 (1941):59-81, 286-313; F. W. Madden, History oƒ Jewish Coinage and oƒ
Money in the Old and New Testament [Història de l'encunyació jueva i dels diners
en l'AT i el NT] (ed. rev., Nova York, 1967); M. Wacks, The Handbook oƒ
Biblical Numismatics [Manual de numismàtica bíblica] (Houston, 1976); Herodoto
i.94; FJ-AA i.22.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: DINERS

DINERS segons la Bíblia: Es fa esment dels diners ja en època tan primerenca com Gn. 17.12, 13, on es parla de persones comprades «per diners».

Es fa esment dels diners ja en època tan primerenca com Gn. 17.12, 13, on es parla de persones comprades «per diners».

De Gènesi a Zacarías s'esmenta com no comptat, sinó pesat. Això donava el veritable valor dels metalls preciosos en forma d'anells o en trossos petits d'or o plata.

Les quantitats de diners que s'usaven en l'AT corresponen amb Gera, Beka, Siclo, Maneh i Talent.
En tornar els jueus de l'exili l'any 536 a. C., s'usava llavors diners perses. Això va ser seguit dels diners grecs.

Antíoc VII, al voltant de l'any 140 a. C., va donar permís a Simón Macabeo per a encunyar diners jueus.
Els siclos s'encunyaven amb el gravat d'un got de mannà i una vara d'ametller.
Sota els romans, s'usava diners romans.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: DINERS