Filosofia

Significat de Filosofia

(gr. filosofia, «amor a la saviesa»).

Terme que només apareix en Col. 2:8, on l'apòstol Pau adverteix a els
creients de Colosas: «Mireu que ningú us enganyi per mitjà de filosofies i
buides subtileses, segons les tradicions dels homes, conforme a els
rudiments del món, i no segons Crist». La filosofia és un intent d'arribar
a la veritat mitjançant dels processos del raonament (mentre que la ciència
la cerca per l'observació i l'experimentació, i la fe es recolza en una
revelació sobrenatural i els seus efectes visibles en els qui ordenen les seves vides en
harmonia amb #aqueix revelació). Les 3 avingudes cap a la veritat -la filosofia, la
ciència i la fe- són d'origen diví, però totes han estat pervertides per el
pecat. Déu va crear la ment humana amb la capacitat de realitzar processos de
pensament lògic. Va formar el món natural i el va donar a l'home perquè el
observés i estudiés. Va revelar la seva voluntat als seus serfs els profetes. La
raó, l'observació i la fe han d'usar-se amb equilibri, puix que cap
de les 3 és adequada, en si mateixa i per si mateixa, com un camí complet cap a
la veritat. Quan els homes divorcien la revelació de la filosofia i de la
ciència amb la finalitat de deixar a Déu fora dels seus pensaments, es fan obertures
«en els seus raonaments, i el seu neci cor» s'omple de tenebres (Ro. 1.21).
Quan observen les coses visibles del món creat però refusen reconèixer al
Creador, i no ho glorifiquen com a Déu ni aprecien la seva bondat, els seus processos de
raonament es tornen no de confiança. Professant ser savis, 457 arriben a ser
necis (v 22). Contra la confiança en la «filosofia» en aquest sentit, amb
exclusió de la veritat revelada, és que parla Pablo en Col. 2:8.

Les filosofies de l'antiga Grècia proposaven resoldre el problema de l'origen,
de la naturalesa i del destí de l'home i del món natural mitjançant processos
racionals, i així resultaven d'un caràcter gairebé religiós. Atenes va ser el
centre del pensament filosòfic grec. Les 3 grans lluminàries de la
antiga filosofia grega van ser Sòcrates, Plató i Aristòtil, els qui es
van succeir en els ss V i IV a. C.; és a dir, entre el segle d'or d'Atenes i
el sorgiment d'Alejandro Magno. Els sistemes de Plató i d'Aristòtil
van influir molt en el pensament hebreu, particularment a Alexandria, on
Filó el jueu, contemporani de Jesús, va combinar els ensenyaments de Moisès amb
les dels filòsofs grecs (formant un nou sistema) i va intentar eliminar les
incoherències entre tots dos alegorizando les Escriptures. Prenent la raó sola
com la seva font d'autoritat absoluta, Aristòtil, que va servir com a tutor de
Alejandro Magno, va desenvolupar un sistema de filosofia natural que més tard
va dominar el pensament de la cristiandat fins a gairebé el període de la Reforma.
Durant els primers segles de l'era cristiana, els profesos cristians
van intentar explicar les veritats de la seva religió en termes del sistema
platònic, posant amb això el fonament de la teologia medieval, que més
tard es va desenvolupar seguint el pensament aristotèlic. Durant la 1a part
del s III a. C., Epicur i Zenó van fundar 2 escoles ètiques de filosofia
conegudes com a epicúria* i estoica.* Els escèptics, ensenyant que el
coneixement humà és insuficient per a arribar a la veritat amb algun grau de
certesa, sostenien que l'home aconsegueix la felicitat quan s'adona de
que no pot conèixer la veritat absoluta i deixa de lluitar per aconseguir-ho.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: FILOSOFIA