Hospitalitat
també: Hospitalidad
Significat d'Hospitalitat
(heb. ârêaj; gr. filoxenía).
En les llars orientals es requeria l'hospitalitat, fins i tot per a forasters
desconeguts. L'hoste podia gaudir d'aquesta hospitalitat sense la més mínima
obligació de pagament. En el seu defensa, Job va al·legar que sempre havia estat atent a
les necessitats dels viatgers (Job 31:31, 32). Abrahán va ser hospitalari amb
uns certs estrangers, els quals, va saber més tard, havien estat éssers celestials
(Gn. 18). Lot va acollir a 2 d'ells, sense saber, al principi, que eren àngels
(19:1-3). Tan seriosament considerava la seva obligació cap als seus hostes, que
per a protegir-los va estar disposat a sacrificar la puresa de les seves filles (Gn.
19:4-8). Pablo hauria tingut aquests incidents en ment quan va aconsellar a els
cristians a ser hospitalaris, perquè en ser-ho, sense saber alguns havien
allotjat a àngels (He. 13:2). Els israelites van rebre l'ordre de protegir
als estrangers i ser hospitalaris amb ells (Lv. 19.33, 34). Simón va deixar de
honrar a Crist amb les cortesies que un hoste podia generalment esperar
(Lc. 7.44-46). En la Bíblia s'esmenten habitacions d'hostes (RVR
«estances»;* Mr. 14.14; Lc. 22.11). Eliseo i el seu criat eren hostes
freqüents d'una dona sunamita, que finalment va fer construir una habitació
per a ell (2 R. 4:8-10, 13).
Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: HOSPITALITAT
HOSPITALITAT segons la Bíblia: En l'orient s'ha considerat des de sempre com un sagrat deure acollir, alimentar, allotjar i protegir a tot viatger que es detingui davant de la botiga o de la llar.
En l'orient s'ha considerat des de sempre com un sagrat deure acollir, alimentar, allotjar i protegir a tot viatger que es detingui davant de la botiga o de la llar.
L'estrany és tractat com a hoste, i els que d'aquesta manera han menjat junts queden lligats pels més forts llaços d'amistat, confirmats per mutus presents i passats de pare a fill.
La llei de Moisès recomanava l'hospitalitat (Lv. 19.34), que era també per als grecs un deure religiós.
La manera actual d'actuar entre els àrabs és una cosa que recorda les més antigues formes d'hospitalitat hebrea. Un viatger pot asseure's davant la porta d'algú que li és perfectament desconegut, fins que l'amo de la casa li convidi a sopar.
Si prolonga la seva estada per una mica de temps, no se li farà cap pregunta sobre les seves intencions; podrà partir quan vulgui sense més pagament que un «Déu sigui amb tu!».
Amb el creixement de la població hebrea es va veure l'obertura de nombroses fondes (vegeu FONDA), però l'hospitalitat familiar va persistir igual. Hi ha d'ells nombrosos exemples en l'AT (Gn. 18:1-8; 19:1-3; 24:25, 31-33; Éx. 2.20; Dj. 19.15-21; 2 R. 4:8, etc.; cp. Jb. 31:32).
El ric malvat de Lc. 16.19-25 va violar greument la llei de l'hospitalitat.
El NT ensenya com ha de ser l'hospitalitat cristiana (Lc. 14.12-13).
En gr., el terme «hospitalari» és «philoxenos», amic dels estranys (Tit. 1:8; 1 P. 4:9) i l'hospitalitat és «philoxenia», amor als estranys (Ro. 12.13; He. 13:2).
Aquest deure és tant més suportable quant que li acompanya una meravellosa promesa (Mt. 10.40-42).
Definició adaptada i traduïda al català d'un diccionari bíblic de domini públic (Diccionari modern de la Bíblia).