Idolo

Significat d'Idolo

Figura, estàtua, semblança, etc., venerada com a representació d'una
divinitat. Un ídol, en un sentit ampli, pot ser qualsevol objecte tangible
que s'adora com un déu, o com a símbol de #aqueix déu. «Imatge» té un
sentit una mica més restringit, perquè generalment designa una semblança
fabricada, que suposadament «retrata» a la deïtat que representa. En la
Bíblia s'usen aquests termes per a traduir molts vocables hebreus i grecs,
pocs dels quals corresponen exactament als vocables espanyols. Alguns
vocables bíblics són termes que es refereixen a la forma o naturalesa
de l'ídol, o a la manera en la qual li ho va fer; uns altres representen diverses
expressions de menyspreu per l'absurd i el degradat de la idolatria.

Alguns importants són el: 1. Heb. elîl, «ens déu», «res» (Sal. 96:5; Is.
2:8). 2. Heb. eben, «pedra», que designava el material amb què estaven
fets alguns ídols. 3. Heb. gillûlîm («boletes de fem») i elîlîm
(«diosecillos»), termes de menyspreu pels falsos déus (1 R. 21.26; Ez.
14:3-7). 4. Heb. pâsîl i pesel, originalment una imatge de fusta tallada, un
ídol esculpit i, en escrits posteriors, qualsevol altre tipus d'imatge (de
pedra, argila, fins i tot de fosa; Ex. 20:4; Dt. 7:5; Dj. 3.19, 26; 2 Cr.
33:19; Is. 40:19, 20; 44:9, 10). 5. Heb. tselem, «imatge», «semblança»,
generalment similar a la paraula espanyola «imatge» (Ez. 23.14; Am. 5.26). 6.
Heb. massêkâh, ídol de metall fos. 7. Heb. temûnâh, estàtua representativa
d'un déu qualificant-lo en algun dels seus atributs. 8. Heb. terâfîm,
«terafines».* 9. Gr. eídÇIon (de la qual prové la nostra paraula «ídol»; Hch.
7.41; 1 Co. 12:2; 1 Jn. 5.21). 10. Gr. eikon, «imatge», «semblança» (Ro.
1.23; cf el seu significat bàsic de «semblança» en Mt. 22.20; 2 Co. 4:4; etc.;
figs 163, 503).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: IDOLO

ÍDOL segons la Bíblia: o imatge. Representació mitjançant una imatge, escultura, o un altre mitjà, d'una persona o animal o cosa, a fi de fer d'això un objecte d'adoració, o bé l'estatge d'una divinitat (Éx. 20:4, 5, 23; Dj. 17:3; 1 S. 5:3, 4; Ro. 1.23).

o imatge. Representació mitjançant una imatge, escultura, o un altre mitjà, d'una persona o animal o cosa, a fi de fer d'això un objecte d'adoració, o bé l'estatge d'una divinitat (Éx. 20:4, 5, 23; Dj. 17:3; 1 S. 5:3, 4; Ro. 1.23). Es feien ídols de plata, d'or (Sal. 115:4; 135:15), de fusta o d'altres materials (Is. 44:13-17).

Els ídols de metall es feien abocant el metall fos en un motlle, que en aquest cas rebien el nom d'estàtues o imatges de fosa. Altres tipus d'ídols es feien tallant la fusta, que era a continuació daurada, platejada o policromada. De pedra o fusta, aquestes representacions, treballades amb instruments de tall, reben el nom d'imatges de talla o esculpides.

Isaïes i Jeremies descriuen la seva fabricació (Is. 40:19, 20; 44:9-20; Jer. 10:9). Les estatuetes representaven, entre altres, als déus domèstics, anomenats «terafim» (Gn. 31:34; 35:1-4). Hi havia ídols que tenien les dimensions d'un ésser humà (1 S. 19.16). Uns altres, com el que Nabucodonosor va erigir a la vall de Dura, eren de dimensions colossals (Dn. 3:1).

En el segle IV d. C., quan els pagans van ser introduïts en massa a l'església, van entrar amb ells imatges en alguns edificis cristians, però només, es va dir, per a ornamentació i per a la instrucció del poble. L'any 736, l'emperador de Bizanci Lleó III, l'Isáurico, va promulgar els edictes contra les imatges. L'any 780, l'emperadriu Irene va tornar a introduir-les a l'església d'Orient, la qual cosa va ser ratificat l'any 787 pel segon concili de Nicea.

L'església de Roma encoratja igualment el culte a les estàtues i representacions de Crist, la Mare de Déu i els sants. Això és justificat afirmant-se que aquests últims són venerats, en tant que només s'adora a Déu i al seu diví fill. No obstant això, la llei de Moisès prohibia totalment fer-se cap

representació que pogués usar-se per a donar-li culte, fora d'home, dona, o del que fora (Dt. 4.15-18, 23-24). El segon manament del Decàleg és un dels més llargs i solemnes (Dt. 5:7-10), i insisteix en la prohibició de servir a les imatges i de prostrar-se davant elles.

Així, queda prohibit aixecar-les sobre altars, agenollar-se davant elles, i posar-los ciris, dirigir-los oracions, i portar-les en processó. Aquestes pràctiques procedeixen de l'antic paganisme, sent totalment estranyes al cristianisme. D'altra banda, el Senyor és un Déu gelós, que reclama la nostra adoració i culte d'una forma exclusiva.

En el govern de Déu, s'anuncia el càstig fins a la quarta generació a aquells que desobeïssin aquesta ordre formal. Els israelites van caure en el pecat de cremar encens davant la serp de bronze feta per Moisès en el desert (Nm. 21:4-9), per la qual cosa el rei Ezequías la va fer trossos per a donar fi a aquesta idolatria (2 R. 18:4). El NT indica les raons espirituals de prohibicions semblants.

Abans de res, Crist és el nostre únic mediador i intercessor totpoderós, i és una ofensa a ell i una insensatesa dirigir-se a les criatures tant o més que a Ell (Hch. 4.12; Ro. 8.31-34; 1 Tu. 2:5 He 7.24-25; 9.24). D'altra banda, si bé és evident que una estàtua no és res més que una mica de marbre, de metall o d'escaiola, Pablo indica que el culte ofert a l'ídol és en realitat ofert als dimonis (1 Co. 10.19-22).

Aquesta paraula pot semblar molt dura, però és clar que un acte religiós prohibit no pot redundar més que en profit de l'enemic. Un enemic que empeny a l'adoració idolàtrica perquè els homes perdin de vista al Déu únic i veritable, i per a atreure'ls a les xarxes dels poders demoniacos que s'agotzonen després dels ídols.

Queda el fet que tant la Verge com els «sants» representats per imatges són morts, encara no ressuscitats (Jn. 6.40; 1 Co. 15.22, 23). L'AT prohibia, sota pena d'anatema i fins i tot de mort, la cerca de contacte amb els difunts, fins i tot si havien estat creients (Lv. 20:6, 27; Dt. 18.10-14; 1 S. 28:3-19; 1 Cr. 10.13-14; Is. 8:1920).

A un nivell espiritual, és evident que es pot arribar a tenir un altre tipus de veritables ídols. Tot el que en el nostre cor prengui el lloc degut a Déu, siguin persones o coses, són ídols. L'amor als diners, l'avarícia, la cobdícia, la golafreria, tot això són formes d'idolatria (Mt. 6.24; Lc. 16.13; Ro. 16.18; Ef. 5:5; Col. 3:5; Fil. 3.19; 2 Tu. 3:4).

Els homes del segle XX tenen de si mateixos el concepte que són molt més refinats que els de l'antiguitat, però no són per això menys idòlatres. Els déus als quals serveixen són Mamón, Venus, l'Esport, l'Estat, el Poder, el Jo, que posen a la criatura, amb el seu orgull i apetits insaciables darrere de plaers, en lloc del Creador (Ro. 1.25).

Fugim, doncs, dels ídols i de tota idolatria, tant externa com interior (1 Co. 10:7; Ro. 2.22; 1 Jn. 5.21). L'únic mitjà d'aconseguir-lo serà donant la nostra adhesió de tot cor al meravellós Déu, el nostre Creador, que ens va estimar fins al punt de donar al seu Fill unigènit per nosaltres, i que busca la nostra adoració en Esperit i en veritat (Jn. 4.23-24).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: IDOLO