Moneda

Significat de Moneda

(gr. kérma, nómisma dnárion).

Peça de metall emesa per les autoritats d'un govern amb valor garantit
per a ser usada com a diners.* Se suposa la 1a moneda encunyada es deuria a els
reis de Lídia del s VII a. C. Aquest acuñamiento va ser adoptat per Ciro amb la
conquesta de Sardis (547 a. C.) i posteriorment difós al llarg de tot el
Imperi Persa i les altres nacions. Les monedes antigues eren d'or, plata,
coure i bronze (les més comunes).

Algunes de les monedes esmentades en el NT són traduccions del gr. dnáiron,
drajme, leptó i mná (Mt. 22.19; Lc. 15:8, 9; 20.24; 21:2; 19.13; Mr. 12.15,
42). Els primers 2 termes es refereixen a monedes de plata, gregues o
romanes. Aquestes, en general, portaven el bust de l'emperador i els seus títols
en l'univers (fig 169), i sovint la imatge d'un geni o una deïtat en el
revers. Tals representacions feien que fossin rebutjades pels jueus
ortodoxos com a ofrenes acceptables per al temple. Per consegüent, els
jueus en temps de Crist usaven monedes de coure, encunyades localment, que
portaven inscripcions hebrees, però no imatges de criatures vivents. Per
aquesta raó els canvistes estaven molt ocupats els dies de festa en l'atri
del temple (Mt. 21.12; Jn. 2.15), canviant les monedes de plata que els 806
adoradors portaven d'altres regions per les de circulació corrent amb el
temple. Vegin-se Blanca; Quadrant; Quart; Denari; Didracma; Dracma; Estater;
Mina; Talent; Tetradracma.

MONEDES DEL NOU TESTAMENT*

Les monedes d'or, com l'aureus romà, no s'esmenten en el NT, amb
excepció tal vegada de la referència general de Mt. 10:9. Els jueus van encunyar
una altra vegada les seves pròpies monedes durant la guerra contra els romans (66-70 d. C.),
però éstas no s'esmenten en el NT; també les van encunyar durant la guerra
romana del 132-135 d. C. (fig 462).

365. Ampliació (2 1/2 vegades) d'una moneda de plata jueva (v IV a. C.),
provinent de Bet-sud, que imita la dracma grega.

Bib.: F. A. Banks, Coins of Bible Days [Monedes dels temps bíblics] (Nova
York, 1955); A. Reifenberg, «Ancient Jewish Coins» [Antigues monedes jueves],
JPOS 19 (1941):59-81, 286-313; F. W. Madden, History of Jewish Coinage and of
Money in the Old and New Testament [Història de l'encunyació jueva i del
diners en l'AT i el NT ] (nova ed., Nova York, 1967); M. Wacks, The
Handbook of Biblical Numismatics [Manual de numismàtica bíblica] (Houston,
1976).

366. Dárico d'or de Darío I de Pèrsia (grandària real).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: MONEDA

MONEDA segons la Bíblia: Primitivament, el comerç es feia per mitjà de barata. El terme lat. «pecúnia» (moneda) es deriva de «pecus» (bestiar), la qual cosa indica que el valor de les mercaderies es mesurava originalment per caps de bestiar.

Primitivament, el comerç es feia per mitjà de barata. El terme lat. «pecúnia» (moneda) es deriva de «pecus» (bestiar), la qual cosa indica que el valor de les mercaderies es mesurava originalment per caps de bestiar.

Les primeres peces de moneda van ser probablement emeses en el segle VIII a. C. a Àsia Menor, entre els lidis i els grecs. Segons Herodoto (1:94), els lidis es van servir d'elles des de la seva aparició.

Ja des de l'any 700 al 650 a. C. s'encunyaven oficialment a Lídia (Àsia Menor) uns estateros fets d'un aliatge d'or i plata anomenada «electró»; hi havia monedes de plata en Egina.

En la resta d'Àsia occidental, com a Egipte, s'usaven lingots d'or i plata que assumien diferents formes, especialment la d'anells, i que probablement portaven impresa una indicació del seu valor; no obstant això, aquestes peces no estaven emeses per cap institució oficial (Jos. 7.21; cf. «kikkãr», cercle, nom donat al talent).

Quan s'efectuava una transacció comercial, hi havia poca confiança en les estampacions de valor, per la qual cosa es recorria al pesatge (Gn. 23.16; 43:21). (Vegeu PESOS I MESURES).

Els diners eren comptats només en casos excepcionals i de manera aproximada (2 R. 12.10 ss) Al principi el «siclo» no era una moneda encunyada sinó un cert pes («shekel») de plata.

Els pesos es deien: «talent», «maneh», «siclo», «gera» i «beka» (medio siclo). Abans de l'època en què els jueus emetessin la seva pròpia moneda les
al·lusions a siclos o a altres pesos de metalls preciosos es refereixen a lingots, no a peces encunyades de moneda.

La introducció de moneda a Pèrsia s'atribueix a Darío Histaspes (521-486 a. C.; Herodoto 4:166). Els jueus la coneixerien llavors. El «dárico» ordinari (Esd. 2:69, RVR: «dracmes») era una pesada moneda d'or que portava a un costat l'efígie del rei, amb un genoll en terra, i brandant en una mà un arc, i amb una javelina en l'altra.

En el revers apareixia una concavitat en forma de quadrat irregular, indubtablement la marca de l'eina amb què s'havia estampat l'altra cara contra la matriu.

A la caiguda de l'imperi persa va prevaler a la Judea el sistema monetari grec, amb el «talent» i la «dracma» com a unitats (1 Mac. 11.28; 2 Mac. 4.19).

L'any 141-140 a. C., Simón Macabeo va obtenir el dret a encunyar una moneda nacional tenint el seu propi segell (1 Mac. 15:6), privilegi éste que bé aviat li va ser arrabassat (v. 27).

La petita moneda de coure de Juan Hircano porta, en l'anvers, a l'interior d'una corona d'olivera, la inscripció «Jehonanan, summe sacerdot, i la comunitat dels jueus».

El revers té un símbol grec: una doble banya de l'abundància al voltant d'una rosella. Herodes el Gran i els seus successors (fins a Herodes Agripa II), van encunyar monedes de coure, però les inscripcions apareixien sempre en grec.

Les monedes gregues van continuar tenint curs legal en Palestina quan els jueus tenien una moneda nacional, les dracmes i les tetradracmas. Sota els Herodes i els procuradors, la dracma de plata (Lc. 15:8) equivalia a una mica més del denari romà.

L'«estatero» o «tetradracma» (Mt. 17.27) encunyat per les ciutats gregues de Síria i de Fenícia es va depreciar ràpidament. El «leptó», o «blanca» (Lc. 12.59; 21:2) no és el leptó dels grecs. El leptó dels jueus, la seva moneda més petita de coure, era la meitat del «quadrant» romà (Mr. 12.42).

Com era moneda jueva, deguda probablement a Juan Hircano o a algun altre macabeu, el leptó tenia curs legal en el Temple, on no s'acceptaven monedes estrangeres. La didracma es corresponia amb el mitjà siclo (Mt. 17.24), però no circulava, o molt poc, en Palestina.

Els jueus empraven el «talent» àtic (1 Mac. 11.28; Mt. 18.24), que Alejandro Magno havia imposat com a patró de llarg a llarg de tot el seu imperi, i que va seguir en vigor després d'ell.

No es tractava d'una peça de moneda, sinó d'una moneda de compte dividit en «mines» (1 Mac. 14.24; Lc. 19.13-25; del gr. «mnã»). El talent tenia 60 mines o 6.000 dracmes. La mina, que valia 100 dracmes, es va devaluar ràpidament sota els primers cèsars.

Quan els romans van ocupar Palestina, van introduir la seva moneda, el «denari» (Mt. 18.28), que era de plata. Sota l'Imperi, l'anvers presentava gairebé sempre el cap del sobirà regnant o d'un membre de la família imperial.

No es pot saber el valor real d'aquestes monedes, que van sofrir diverses fluctuacions, i el poder de compra de les quals era molt superior al de les monedes dels nostres dies. El tribut a César es pagava en denaris (Mt. 22.19).

El terme gr. «assarion» (Mt. 10.29; Lc. 12:6) designava a l'as romà, «sou», una moneda petita de coure que, l'any 217 a. C., equivalia a un 1/16 de denari.

Els procuradors de la Judea estaven facultats per a encunyar monedes en nom de la família imperial, encara que només de coure; la llegenda figurava en caràcters grecs. Una moneda porta la inscripció «Tu. Claudius Caesar Germanicus», en gr., sobre la vora.

En l'anvers hi ha dues palmes amb la inscripció «any 14». El revers presenta el nom de l'emperadriu Julia Agripina. Va ser encunyada l'any 54 d. C., durant l'etapa de Félix com a procurador.

La moneda en curs en la Palestina del NT era el denari d'or, generalment anomenat «auri» (Ant 14:8, 5), que equivalia a 25 denaris de plata.

Durant la primera rebel·lió, els jueus van encunyar una moneda nacional de plata, i van fer el mateix durant la segona rebel·lió (132-135 d. C.).

Després de l'aixafament de la primera rebel·lió, i de la presa de Jerusalem (70 d. C.), Roma va encunyar monedes amb l'efígie i nom de l'emperador Vespasiano; en el revers figuren una dona captiva asseguda sota una palmera, en posició d'abatiment, i les paraules «IUDAEA CAPTA» (la Judea vençuda).

Herodes Agripa II, que va regnar sobre una part de Galilea i a l'est del Jordán, va continuar encunyant monedes de coure després de la caiguda de Jerusalem.

Algunes d'elles, que daten del regnat de Tito, tenen, en l'anvers, el cap de l'emperador, el seu nom i títols i al revers hi ha una victòria alada amb una corona i una palma; la inscripció diu: «any 26 del rei Agripa».

Durant la segona rebel·lió dirigida per BarKoqueba (132-135 d. C.), es van tornar a encunyar siclos i quarts de siclo de plata i també monedes de coure, amb antigues inscripcions hebrees.

L'anvers del siclo presenta un temple amb quatre columnes, indubtablement el disseny estilitzat de la Porta Bella del Temple de Jerusalem. El nom de Simón, el cabdill de la insurrecció, apareix en les vores.

Ho domina una estrella, al·lusió al sobrenom de Simón: Bar-Koqueba: «fill d'una estrella». Per a aconseguir quarts de siclos, es van reencunyar els denaris romans; per a aquesta època valien gairebé el quart de siclo, i podien prendre el seu lloc.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: MONEDA