Món

Significat de Món

(heb. generalment têbêl, «el món habitable»; gr. generalment aion, «edat»,
«temps», «eó», «món»; també kósmos, literalment «adorn», i d'allí
«món», que denota a vegades la humanitat, o el planeta o la Terra, i a vegades
la suma total de tot el que hi ha aquí i ara, «l'univers [ordenat]»,
oikoumén, «la terra habitada», «humanitat», «el món civilitzat»,
especialment l'Imperi Romà).

Parlant en general, el món conegut en temps bíblics estava limitat a
les terres que envoltaven la Mar Mediterrània, la Mar Negra, el Golf Pèrsic i
el Mar Roig. En èpoques anteriors de l'AT, a una regió d'un radi aproximat
de 1.200 km des de Palestina, que incloïa les valls de l'Eufrates i del Nil,
juntament amb Síria i Palestina. Amb el transcurs dels segles l'horitzó
gradualment es va estendre fins a abastar el que avui es coneix com el Pròxim
Orient, el nord d'Àfrica i el sud d'Europa, regió que té 816 per centre
la Mar Mediterrània (literalment, «mitjà de la terra», «interior»). En el seu
major amplitud, d'est a oest, el món conegut de l'AT s'estenia des de la
l'Índia (Est. 1:1) en l'est, fins a la terra de Tarsis (Jon. 1:3) en l'oest;
i des d'Escitia al nord (Col. 3.11; cf Ez. 39:1), fins a Etiòpia al sud (Est.
1:1), una distància d'uns 2.400 km de nord a sud. Pel temps del NT les
fronteres de l'Imperi Romà incloïen part de les Illes Britàniques i Alemanya.
Hi havia un coneixement limitat de regions més enllà d'aquests límits, perquè
hi havia poc contacte amb elles.

Les paraules que el NT usa per a «món» són: aion, «segle», que ho considera
des del punt de vista del temps (Mt. 12.32; 13.22; 24:3; Mr. 4.19; etc.), i
es tradueix per «món» en Mt. 28:20; d'altra banda, kósmos, el món des del
punt de vista del seu ordenament en l'espai (Mt. 4:8; Ro. 1:8, 20; etc.).
En el NT, kósmos sovint també representa una multitud impia, estranya i
hostil a Déu (1 Jn. 2.15). Oikoumén es refereix específicament al «món
habitat»; és a dir, des del punt de vista de la seva adequació com a llar per a
la raça humana; a vegades la mateixa raça humana (Mt. 24:14; Lc. 2:1; Hch. 11.28;
etc.); i sovint a la civilització greco-romana com a diferent de les regions
dels bàrbars, més enllà de les seves fronteres.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: MÓN

MÓN segons la Bíblia: (a) L'univers. És el món sencer creat per Déu, «els cels i la terra» sorgits de les seves mans (Gn. 1:1), que el NT designa amb el nom «kosmos».

En la Bíblia aquest terme comporta sentits distints que interessa partionar.

(a) L'univers. És el món sencer creat per Déu, «els cels i la terra» sorgits de les seves mans (Gn. 1:1), que el NT designa amb el nom «kosmos».

Déu ha creat, pel seu poder, tots els elements constitutius de la pols del món (Pr. 8.26; Jer. 10.12). Ho va fer amb el seu diví Fill (He. 1:2), que existia juntament amb Ell des d'abans de la fundació del món (Jn. 17:5).

Va donar ser al món per la seva Paraula (He. 11:3; Jn. 1.10). Aquest món pertany al seu Creador (Sal. 24:1; 50:12). El món no es mourà en tant que el Senyor regni (Sal. 93:1; 96:10; 1 Cr. 16.30).

Constitueix als ulls de tots els homes una demostració de les perfeccions invisibles de Déu, i és suficient per a establir la responsabilitat d'ells (Ro. 1.20).

(b) La terra habitada. «Sentiu això, pobles tots, escolteu, habitants tots del món» (Sal. 49:1). L'evangeli serà predicat «a tot el món… a totes les nacions» (Mt. 24:14).

En general s'ha suposat que el coneixement que es tenia del món en els temps antics era molt limitat (Gn. 10).

Això sembla ser cert quant al coneixement que la població en general tenia del seu món, però hi ha evidències que hi havia cercles que preservaven i explotaven comercialment un coneixement molt major que el tingut pel comú de la gent, i fins i tot dels mateixos comerciants (cf. Hapgood, «Maps of the Ancient Sigui Kings»).

La terra comunament coneguda en temps dels patriarques i de Moisès semblava estendre's del golf Pèrsic fins a Líbia, i des de la mar Càspia fins a l'Alt Egipte.

És possible que es coneguessin les terres d'Itàlia i fins i tot d'Espanya (Tarsis). També s'arriba fins al sud d'Aràbia, encara que s'ha argumentat que en realitat les flotes de Salomó arribaven fins a l'Índia d'una banda, i fins a les Canàries per una altra.

Així, el marc i eix de la història del món antic va estar a l'Orient Mitjà. En el curs del desenvolupament de la història de l'AT els limitis d'aquest «món» no van canviar massa, malgrat el lleuger engrandiment de l'horitzó geogràfic.

Abans del final d'aquesta època, Mitjana i Pèrsia van ascendir a nacions de primera importància. L'Indo vi a ser el limiti de la terra coneguda (Est. 1:1). Es coneixia l'existència de Sinim (Is. 49:12).

A l'oest, i sota el regnat del faraó Necao, va haver-hi navegants que van donar la volta a Àfrica, sense per això adonar-se de la importància de la seva expedició, que va durar dos anys. El que els va semblar molt estrany va ser veure que el sol s'aixecava a la seva dreta (Herodoto 4.42).

A Itàlia i a Àfrica del nord anava augmentant la població i s'anava desenvolupant lentament l'organització de la societat. Els mercaders eren els que anaven donant alguna notícia dels diversos pobles.

Ja cap al final del període de l'AT Grècia, resistint als perses, va emergir a la llum de la història. Alejandro Magno va contribuir enormement a incrementar els coneixements geogràfics dels seus contemporanis.

A l'est, els seus exèrcits van travessar el riu Oxus (en els nostres temps l'Amu Daria), arribant a l'Afganistan i al sud de l'Índia septentrional. Els romans van seguir les seves petjades.

En l'època de Crist, el món conegut s'estenia des de les Illes Britàniques i Espanya fins a l'Iran i l'Indus; de les Canàries i el Sàhara fins als boscos d'Alemanya i les estepes russes i Sibèria.

Se sabia que més enllà d'aquests límits hi havia regions habitades, però no hi havia massa interès, per la falta de mitjans de comunicació. Quan Cèsar August va ordenar el cens «de tot el món», volia dir amb això tot l'imperi romà (Lc. 2:1).

No obstant això, malgrat la ignorància humana, la Bíblia mai ha deixat de considerar tot el conjunt de la terra. Déu l'ha donat sencera, en do, a la humanitat (Gn. 1.28); assegura al Messies «els confins de la terra» (Sal. 2:8), de la mateixa manera que promet al creient «l'herència del món» (Ro. 4.13).

De la mateixa manera els deixebles de Crist són cridats a anar «per tot el món i predicar l'evangeli a tota criatura» (Mr. 16.15).

(c) La humanitat a la qual Déu estima i a la qual desitjaria salvar. «Perquè de tal manera va estimar Déu al món, que ha donat al seu Fill unigènit» (Jn. 3.16). Jesús lleva el pecat del món (Jn. 1.29).

Va posar la seva vida en propiciació pels pecats de tot el món (1 Jn. 2:2). És veritablement el Salvador del món (1 Jn. 4.14; Jn. 4.42). Ell s'ofereix en sacrifici per la vida del món (Jn. 6.33, 51).

La caiguda dels jueus ha arribat a ser la riquesa i la reconciliació del món (Ro. 11.12, 15). Déu estava en Crist, reconciliant amb si al món (2 Co. 5.19).

(d) El món pecador i malvat, que s'aparta de Déu i rebutja la seva gràcia. És el mitjà en el qual va entrar el mal per la caiguda i on, des de llavors, reina la mort (Ro. 5.12).

Tots els pecadors caminen «segons el corrent d'aquest món» (Ef. 2:2), que està enterament «sota el maligne» (1 Jn. 5.19). Satanàs és, en efecte, anomenat el Príncep d'aquest món (Jn. 12.31; 14.30; 16.11).

No és sorprenent que la saviesa del món consideri neciesa l'Evangeli, i al revés (1 Co. 1.20-21), puix que l'esperit del món està enfrontat a l'Esperit de Déu (1 Co. 2.12).

El món va més lluny encara, avorreix obertament a Crist i als seus deixebles com a mestressa i escolta als quals són seus (Jn. 7:7; 15.18, 19; 17.14; 1 Jn. 3.13; 4:5). El món s'ha tancat per a no rebre a Crist, Paraula i llum de Déu (Jn. 1:5, 10; 3.19).

En realitat Jesús ha vingut per a il·luminar i salvar al món (Jn. 12:4647) pel que l'Esperit actua per a convèncer-lo de pecat (Jn. 16:8).

Però l'enduriment dels impius farà que el món sigui jutjat al costat del seu príncep (Jn. 16:8-11; 12.31). Jesús afirma que el món no pot rebre a l'Esperit de veritat, i que Ell mateix ja no l'inclou en La seva oració sacerdotal (Jn. 14.17; 17:9).

Al no acceptar al Salvador, el món queda llavors reconegut enterament culpable davant Déu (Ro. 3.19). Això té profundes conseqüències quant a l'actitud del creient davant el món.

Aquesta actitud té dos aspectes: (A) La separació. De la mateixa manera que Jesús, no som del món (Jn. 8.23; 17.16). Hem de retirar-nos de les contaminacions d'aquest món (Stg. 1.27; 2 P. 2.20).

Ens cal fugir de tot allò que és del món i que no és del Pare: la concupiscencia de la carn, la dels ulls i la supèrbia de la vida; així, no podem estimar al món, que passa; però equivaldria a un adulteri espiritual i a una rebel·lió contra Déu (1 Jn. 2.15
16; Stg. 4:4).

Hem de posar-nos en guàrdia, no anés que siguem condemnats amb el món (1 Co. 11.32). Si realment arribem a distingir-nos del món, sofrirem el seu odi i tindrem tribulació; però podem sentir-nos encoratjats, perquè Crist ha vençut al món (Jn. 15.19; 16.33) i Aquell que està en nosaltres és major que el que està en el món (1 Jn. 4:4).

El que ha nascut de Déu triomfa sobre el món per la fe (1 Jn. 5:4-5). Tanmateix, això implica que el món estigui crucificat per a nosaltres, i nosaltres per al món (Gá. 6; 14). (B) El segon aspecte toca a la missió del creient.

Seria una posició falsa l'adopció d'una actitud negativa. Crist, havent orat a Déu que no ens llevés del món, sinó que ens preservés del mal, ens envia al món com Ell mateix va ser enviat (Jn. 17.15, 18).

Jesús, crucificat i rebutjat pel món, s'ha donat no obstant això per ell. Ell continua orant per la unitat dels veritables creients, «perquè el món crea» (Jn. 17.21).

El camp al qual són enviats els creients «és el món» (Mt. 13.38). Les tenebres són denses, però nosaltres hem de brillar com luminares en el món, portant la Paraula de Vida (Fil. 2.15).

Si complim la nostra missió, serem semblants a Noè, que per la seva fe «va condemnar al món» (He. 11:7): en efecte, ell va predicar la justícia i va advertir als seus contemporanis (2 P. 2:5); va posar a la vista d'ells l'arca de la salvació, admetent a més a animals, i quedant l'arca oberta fins a l'últim moment (Gn. 6:7).

En contrast amb la seva fe, els seus veïns no van morir a causa de l'aigua del Diluvi, sinó a causa de la seva pròpia incredulitat. Si nosaltres mateixos hem estat fidels, tindrem un dia parteix en el judici del món (1 Co. 6:2).

(e) El present segle. En unes certes versions es tradueix així mateix com a món el terme gr. «aïôn», que significa «era, període de temps, segle» (cf. l'expressió «pels segles dels segles» en Ap. 1:1-18).

La «fi del món» (Mt. 13.39; 24:3 en la versió RV antiga) no significa la fi del cosmos que vindrà més tard, sinó la fi de l'era present. Un cert pecat no serà perdonat en aquest món («segle», RVR) ni en l'esdevenidor (Mt. 12.32).

Les cures d'aquest segle impedeixen que la llavor doni fruit (Mt. 13.22). La mateixa expressió segle ens mostra el caràcter breu i passatger del nostre món actual.

(f) El món esdevenidor.
És el mateix terme «aïõn» aplicat al «segle esdevenidor», és a dir, al món futur, a l'eternitat que s'aveïna (Lc. 20.35; Ef. 1.21; 2:7; He. 6:5).

El creient ha de considerar acuradament aquesta de pertànyer a Aquell el regne del qual no participa del caràcter d'aquest món (cf. Jn. 18.36). Havent-hi ja agradat del poder del món esdevenidor, el creient sap a on es dirigeix.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: MÓN