Nazareo

Significat de Nazareo

(heb. nâzîr, «separat [dedicat, consagrat]»; del verb nâzar, «separar[es]»,
«consagrar[es]», «dedicar[es]» o «abstenir[es]» per a ús cerimonial o
religiós).

Persona que va prendre uns certs vots especials voluntaris i temporaris amb els quals
es va dedicar a Déu (Nm. 6:2). Qui feia el vot continuava vivint una vida
normal en la societat, amb l'excepció que: 1. S'abstenia de tot producte
derivat de la vinya (vs 3, 4). 2. Deixava de tallar-se el cabell (v 5). 3. Es
abstenia d'acostar-se a un cos mort per a evitar la contaminació ritual
(v 6); si per accident es posava en contacte amb un cadàver havia d'oferir
sacrificis específics i començar de nou tot el període del seu vot (vs
9-12). Un nazareo era «sant per a Jehová» tots els dies del seu «nazareato»
(separació; v 8). Al final del període que havia especificat es devia
presentar davant el sacerdot amb uns certs sacrificis indicats, i es devia
tallar el cabell i cremar-lo (vs 13-21).

Alguns, com Samuel (1 S. 1.11) i Joan el Baptista (cf Lc. 1.15) van ser
nazareos per a tota la vida. Els pares de Sansón van rebre la instrucció de
que el seu fill havia de ser nazareo des del seu naixement (Dj. 13:5, 7), però éste va ser
notòriament infidel a #aqueix vot. Amós esmenta unes certes persones impies que
van temptar a un grup de nazareos a infringir els seus vots d'abstinència total de
begudes embriagants (Am. 2.11, 12). Pablo va fer el que aparentment era una
forma modificada del vot de nazareo com a preparació per a la seva última visita a
Jerusalem (Hch. 18.18; 21.20-26). No hi ha registres de persones que
voluntàriament hagin fet el vot per a tota la seva vida, i en tots els casos
van ser els pares els qui van prendre tals vots en favor dels seus fills.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: NAZAREO

NAZAREO segons la Bíblia: «separat, consagrat (a Déu)».
Home o dona que era posat a part per a Déu. El nazareato, institució hebrea probablement molt antiga, va ser reglamentat per la llei de Moisès (Nm. 6).

«separat, consagrat (a Déu)».
Home o dona que era posat a part per a Déu. El nazareato, institució hebrea probablement molt antiga, va ser reglamentat per la llei de Moisès (Nm. 6).

El nazareo es consagrava a Déu per un període determinat, però no s'apartava de la vida social. La seva vida no era necessàriament ascètica. La Llei prohibia al nazareo, durant la durada del seu vot, consumir vi, begudes fermentades, i qualsevol producte de la vinya.

Des de l'època dels patriarques nòmades, la vinya simbolitzava l'existència sedentària, la cultura, a les quals un podia lliurar-se, però que allunyaven de la simplicitat primitiva. En tant que durés la seva consagració, el nazareo no havia de tallar-se el cabell: això donava testimoniatge que havia consagrat el seu cos i les seves forces al Déu que li ho havia donat.

Els cabells llargs eren un símbol de poder i d'abundant vitalitat (cf. 2 S. 14.25-26). Tallar-se la cabellera era un senyal de dol i de desolació (Jer. 7.29; Is. 22.12; El meu. 1.16).

Finalment, estava prohibit que el nazareo es contaminés tocant cap cadàver, fins i tot si es tractava d'un parent pròxim. Al final del seu vot, el que ho havia fet es presentava al sacerdot, oferia els sacrificis prescrits, es tallava la cabellera i la cremava. Des de llavors podia beure vi (Nm. 6:1-21).

Uns certs nazareos van ser consagrats des del seu naixement o fins i tot abans i per a la seva vida sencera. Per exemple, Sansón (Dj. 13:4, 5), Samuel (1 S. 1.11, 28). Sansón va infringir no sols les normes del nazareato sinó també altres.

En l'època d'Amós hi havia gents perverses que induïen als nazareos al fet que violessin el seu vot i al fet que beguessin vi (Am. 2.11-12). Després del retorn de l'exili va augmentar el número de nazareos (1 Mac. 3.49; Guerres 2.15, 1).

Joan el Baptista va ser, des del seu naixement, consagrat al nazareato (Lc. 1.15). És probable que la profetisa Ana hagués fet aquest vot (Lc. 2.36, 37).

Els amics de Pablo li van aconsellar, segons sembla, que pagués les despeses involucrades en la fi del nazareato de quatre homes. És així que es volia evitar qualsevol motí que es pogués provocar amb la seva última visita a Jerusalem (Hch. 21.20-26).

Les persones acomodades subvenien a vegades les despeses que havien d'afrontar els nazareos pobres per a l'observança de les prescripcions de la Llei.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: NAZAREO