Pergamí
també: Pergamino
Significat de Pergamí
(gr. membrána; del lat. membrana, «pell»).
Material per a escriure fet amb pells d'animals joves, especialment
xais i cabres, preparats per mitjà d'un adobat més refinat que el
empleat per als d'ús comú. Una tradició antiga afirma que el procés de
preparar pergamins es va inventar a Pèrgam durant el regnat d'Eumenes II
(197-160/59 a. C.), quan el rei Tolomeo V d'Egipte va prohibir l'exportació de
papirs, el material d'escriure més comú de l'antiguitat. No obstant això,
documents datats sobre pergamins de començaments del s II a. C. descoberts en
Dura Europos, sobre l'Eufrates, demostren que el pergamí també es
produïa en altres països des d'una data molt primerenca. Josefo esmenta que en
el seu temps existien escriptures hebrees sobre #aqueix material, però els manuscrits
descoberts prop del Mar Roig són gairebé exclusivament de cuir comú; entre
ells hi ha molt pocs pergamins. Pablo posseïa l'Escriptura en pergamí, la que
havia deixat en Troas quan va partir sobtadament per a Roma. En demanar-li a
Timoteo que els portés, va usar l'estrangerisme lat. membrana (2 Tu. 4.13).
Quan en el s IV l'església cristiana es va tornar rica, es van escriure moltes
Bíblies per a les esglésies sobre còdexs de pergamí. Els famosos manuscrits
bíblics dels ss IV i V -els Còdexs Sinaítico, Vaticà i Alexandrí, etc.-
són d'aquest material. Com el pergamí sempre era costós, els manuscrits
antics eren ocasionalment esborrats i usats per 2a vegada. A #aqueix els hi sol
cridar codex rescriptus o «palimpsestos». El més conegut és el Còdex
Efraimita de París, que conté els sermons d'Efraim el sirià, escrits
sobre un text bíblic esborrat del s V.
Bib.: P-NH xiii.21; FJ-AJ xii.2.11.
Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: PERGAMÍ
PERGAMÍ segons la Bíblia: Pell d'ovella o de cabra, preparat per a l'escriptura o per a altres usos.
La pell, macerada primer en una lletada de calç, era a continuació despullada de tota la llana, rentada, assecada, estesa i polida amb pedra tosca.
Pell d'ovella o de cabra, preparat per a l'escriptura o per a altres usos.
La pell, macerada primer en una lletada de calç, era a continuació despullada de tota la llana, rentada, assecada, estesa i polida amb pedra tosca.
En l'època d'Herodoto era corrent l'ús del papir, però la història relata que els antics jonios escrivien sobre pells de cabres i d'ovelles, a causa de l'escassetat de papir (Herodoto 5.58).
Segons la tradició, els primers pergamins van procedir de Pèrgam.
Un dels Ptolomeos hauria prohibit l'exportació de papir, amb el que Eumeno II, rei de Pèrgam (197-160 a. C.) es va servir de pells per a la seva gran biblioteca.
Aquestes pells es deien «chartae pergamenae», d'on va derivar el nom «pergamí». Malgrat aquesta tradició, en 1923 es va trobar en Dura, a la riba de l'Eufrates, una quantitat de documents redactats sobre pergamí, i que es remuntaven a l'any 196-195 i 190-189 a. C.
Aquest descobriment ha demostrat que ja en aquella època s'usaven pergamins en llocs molt allunyats de Pèrgam. En l'època de Josefo, i abans d'ell, els jueus usaven els pergamins per als seus escrits sagrats (Ant. 12:2, 11).
El Talmud estipulava que la Llei havia de ser escrita sobre pells d'animals purs, domèstics o salvatges, i fins i tot sobre les pells d'ocells purs.
El papir s'emprava correntment (2 Jn. 12 = «paper»); però Pablo parla de pergamins, que demanda i desitja amb summe interès (2 Tu. 4.13).
Definició adaptada i traduïda al català d'un diccionari bíblic de domini públic (Diccionari modern de la Bíblia).