Pilato

Significat de Pilato

(gr. Pilátos. «armat amb un dard [una javelina]»: lat. Pilatus).

Poncio (gr. Póntios) Pilato, procurador* romà de la Judea (c 26-36 d. C.). Els
escriptors seculars no ho presenten molt favorablement. Filó diu que era
«de naturalesa inflexible i, a causa de l'obstinació, dur». Sovint
xocava amb els jueus, ofenent els seus sentiments religiosos per actes
necis.

Una vegada va fer que els seus soldats marxessin a Jerusalem portant estendards amb
imatges de l'emperador. En una altra ocasió, va col·locar escuts daurats amb el nom
de l'emperador gravat sobre ells en l'antic palau d'Herodes. En tots dos
casos va ser forçat a llevar els objectes ofensius per l'obstinada resistència
dels jueus. En el 2n cas, un orde directe de Tiberi, en resposta a una
petició que la noblesa de la Judea va enviar a Roma, ho va obligar a obeir. Els
jueus es van commocionar especialment quan va utilitzar diners de la tresoreria del
temple per a pagar un aqüeducte que s'estava construint i així portar aigua a
Jerusalem. L'oposició davant la seva malversació de diners sagrats va ser enfrontada
amb despietada crueltat. Més tard, va massacrar a molts samaritans que seguien
nèciament a un impostor que els havia promès uns gots sagrats d'or,
suposadament amagats per Moisès en el cim del mont Gerizim. Els
samaritans es van queixar per aquesta crueltat innecessària al seu superior, Vitelio,
el llegat de Síria, que va ordenar a Pilato a anar a Roma per a justificar la seva conducta
davant l'emperador. Al mateix temps, va designar un nou procurador sobre la Judea.
Abans que arribés a Roma va morir Tiberi, però es diu que Pilato de totes maneres
va ser exiliat a Vienne, sobre el Roine, en el sud de Gàl·lia (ara França), i
que després es va suïcidar.

412. Inscripció de dedicatòria a Ponç Pilat procedent de Cesarea.

Els Evangelis esmenten a Pilato principalment en relació amb el judici de
Jesús; en #aqueix temps es trobava a meitat de la seva administració. Sabent que
era summament impopular, estava ansiós d'agradar als jueus en alguna cosa que no
li costés res, encara que s'adonava que les acusacions contra Jesús eren
falses. Altres esdeveniments històrics esmentats en els Evangelis en relació amb
el seu nom estan en harmonia amb el caràcter de Pilato, tal com el descriuen els
historiadors del seu temps. L'enemistat entre ell i Herodes Antipas (Lc.
23.12) es pot explicar suposant que éste hauria signat el petitori
esmentat a dalt, que va ser enviat a Tiberi; o que Antipas estava indignat,
perquè Pilato 933 havia matat a súbdits galileus quan oferien sacrificis,
presumiblement a Jerusalem (13:1, 2). La literatura cristiana apòcrifa
conté diversos Fets de Pilato, però tots són espuris i sense valor
històric. Això també és cert respecte al supòsit informe d'éste a
Tiberi de la condemnació de Jesús, que és clarament una falsificació.

Durant les excavacions d'un teatre romà en Cesarea, dirigides per a. Frova
en 1961, es va descobrir una inscripció llatina fragmentària que esmenta a
[Posa]tius Pilatus, [pref]ectus Iuda[ea]e, «Ponç Pilat, prefecte de la Judea»,
com el que va construir una estructura pública anomenada Tiberieum en honor del
emperador Tiberi. Com aquesta és la primera mansió de Pilato com a governador de
Judà de fonts no jueves ni cristianes, el descobriment és de gran valor,
perquè la veracitat dels Evangelis respecte a la seva informació sobri
Pilato havia estat posada en dubte amb freqüència pels crítics (fig 412).

Bib.: Filó, EG, 38; J. Vardeman, JBL 81 (1962):70, 71.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: PILATO

PILATO segons la Bíblia: El seu nom sencer era Ponç Pilat (Mt. 27:2).
Poncio, en lat. «Pontius», indicava la seva relació, per descendència o adopció, amb el «gens» de Pontii. Pilato podria derivar de «Pilatus», armat de «pilum», o javelina; també podria provenir de «Pileatus», portant el «pileus», capell de feltre, emblema de la llibertat, reservat a l'esclau llibertat.

El seu nom sencer era Ponç Pilat (Mt. 27:2).
Poncio, en lat. «Pontius», indicava la seva relació, per descendència o adopció, amb el «gens» de Pontii. Pilato podria derivar de «Pilatus», armat de «pilum», o javelina; també podria provenir de «Pileatus», portant el «pileus», capell de feltre, emblema de la llibertat, reservat a l'esclau llibertat.

Cinquè procurador de la Judea, a partir de la destitució d'Arquelao per Augusto, l'any 6 d. C. (vegeu PROCURADOR). Per mitjà de la influència de Séjano, va ser designat procurador de la Judea per Tiberi, cap a l'any 26 d. C., per a succeir a Valerio Grat.

Va arribar a la Judea el mateix any de la seva nominació. La seva esposa ho va acompanyar (Mt. 27:19). Durant molt de temps la llei romana no va autoritzar al fet que un governador portés a la seva esposa a una província no pacificada, però Augusto sí que ho va permetre (Tàcit, Anals 3.33).

En contra de la política dels procuradors precedents, Pilato va enviar a Jerusalem un destacament militar amb les seves ensenyes. Va ordenar que s'entrés a la ciutat a la nit, amb les ensenyes proveïdes d'àguiles de plata i de petites imatges de l'emperador, per a provocar als jueus.

Una bona quantitat d'ells va acudir a Cesarea, la residència del procurador, per a exigir la retirada de les ensenyes. Pilato va intentar intimidar-los, però, en veure que estaven disposats a deixar-se matar en massa, va accedir al final a la seva petició (Ant. 18:3, 1; Guerres 2:9, 2 i 3).

Més tard va prendre del tresor del Temple els diners sagrats (corbán), per a emprar-lo en la construcció d'un aqüeducte per a portar a Jerusalem l'aigua de les regions muntanyenques del sud de la capital.

L'ús secular d'uns diners consagrats a Déu va provocar una revolta. Quan el procurador va arribar a Jerusalem, els jueus van assetjar el seu tribunal. Pilato, assabentat ja de la rebel·lió, va barrejar entre la multitud a soldats disfressats, amagant garrots i punyals.

Quan l'agitació va arribar al seu paroxisme, Pilato va donar el senyal esperat pels soldats. Nombrosos jueus van morir assassinats o atropellats per la multitud en fugir. No sembla haver-se donat una altra sedició. Pilato va finalitzar l'aqüeducte, però es va fer odiós als jueus (Ant. 18:3, 2; Guerres 2:9, 4).

Quan estava a Jerusalem, s'allotjava en el palau d'Herodes. Va fer penjar després uns escuts d'or, coberts d'inscripcions idolàtriques relatives a Tiberi, encara que sense l'efígie de l'emperador.

El poble va suplicar en va a Pilato que els llevés. Els nobles de Jerusalem van enviar llavors una petició a Tiberi, que va ordenar al procurador que portés els escuts a Cesarea (Filó, «Legat ad Gaium», 38).

Una carta d'Agripa I, citada per Filó, presenta a Pilato com un home de caràcter inflexible, tan implacable com obstinat. Agripa temia que els jueus anessin a acusar a Pilato davant l'emperador de corrupció, violència, ultratges al poble, crueltat, execucions contínues sense previ judici, i atrocitats mancades de sentit.

Pilato era procurador quan Joan el Baptista i Jesús van començar els seus ministeris (Lc. 3:1). Els procuradors de la Judea acudien habitualment a Jerusalem en ocasió de les grans festes, durant les quals es reunien multituds de jueus.

És possible que fora durant una d'aquestes solemnitats que Pilato va vessar la sang d'alguns galileus en la zona del Temple on s'oferien els sacrificis (Lc. 13:1, 2). Els galileus eren propensos a exaltar-se durant les festes (Ant. 17.10, 2 i 9).

Els executats per Pilato havien intentat segurament iniciar una revolta. És indubtable que una execució tan sumària d'alguns dels seus súbdits enfuriria a Herodes Antipas; fos el que fos la causa de l'enemistat entre ell i Pilato, el rancor d'Herodes es va apaivagar quan el procurador va reconèixer la jurisdicció del tetrarca en les qüestions concernents a galileus (Lc. 23:6-12), la qual cosa va succeir quan va haver-hi el procés al Senyor Jesús.

La carrera de Pilato i la forma en què va tractar a Jesús revelen el seu caràcter: mundà, disposat a jutjar amb justícia sempre que això no li impliqués cap inconvenient personal.

Disposat a cometre un crim que li anés de profit, i sense preocupar-se pels seus deures, sinó pels seus interessos. Havent proclamat tres vegades la innocència de Jesús, i sabent que el seu deure era alliberar-lo, no ho va fer per a no fer-se més impopular entre els jueus.

Va ordenar la flagel·lació de Crist, no havent-ho trobat culpable de res. Va deixar després que els soldats romans, que s'haguessin detingut a la menor indicació de la seva part, torturessin de nou al pres.

Cedint al final al clam dels jueus, Pilato va accedir a la demanda d'ells, lliurant a Jesús a la mort en la creu (Mt. 27; Lc. 23).
La carrera de Pilato va quedar bruscament interrompuda. Un impostor samarità va incitar als seus compatriotes a seguir-li en el mont Gerizim, per a buscar uns gots d'or amagats per Moisès i que provindrien del Tabernacle.

S'ha d'assenyalar que Moisès mai havia estat en el mont Gerizim, puix que no li va ser permès creuar el Jordà. Els samaritans, enganyats, es van reunir al peu de la muntanya, llestos per a l'ascensió. Com els desventurats anaven armats, Pilato va situar cavalleria i infanteria en tots els camins que conduïen a Gerizim.

Van atacar a aquests cercadors de tresors, donant mort a molts d'ells, i prenent a uns altres com a presoners, executant-los posteriorment. Els samaritans van denunciar la crueltat de Pilato al llegat de Síria, Vitelio, de qui depenia el procurador. Éste va designar a un altre procurador, ordenant a Pilato que es dirigís a Roma per a justificar-se davant l'emperador.

Tiberi va morir el 16 de març de l'any 37, abans de l'arribada de Pilato (Ant. 18:4, 1 i 2). La tradició informa que Pilato va ser bandejat a les Galias, a Viena sobre el Roine, i que es va suïcidar.

Existeixen nombrosos «Fets de Pilato» (Acta Pilati), però es contradiuen entre si i són considerats com a apòcrifs.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: PILATO