Saeta

Significat de Saeta

(heb. jêts, jêtsî, jâtsâts; gr. bélos).

Projectil que es dispara amb l'arc. Les saetas o fletxes antigues consistien
de: 1. Una punta o cap, feta en temps primitius de pedernal, més tard
de bronze i en temps romans de ferro. 2. Una vara llarga, majorment de
canya, ocasionalment de fusta polida. 3. Unes plomes en el seu extrem per a
mantenir-la en un curs rectilini. A vegades, el cap de la fletxa o saeta es
inseria en un extrem de la canya o tenia un tub per a rebre-la. Les puntes
primitives van ser planes, però més tard van mostrar seccions triangulars. Els
assiris van inventar les fletxes barbadas, que eren difícils de remoure de les
ferides. Els soldats usaven aljabas de cuir per a portar-les. Algunes vegades
s'embevien en verí (Job 6:4). També s'usaven fletxes incendiàries per a
calar foc els equips de guerra, el camp o la ciutat de l'enemic. S'han
trobat puntes d'aquestes saetas, que mostren els orificis per on es
travessaven trossos d'estopa saturades amb oli.

441. Quatre puntes de flachas trobades en Palestina.

La Bíblia usa sovint «fletxa» i «saeta» en sentit figurat; Déu fereix
als impius amb els seus saetas (Dt. 32:23, 42; Sal 7.13; 64:7); es compara al
serf de Déu amb una saeta brunyida (ls. 49:2); els llampecs són anomenats
les saetas del Senyor (Sal. 144:6); i la «saeta que voli de dia» (Sal. 91:5)
potser és una figura per a la insolació (encara que molts erudits oscil·len entre
que era un símbol familiar del folklore antic per a la malaltia o el dolor
sobtats fins a la personificació d'un dimoni). El NT 1030 esmenta els
fers dards de Satanàs, els quals poden ser apagats amb «l'escut de la
fe» (Ef. 6.16).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: SAETA