Seol

Significat de Seol

Vegeu Infern (VI).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: SEOL

SEOL segons la Bíblia: (heb. «Sh’õl»; gr. «Hades»: Sal. 16.10; Hch. 2.27). L'etimologia dels dos termes és dubtosa. «Sh’õl» pot significar «insaciable» (Pr. 27:20; 30:15-16). «Hades» podria significar «invisible».

(heb. «Sh’õl»; gr. «Hades»: Sal. 16.10; Hch. 2.27). L'etimologia dels dos termes és dubtosa. «Sh’õl» pot significar «insaciable» (Pr. 27:20; 30:15-16). «Hades» podria significar «invisible».

Els jueus cridaven Seol al lloc on es dirigien tots els morts, benaurats o no (Ec. 9:3, 10). El patriarca que moria era «unit al seu poble» (Gn. 25:8, etc.).

Samuel afirma a Saúl i als seus fills que l'endemà ells estarien on ell es trobava (1 S. 28:19). David, plorant al seu fill, va dir que ell es reuniria amb el seu petit (2 S. 12.23); en morir, el rei «va dormir amb els seus pares» (1 R. 2.10).

Es parlava de «descendir al Seol», com si estigués prop de la tomba o com si els cossos fossin dipositats allí (Nm. 16.30-33; Ez. 31:17; Am. 9:2; cf. Ef. 4:9).
El Seol era considerat en l'AT com a lloc d'oblit i de repòs per al creient (Jb. 3.13-19).

En Eclesiastés, on es contempla tot des de la perspectiva de «sota el sol», tot torna a la pols, tant l'home com la bèstia (Ec. 3.19-21); els morts res saben, res posseeixen ni cap obra fan, i no tenen ja part en res del que es fa sota el sol (Ec. 5.14).

No obstant això, en altres passatges del mateix llibre s'admet clarament que, encara que els morts ja no tenen relació amb l'activitat d'aquesta terra, continuen existint (Ec. 11:9; 12:7, 14).

En molts altres passatges de l'AT també es troben al·lusions a l'existència de les ànimes en el Seol; cf. Samuel (1 S. 28:15). Els impius mantenen la seva personalitat en el Seol (Is. 14:9-10; Éx. 32:21-31).

El Seol està obert i exposat a la mirada de Déu (Jb. 26:6; Pr. 15:1), i la seva mateixa presència es fa sentir als seus (Sal. 139:8). Els creients de l'AT tenien a més la certitud de la glòria futura i de la resurrecció del cos (Jb. 19.25-27; Sal. 16:8-11; 17.15; 49:14-16; 73:24-26; Dn. 12:2-3).

L'arrebatamiento d'Enoc i d'Elías (Gn. 5.24; 2 R. 2.11) confirma aquesta idea. En el NT, a més, el Senyor presenta uns incidents de l'AT que mostren la fe dels antics en el més enllà (Mt. 22.31-32; Lc. 20.38).

En el període precedent a la primera vinguda de Crist, els jueus distingien entre dues parts del Seol:
una, reservada als impius, turmentats des del moment de la seva partida d'aquest món;
l'altra, reservada als benaurats, i anomenada «paradís» o «si d'Abraham».

El mateix Jesús va emprar aquestes expressions i va donar notables precisions sobre l'estatge dels morts (Lc. 16.19-31). Des de la seva partida d'aquest món, el creient gaudia de consol i repòs.

Éste era el «paradís» promès al lladre en la creu el mateix dia de la seva mort (Lc. 23.43). En canvi, l'impiu, en plena possessió de les seves facultats i memòria, sofreix en un lloc del qual no pot sortir.

Aquest lloc de turment és un empresonament previ: espera allí la resurrecció dels impius, el Judici Final i la reclusió eterna que tindrà lloc en l'infern. (Vegeu CÀSTIG ETERN.)

Es va produir un gran canvi en l'estatge dels morts benaurats en descendir allí Crist. Segons la profecia, el Senyor no va ser deixat allí (Sal. 16:8-11) puix que era impossible que Ell fos retingut pels llaços de la mort (Hch. 2.24).

Sortit de la tomba, «pujant a l'alt, va portar captiva la captivitat, i va donar dons als homes» (Ef. 4:8-10). Els comentaristes creuen que, en La seva glorificació, Crist va alliberar del Seol als morts creients, i els va portar amb Ell al cel mateix.

El fet és que des de llavors tots els que moren en la fe, en lloc de descendir a l'estatge dels morts, van directament a la presència del Senyor. Així, Pablo prefereix partir, i estar amb Crist, la qual cosa és molt millor (Fil. 1.21-24; cf. 2 Co. 5:6-8).

La mort ve a ser per a nosaltres «guany»; de fet, deixa de ser mort com a tal (Jn. 11.25).
Sent que el Seol, o habitada dels morts, no és res més que una cosa provisional, deixarà d'existir en el moment del Judici Final.

Llavors serà tirat «en el llac de foc». Juntament amb aquells morts impius en el seu si, és, per dir-ho així, vessat en l'infern etern que tindrà llavors el seu començament (Ap. 20.13-14).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: SEOL