Tentacion

Significat de Tentacion

(heb. massâh, «prova», «dificultat»; gr. peirasmós, «prova», «dificultat»,
«temptació», «incitació»).

1. Els termes que han estat traduïts d'aquesta manera descriuen generalment
qualsevol situació que hagi d'enfrontar una persona i que impliqui una
prova del seu caràcter. En Dt. 4.34, 7.19 i 29:3 es va traduir massâh per
«proves» en la RVR, i s'usa per a referir-se a una circumstància que pot
enfortir el caràcter. En Lc. 4.13 el diable va temptar a Crist, o 1149 el va provar,
amb la intenció d'infringir la seva decisió d'obeir a Déu. En les altres
referències que trobem en el NT, «temptació» ha de veure, en general,
amb qualssevol situacions que podrien afeblir la comunió de la persona
amb Déu, però que si les hi resisteix pacientment podrien enfortir la fe i
el caràcter. Per això els cristians podien «tenir per goig» quan queien en
«diverses proves [temptacions]» (Stg. 1:2; cf v 12), això és, quan
trobaven dificultats que posaven a prova la realitat de la seva experiència
cristiana. En Sal. 95:8 la paraula massâh és Masah,* un nom propi.

2. Lloc de la temptació de Jesús en el desert (Mt. 4:1; Lc. 4:1) i el de la
muntanya al cim de la qual ho va portar el diable (Mt. 4:8); encara sense identificació.
La fig 501 mostra un dels llocs en què es creu que va ocórrer el fet.

501. L'així anomenada «Muntanya de la temptació» en el desert de Judà, prop de
Jericó.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: TENTACION

TEMPTACIÓ segons la Bíblia: En les Escriptures es presenten tres caràcters diferents de temptació:
(a) «Déu va temptar a Abraham» quan li va ordenar que li oferís Isaac (Gn. 22:1). Amb això, va posar la seva fe a prova.

En les Escriptures es presenten tres caràcters diferents de temptació:
(a) «Déu va temptar a Abraham» quan li va ordenar que li oferís Isaac (Gn. 22:1). Amb això, va posar la seva fe a prova.

Les revisions 1960 i 1977 de Reina-Valera tradueixen «va provar» i «va posar a prova», respectivament. Pablo parla del seu agulló en la carn com la seva «temptació» («prova» en les ja citades revisions).

(b) Els israelites van temptar a Déu. «Van temptar a Déu en el seu cor, demanant menjar al seu gust» (Sal. 78:18). Van posar en dubte que Déu pogués posar taula per a ells en el desert. Va haver-hi altres ocasions en què van dir: «Està, doncs, Jehová entre nosaltres, o no?» (Éx. 17:7).

S'ha d'assenyalar que quan Israel posava a Déu a prova era en realitat que ells estaven sent provats per Ell: cf. Sal. 95:9 amb Dt. 8:2 i 33:8 (on el «piadós» és Israel).

El Senyor Jesucrist va refusar posar a Déu a prova quan va ser temptat per Satanàs perquè es llancés al buit a fi que els àngels el preservessin (Mt. 4:5-7, etc.).

El pecat d'Ananías i Safira va ser temptar a l'Esperit del Senyor (Hch. 5:9).
(c) Temptació al mal. Aquesta temptació assalta a l'home, d'una part, de l'exterior. Satanàs, el Temptador, cerca constantment empènyer-nos al mal (Mt. 4:3; 1 Co. 7:5; 2 Co. 11:3; 1 Ts. 3:5); el món també desplega les seves atraccions, intentant allunyar al creient de Déu (1 Jn. 2.15-17).

La font més poderosa de temptació, no obstant això, és la nostra pròpia carn: «Cadascun és temptat, quan de la seva pròpia concupiscencia és atret i seduït» (Stg. 1.14).

Així, la temptació al mal troba en l'home caigut una adequada caixa de ressonància, a part de tots els apetits pecaminosos que sorgeixen de la naturalesa caiguda de l'home. No és Déu qui ens tempta a pecar (Stg. 1.13).

Mitjançant la temptació, Adán i Eva van tenir la facultat de triar entre la dependència de Déu o actuar seguint una voluntat independent i oposada a la de Déu (Gn. 3).

Crist mateix, com a Fill de l'Home, es va veure davant la temptació, encara que, com en el cas d'Adán abans de pecar, purament externa, «sense pecat» (He. 4.15); també els súbdits del Mil·lenni seran temptats, havent estat fins al final d'aquell període a l'abric de les astúcies del Temptador (Ap. 20:3, 8).

No obstant això, el Senyor és fidel, i no permet que siguem temptats més enllà de la nostra capacitat, donant-nos juntament amb el fet de la temptació la sortida, a fi que puguem aguantar (1 Co. 10.13).

Davant el gran període de temptació que ve sobre el món, dóna als creients una especial promesa (Ap. 3.10). En tot cas, el creient ha de vetllar en oració, per a no caure en temptació (Mt. 26:41; cf. Lc. 8.13), sabent que el Senyor va passar per amargues proves i temptacions en La seva encarnació, podent socórrer-nos, i que es compadeix de les nostres febleses (He. 2.18; 4.15).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: TENTACION