Tradicion

Significat de Tradicion

(gr. parádosis, literal i bíblicament «[instrucció] transmesa», és a dir,
d'una persona a una altra, o d'una generació a la següent; «tradició»).

En els Evangelis és la interpretació oral acumulada de l'AT, particularment
de la llei de Moisès, donada pels escribes. Se'n deia llei oral (Torah she
ba{al peh) en els cercles fariseus i en la literatura rabínica. Quan es
tractava de la transmissió, la paraula que s'emprava era qabalâh, el
equivalent de parádosis, però aquest terme també s'aplicava a certs
materials escrits, especialment a l'hagiògrafa (escriptura sagrada). Els
fariseus i els rabins que van succeir als escribes consideraven que la llei
oral era d'origen diví, en peus d'igualtat amb la llei escrita i, per el
tant, tenia la mateixa autoritat. Ja fos escrit o oral, tot el legal
rebia el nom d'Halaká, en contrast amb Haggadá, «erudició», «doctrina»,
que incloïa tot el que no era legal (com ser metafísica, teologia, història,
llegendes i paràboles). Més tard, el conjunt de la tradició oral es va posar per
escrit i li ho va preservar en la Mishná i en el Talmud (vegeu CBA 5: 97-101). La
consideració que li tenien els fariseus a la llei oral no era compartida per
altres sectes jueves: els saduceus, els esenios i més tard els cristians.
Els fariseus es referien a aquests ensenyaments com «la tradició dels ancians»
(Mt. 15:2), i Jesús la va dir «la vostra tradició» (vs 3, 6) o «tradició de els
homes», en el sentit que era d'origen humà i no diví (Mr. 7:8).
Encara que va aconsellar que es respectés la tradició oral per ser la continuació de
els ensenyaments de Moisès (Mt. 23:2, 3), una vegada i una altra el nostre Senyor va declarar
que la gran massa d'interpretacions humanes era inútil, perquè el seu efecte
consistia a frustrar o ben bé enfosquir «el manament de Déu» (cf
Mr. 7:1-9). L'error fonamental de «la tradició dels ancians» era que
enceguecía als homes respecte a la necessitat d'una religió que sorgís
del cor, i feia de l'observança d'unes certes formes externes el
instrument essencial per a la salvació i l'acceptació per part de Déu. En
les epístoles s'usa la paraula «tradició» (parádosis; cf Gá. 1.14) també
per a referir-se als ensenyaments de Pablo, encara que la RVR tradueix el terme per
«instruccions», «doctrina» i «ensenyament» (1 Co. 11:2; 2 Ts. 2.15; 3:6).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: TRADICION

TRADICIÓ segons la Bíblia: Gr. «paradosis», un «transmetre», ja sigui oralment, ja per escrit; un ensenyament transmès de l'una a l'altra persona. S'usa en el NT en sentit positiu i negatiu.

Gr. «paradosis», un «transmetre», ja sigui oralment, ja per escrit; un ensenyament transmès de l'una a l'altra persona. S'usa en el NT en sentit positiu i negatiu.

En el negatiu, és usat en la disputa entre el Senyor i els fariseus sobre «la tradició dels ancians» (Mt. 15:1-9; Mr. 7:1-13).

La tradició oral mongeta sembla haver estat de tres classes: (a) Preteses lleis donades per Moisès oralment als setanta ancians, a més de la Llei escrita, i que els fariseus consideraven tan vinculants com ella;

(b) decisions de jutges, que van venir a establir precedents directors de futures decisions;

(c) interpretacions de les Escriptures donades per grans rabins, i que finalment van arribar a ser considerades amb la mateixa reverència que les Escriptures de l'AT.

De la comparació dels passatges de Mateo i Marcos és evident que el Senyor Jesús va atacar la pretensió de revelació addicional (això és, «dels ancians»). En afegir a la Paraula de Déu s'havien fet culpables:

(a) Havien deixat els manaments de Déu (Mr. 7:8);

(b) havien rebutjat el manament de Déu (Mr. 7:9, V.M.);

(c) havien infringit, o transgredit, el manament de Déu (Mt. 15:3); (d) havien invalidat el manament de Déu (Mt. 15:6; Mr. 7.13).

Així, per la pretensió d'una tradició oral suplementària de l'escrita, el manament de Déu quedava:

(a) tirat a un costat o ignorat;

(b) desatès en les seves demandes;

(c) manipulat i violat; finalment,

(d) quedava invalidat, buidat de tot contingut, en ser substituït per una norma humana. Un altre esment de tradició en sentit negatiu és en Col. 2:8.

En aquest passatge hi ha exegetes que veuen els ensenyaments judaics dels falsos mestres. Encara que pot haver-hi alguna cosa de veritat en això, és evident que aquí el terme s'usa amb major amplitud que pel que fa a la tradició jueva.

El terme «tradicions dels homes» sembla referir-se a l'origen merament humà, en contrast amb el diví, dels falsos ensenyaments de Colosas, que semblen haver tingut característiques gnòstiques, una mescla de filosofia grega barrejada amb conceptes populars del judaisme de llavors.

El sentit positiu, s'usa de la instrucció donada abans que la revelació del NT hagués finalitzat (1 Co. 11:2, trad. «instruccions»; 2 Ts. 2.15, «doctrina»; 2 Ts. 3:6, «ensenyament»).

Aquí es refereix a la transmissió oral, al ministeri d'ensenyament, mitjançant el qual transmetia el cos de doctrina cristiana (2 Ts. 3:6) i les instruccions concretes donades a les esglésies de Corint i de Tessalònica (2 Ts. 2.15; 1 Co. 11:2).

En tot cas, aquesta «tradició», aquest ensenyament, és la donada pels apòstols, i quedaria cristal·litzada en els seus escrits. En les Escriptures no es contempla la transmissió oral de la revelació divina.

L'ensenyament, evidentment, ha de ser oral en molts casos, però ha de subjectar-se en tot a les Escriptures (1 Co. 4:6). L'apòstol Pau, en el seu comiat, encàrrec als fidels, no a les jerarquies de l'església i als seus ensenyaments i tradicions, sinó «a Déu, i a la paraula de la seva gràcia» (Hch. 20.28-32).

Els apòstols eren els dipositaris i transmissors de l'ensenyament diví, i aquest dipòsit que ells van deixar, la paraula apostòlica, és el que l'Església ha de conservar, proclamar i viure (cf. Lc. 1:2; He. 2.34; 2 P. 1.12-20; 3.15-16; 1 Jn. 1:1-4; Jud. 3, 17.

En amplis sectors de la cristiandat actual se dóna un intens paral·lel amb la situació del judaisme oficial de l'època del Senyor.

Apel·lant a una «tradició» que és transmesa pel seu «magisteri», per exemple, l'Església de Roma manté doctrines com les del culte a María, «mediadora de totes les gràcies», invalidant la clara declaració que «hi ha un solo Déu, i un solo mediador entre Déu i els homes, Jesucrist home» (1 Tu. 2:5);

De la missa com a repetició del sacrifici de Crist en la creu, per la qual Crist és ofert, i els mèrits d'aquest sacrifici són aplicats «als vius i als morts», invalidant les clares declaracions de les Escriptures sobre la singularitat, irrepetibilidad i eficàcia absoluta i eterna de l'obra consumada de Crist en la creu (He. 7.24-28; 9.11-12; 24:28; 10:1-18), i moltes altres que no es poden esmentar per falta d'espai

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: TRADICION