Vi

Significat de Vi

(heb. generalment yayin o tîr^sh; aram. khmer; gr. generalment óinos).

El suc del raïm. Yayin s'usava per a referir-se al vi anyenc, fermentat,
i pel mateix capaç d'embriagar (Gn. 14.18; Lv. 10:9; 23.13; etc.). Tîrôsh
representa en molts passatges al suc de raïm fresc (most), o va venir no envellit
encara, però ja capaç de produir embriaguesa (Gn. 27:37; Nm. 18.12, DHH; Dt.
12.17; Jos.

9.13; Pr. 3.10, DHH; Us. 4.11; cte.). Els 2 termes han estat traduïts per
óinos en la LXX. Altres vocables hebreus són shêkâr, tota classe de begudes
fermentades (1S. 1.15); {asîs, un producte ja en curs de fermentació, un
«vi nou» (un sinònim poètic de tîrôsh; Cnt. 8:2); sôbêz, «va venir» (Is.
1.22); mesek, una mescla de vi i productes aromàtics (Sal. 75:9); i
mishrâh, licor fet de raïm picat (Nm. 6:3). En el NT trobem óinos
per a totes les classes de vi (fermentats o sense fermentar), i gléukos,
«most», per al vi dolç o el nou (Hch. 2.13-15). En l'AT també es
parla del «hollejo» (heb. zâg) del gra de raïm (Nm. 6:4).

Aarón i als seus fills, els sacerdots, se'ls va prohibir estrictament beure vi,
sidra o begudes fortes* abans d'entrar en el tabernacle per a ministrar
davant del Senyor (Lv. 10:9). També als nazareos, mentre estiguessin
complint el seu vot (Nm. 6:3, 20; cf Dj. 13:4-7). Els recabitas van donar un
notable exemple d'abstinència total de vi, en estricte compliment de la
ordre del seu avantpassat 1207 Jonadab (Jer. 35:2, 5, 6, 8, 14). El llibre de
Proverbis està ple d'advertiments contra la complaença en el consum de
vi i sidra (20:1; 21.17; 23.30, 31; 31:4; etc.). El vi es burla dels que
ho beuen (20:1), i els recompensa amb dolors, pesessis, conteses i ferides
sense motiu (23.29, 30). «A la fi com a serp mossegarà, i com áspid donarà
dolor» (v 32). El profeta Isaïes declara: «Ai dels quals són valents per a
beure vi, i homes forts per a barrejar begudes» (Is. 5.22).

Daniel i els seus compatriotes van donar un digne exemple en refusar consumir el vi
del rei (Dn. 1:5, 8 10-16). En dejunar en el curs de la seva vida, Daniel es
va abstenir de «carn» i «vi» (10:3). En forma figurada Jeremies diu que el
Senyor donaria a beure a les nacions paganes de «la copa del vi d'aquest furor»
(Jer. 25:15, 16). En l'Apocalipsi, Babilònia la gran apareix donant-li de
«beure a totes les nacions del vi del furor de la seva fornicació» (14:8; cf v
10; 17:2; 18:3). En retribució, a Babilònia la hi dóna a beure del vi de la
ira de Déu (16.19), i es presenta a Crist trepitjant l'almàssera* del vi del seu
furor (19.15).

A Jesús li agradava comparar els seus ensenyaments revolucionaris amb el vi nou
que rebentaria els vells odres de la tradició (Mt. 9.17). Pablo va advertir a
els creients en contra de l'embriaguesa (Ef. 5.18), i va establir que els
diaques no haurien de ser «donats a molt de vi» (1 Tu. 3:8). Perquè es
alleugés d'una malaltia de l'aparell digestiu, li va recomanar a Timoteo que
begués «una mica de vi» (1 Tu. 5.23). Li va aconsellar a Tito que vetllés perquè
les ancianes no «siguin «esclaves del vi» (Tit. 2:3). Vegin-se Embriaguesa; Vinya;
Vinya.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: VI

VI segons la Bíblia: El raïm, recollides en canastillos, eren tirades en l'almàssera, una cuba profunda de pedra, ben posada sobre el sòl, ben tallada en la mateixa roca (Is. 5:2).

El raïm, recollides en canastillos, eren tirades en l'almàssera, una cuba profunda de pedra, ben posada sobre el sòl, ben tallada en la mateixa roca (Is. 5:2).

Uns orificis practicats en el fons d'aquesta cuba permetien que el líquid caigués a una cuba inferior, que solia també estar tallada en la roca (Jer. 6:9; Is. 5:2).

Un home, o dos si l'almàssera era gran, trepitjaven el raïm (Neh. 13.15; Jb. 24:11). A Egipte, com probablement en Palestina, els pisadores, per a no caure, s'agarraven a cordes que penjaven per sobre d'ells.

Amb les seves cançons marcaven el ritme del seu treball (Is. 16.10; Jer. 25:30; 48:33). El suc del raïm negre tacava les seves pells i vestimenta (Is. 63:1-3). El líquid que caiguda a la cuba inferior era a continuació transvasat a odres o a atuells de fang (Jb. 32:19; Mt. 9.17).

Quan la fermentació havia arribat al grau desitjat, el vi passava a altres recipients (Jer. 48:11, 12). Els israelites bevien el suc del raïm en forma de most tal com sortia de l'almàssera, o com a most fermentat (vi).

Se servien del vinagre obtingut per una fermentació més prolongada del vi (vegeu VINAGRE). En l'antiguitat, es bullia ocasionalment el most per a transformar-lo en xarop o mel de raïm (vegeu MEL).

Els autors llatins esmenten diverses formes de conservació del raïm i fins i tot del most. S'intentava impedir la fermentació a fi de poder disposar d'un líquid ric en sucre. Els romans ensucraven els seus aliments amb mel o amb suc concentrat de raïm obtingut per ebullició del most.

Entre els israelites, les diverses begudes que provenien de la vinya portaven noms distints: (1) «Tîrõsh» (gr. «gleukos») designava el suc recentment espremut del raïm, i el vi nou.

Josefo empra el gr. «gleukos» en parlar del suc del raïm espremut sobre la copa del Faraó (Ant. 2:5, 2; Gn. 40:11). Els antics distingien entre el suc obtingut d'aquesta manera i el líquid que s'aconseguia del raïm en l'almàssera.

Quan tenia lloc la fermentació, el most es tornava embriagant (Us. 4.11). Quan l'Esperit Sant vi en Pentecosta, els apòstols van ser acusats d'estar plens de most (Hch. 2.13).

Hi ha exegetes que pretenen que «Tîrõsh» no significa ni most ni vi nou, sinó solament el raïm de la verema, però són nombrosos els textos que refuten aquesta infundada afirmació (p. ex.: Jl. 2.24; cf. 3.13; Nm. 18.12; Neh. 10.37; Us. 4.11; Is. 62:8, 9; 65:8; El meu. 6.15; Dt. 7.13; 11.14; 12.17; Us. 2:7; Jl. 1.10; 2.19). (2) L'heb. «’ãsis», que es deriva d'un terme que significa «premsar», designava el suc del raïm o d'altres fruits, especialment el no fermentat.

Però també s'aplicava a begudes fermentades (Is. 49:26; Am. 9.13). A vegades s'usa del most de la magrana (Cnt. 8:2). Els israelites bevien de bona gana el most, però preferien el vi anyenc (Lc. 5.39; Eclo. 9.10).

(3) L'heb. «yayin» està relacionat amb el terme semítico del qual es deriven el gr. «oinos» i el llatí «vinum». L'aram. «hamar», o «hemer», designava la mateixa beguda; el primer passatge bíblic en el qual apareix el terme «yayin» es troba en Gn. 9.21, on significa «suc fermentat del raïm».

No hi ha cap raó per a atribuir a aquest terme, en els altres passatges, cap sentit distint. El terme gr. «oinos» té el mateix sentit que «yayin».

No obstant això, si l'adjectiu «nou» acompanya a «oinos», l'expressió significa llavors most, fermentat o no. Hi ha exegetes que pretenen que aquesta expressió hauria de ser sinònima de beguda no fermentada.

Es recolzen en el fet que en èpoques tardanes els jueus bevien «yayin» durant la Pasqua, sent que estava absolutament prohibit consumir llevat durant els set dies d'aquesta solemnitat.

Però éste és un argument invàlid, perquè els fermentos del vi no eren considerats llevats. La Misná afirma que es bevia vi durant la Pasqua (P’sãhîm X).

En canvi, durant aquesta mateixa festa estava prohibit posar farina en l'«hãrõseth», una salsa composta d'espècies i de fruits barrejats amb vi o vinagre.

La prohibició provenia, sens dubte, de l'assimilació de la fermentació d'aquesta mescla a l'acció del llevat en la massa (Misná, P’sãhîm 2).

En Palestina hi havia una gran varietat de vins; els del Líban tenien gran fama. Els tiris compraven el vi d'Helbón.

Quan va instituir el Sant Sopar, el Senyor Jesús va esmentar «el fruit de la vinya» (Mt. 26:29), expressió emprada des de temps immemorials pels jueus, en ocasió de les solemnitats pasquals i de la vespra del dissabte (Misná, B’rãkõth 6:1). (Vegeu PASQUA.)

Els grecs se servien també d'aquesta expressió en el sentit de beguda fermentada (cf. Herodoto 1:212). En general els textos bíblics esmenten el suc del raïm negre (Is. 63:2; Ap. 14.18-20), i li donen el nom de «la sang de raïm» (Gn. 49:11; Dt. 32:14).

El terme heb. «mesek», mescla, indica un vi rebaixat amb aigua o aromatitzat (Herodoto 6:84; Sal. 75:8). Aquest terme sembla haver tingut un sentit pejoratiu perquè s'aplicava sobretot a vins barrejats amb drogues estupefaents o excitants.

Els israelites desconeixien la destil·lació. Els vins aromatitzats portaven noms indicant el seu «bouquet», «mimsak» (Pr. 23.30; Is. 65:11); «meseq» (Plinio, Hist. Nat. 14.19, 5; Cnt. 7:3; 8:2).

(4) El «shêkãr» era una beguda forta elaborada amb sucs de fruites que no eren el raïm. Així, s'obtenia el «shêkãr» per fermentació de l'ordi, de la mel, dels dàtils, de les magranes, del vi de la palma, del suc de la poma (Herodoto 2:77; 1:193; Jerónimo, «Epist. ad. Nepotianum»).

També es feia el mateix amb el lotus (Herodoto 4:177). «El shêkãr» produïa embriaguesa (Is. 28:7; 29:9). Aquest terme, «shêkãr», només s'empra una vegada per a indicar la libació amb vi pur (Nm. 28:7).

(5) Altres noms de vins: «sõbe’», terme derivat d'una arrel que significa beure immoderadament (Is. 1.22; Us. 4.18; Nah. 1.10); «sh’marim» designa la femta del vi, i per això el vi anyenc, de qualitat superior per haver estat llarg temps sobre la femta.

Usos del vi: (a) Medicinal (Pr. 31:6; Lc. 10.34; 1 Tu. 5.23); (b) ritual (Éx. 29:39-41; Lv. 23.13); (c) domèstic: en Palestina, com en tots els altres països mediterranis, el vi lleuger ha estat sempre un element del menjar (Nm. 6.20; Dt. 14.26; 2 Cr. 2.15; Neh. 5.18; Mt. 11.19; 1 Tu. 3:8).

El pa i el vi, bases de l'alimentació, simbolitzaven el menjar com un tot (Sal. 104:14, 15; Pr. 4.17). S'oferia vi als convidats (Gn. 14.18); era present en els festins (Jb. 1.13, 18; Jn. 2:3).

Els israelites, poble de senzills costums, estaven no obstant això exposats a abusar del vi, especialment en les festes. El seu consum estava prohibit als sacerdots quan havien d'oficiar en el Tabernacle (Lv. 10:9).

Es recomanava als jutges que no beguessin vi (Pr. 31:4, 5; cf. Ec. 10.17; Is. 28:7). L'excés en la beguda es prevenia de diverses maneres: (A) Es rebaixava el vi amb aigua (2 Mac. 15.39; cf. Herodoto 6:84).

Es barrejava aigua calenta amb el vi que se servia en la Pasqua (vegeu PASQUA); la Misná l'esmenta (P’sahîm 7.13; 10:2, 4, 7). A això es deu que a l'església primitiva es rebaixés amb aigua el vi del Sant Sopar (Justino Màrtir, «Apologia» 1:65).

(B) Un maestresala presidia els banquets (Eclo. 32:1, 2; Jn. 2:9, 10). Un dels seus deures (almenys pel que es desprèn dels costums grecs) era determinar en quina proporció s'havia de barrejar el vi, que es conservava concentrat fins al moment de consumir-lo, i determinar quina quantitat podia beure cada convidat.

(C) Hi havia advertiments severs que posaven en guàrdia als israelites quant al perill d'entretenir-se en el vi, de barrejar begudes fortes. En la Bíblia es mostra l'enviliment dels quals no se saben moderar (Gn. 9.21; Pr. 23.29-35; Is. 5.22).

(D) Hi havia nombrosos proverbis que estigmatitzaven la insensatesa de l'embriaguesa (Pr. 20:1; 21.17; 23.30, 31; Hab. 2:5).

(E) L'embriaguesa, com bé ho sabien els israelites, és un greu pecat que Déu jutja i castiga (1 S. 1.14-16; Is. 5.11, 17; 1 Co. 5.11; 6:910; Gá. 5.21; Ef. 5.18; 1 P. 4:3).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: VI