Qui va ser
Venècia, 15 de Juny de 1476 – Monte Soratte, Roma, 25 de juny de 1528 Hera fill de la noble família Giustiniani de Venècia. Hi va néixer el 15 de Juny de 1476. Després d'haver esdevingut superior major en l'ermita de Camaldoli fins al 1520, va obtenir de Lleó X el permès fundar un nou institut ermità, el qual de principi va ser anomenat la "Companyia de San Romualdo".Més tard va tenir el nom canònic de "Congregació dels ermitans camaldolesi de Monte Corona" també vaig donar més breument "Montecoronesi". Entre les ermites a qui va donar vida, després del de Monte Cucco, que va ser la primera ermita a acollir-ho, van recordats entre els altres el de les coves de Cupramontana i el de San Silvestro sobre el Mont Soratte. A Macerada va ser empresonat per amor i defensa dels ermitans. Trobant-se a Roma el 1527, va caure presoner dels Lanzichenecchi, en aquell terrible sac. Va ser torturat juntament amb San Gaetano de Thiene, però en va evitar riacquistando la llibertat. A la primavera del 1528 va contreure la pesta a Viterbo. No perfectament guarit es va remetre en viatge a la vegada de Roma per rebre en donació l'ermita del Mont Soratte. Però realment en aquella ermita va morir de pesta encara jove de 52 anys, el 25 de Juny de 1528.
El 28 de juny del 1528 s'apaga sobre el mont Soratte Paolo Giustiniani, monjo i fundador dels ermitans camaldolesi de Monte Corona. Nascut el 1476 en la rica família veneciana dels Giustiniani, el jove Tommaso va ser format al col·legi dels més grans humanistes italians del temps. Retirat sobre l'illa de Pareden per aprofundir en les quietes la pròpia recerca filosòfica, Tommaso va venir a contacte amb els monjos camaldolesi i la seva vida va patir una revolta sobtada i radical. Entrat el 1510 al costat de dos companys venecians en l'ermita de Camaldoli, Tommaso va assumir el nou nom de Paolo, i va començar aviat amb un d'ells, l'amic Pietro Quirini, a invocar una profunda reforma de l'església, fins a escriure un detallat Pamflet sobre l'argument, dirigit a papa Lleó X. Però ho descontento de Giustiniani no es va limitar a la situació global de l'església; ell serbò per tota la vida la convicció que la vida ermitana pogués constituir una silenciosa i misteriosa memòria de l'amor de Déu pels homes, una «predicació sense paraules». Desitjós de dedicar-se totalment a la intimitat amb Déu, ell va abandonar l'ambient camaldolese i va donar vida el 1520 als voltants d'Ancona a la «companyia dels ermitans de sant Romualdo», avui coneguts amb el nom d'ermitans camaldolesi de Monte Corona. Giustiniani va saber tenir juntes gràcies a la seva gran cultura una austeritat gairebé paroxística i una notable finezza espiritual. Els seus ensenyaments sobre la vida espiritual hi han arribat a través d'una preciosa sèrie d'obres capaces de parlar, a despit de la seva neta empremta ermitana, a cada cristià a la recerca del radicalisme evangèlic. Com la nau, que solca el mar, darrere de si no deixa rastre alguna del recorregut fet, així la nostra ànima, conduïda per l'Esperit diví, creuant l'immens mar i l'abisme de les contemplacions divines, no hauria de veure, si es gira enrere, per quina carretera hagi passat, ni com aquella dada picada hagi arribat. Si tu haguessis considerat tot això, caríssim germà en Crist, probablement no hauries preguntat ni a mi ni a altres quals et fos suggerit un mode de pregar; però t'hauries abandonat completament, en canvi, a l'Esperit diví, sense pretendre de conèixer ni el carrer, ni com et guia. Aleshores tens a ment que en les teves oracions, quan és a dir ets en pregària, el mètode millor és el de no tenir cap mètode i que la forma millor és la de no tenir cap forma. Ja que l'oració neix d'aquell Esperit que en els seus dons és generós, abundant i variat, tan diversos i diversos i gairebé infinits són els modes i les formes que aquesta té. (Paolo Giustiniani, Tractat sobre la pregària )
Font: santiebeati.it