Penediment

Significat de Penediment

(heb. generalment nâjam,»sentir pesar [disgust]», «estar trist», «consolar-se»;
també nôjam, «penedir-se», i shûb, «tornar[es]», «retornar»; gr. metanoéÇ,
«canviar d'opinió [ment, direcció]», «sentir remordiment», «penedir-se»,
«convertir-se»; i metánoia, «canvi d'opinió [ment, direcció]», «penediment»,
«conversió»).
Com a terme teològic és l'acte d'abandonar el pecat, acceptar el gratuït do de
Déu de la salvació i iniciar la companyonia amb Déu. El veritable penediment
implica un canvi radical en l'actitud cap al pecat i cap a Déu. És la seva generosa
bondat la que porta als homes al penediment (Ro. 2:4), operant en ells «el
voler com el fer» (Fil. 2.13). Està precedit per la convicció de l'Esperit Sant
que impressiona el cor del pecador amb la infinita justícia de Déu i la seva condició
perduda (cf Is. 6:5; Hch. 2.37). A la convicció segueix la contrició, i un
reconeixement interior de la nostra necessitat de la gràcia divina, unida a una
disposició de permetre que Déu obri la seva justícia en la nostra vida (cf Sal. 34:18;
51:17; Is. 57:15; 66:2). El penediment s'integra a la conversió i en ésta
aconsegueix la seva culminació (Hch. 3.19).
Penedir-se s'usa també amb el matís no teològic de «canviar d'opinió»,
«lamentar». En aquest sentit es parla que Déu es «penedeix» d'alguna cosa (Gn. 6:6; 1
S. 15.11; Jer. 18:8; etc.). El no canvia el seu propòsit, però l'home, com ser
moralment lliure, pot revertir el resultat de la intenció de Déu.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: PENEDIMENT

PENEDIMENT segons la Bíblia: Paraules que en les llengües modernes expressen una veritat central en la història de la Revelació de Déu als homes.

Paraules que en les llengües modernes expressen una veritat central en la història de la Revelació de Déu als homes.

Tant en l'hebreu com en el grec bíblics hi ha diverses paraules per a expressar la conversió del pecador a Déu. La necessitat del penediment per a entrar en el regne de Déu és una cosa que el Nou Testament afirma rotundament (Mt. 3:8; Lc. 5.32; Hch. 5.31; 11.18; 26:20; Ro. 2:4, etc.).

En l'Antic Testament, aquest terme s'aplica també a Déu, mostrant com Déu, en el seu govern sobre la terra, expressa el seu propi sentiment sobre els successos que tenen lloc sobre ella.

Però això no xoca amb La seva omnipresència. Són dos els sentits en què es parla del penediment respecte a Déu.

(1) Quant a La seva pròpia creació o designació d'objectes que després no corresponen a La seva glòria. Es va penedir d'haver fet a l'home sobre la terra i d'haver posat a Saúl com a rei sobre Israel (Gn. 6:6, 7; 1 S. 15.11, 35).

(2) Quant a càstigs dels quals ha amenaçat o benediccions que ha promès. Quan Israel s'apartava dels seus mals camins i buscava a Déu llavors Déu es penedia del càstig que Ell havia disposat (2 S. 24:16, etc.).

D'altra banda, les promeses de beneir al poble d'Israel quan estava en la terra van ser condicionades a la seva obediència, de manera que Déu, si ells feien el dolent, es penediria del bé que Ell els havia promès. tant a Israel com, de fet, a qualsevol altra nació (Jer. 18:8-10).

Llavors alteraria l'ordre dels seus tractes cap a ells. Quant a Israel. el Senyor arriba a dir: «Estic cansat de penedir-me» (Jer. 15:6). En tot això entra la responsabilitat humana, així com el govern diví.

Però les «promeses incondicionals» de Déu, donades a Abraham, Isaac i Jacob, no estan subjectes a penediment. «Perquè els dons i la crida de Déu són irrevocables» (Ro. 11.29).

«Déu no és home perquè menteixi, ni fill d'home, perquè es penedeixi. El va dir, i no farà? Va parlar, i no ho executarà?» (Nm. 13.19; 1 S. 15.29; Malament. 3:6).

I això ha de mantenir-se així respecte a cada propòsit de La seva voluntat.

Respecte a l'home, el penediment és el necessari precursor de la seva experiència de la gràcia de Déu. Es presenten dos motius per al penediment: la bondat de Déu que guia al penediment (Ro. 2:4), i el judici que s'aveïna, en raó del qual Déu mana a tots els homes ara que es penedeixin (Hch. 17.30, 31); però és de La seva gràcia i per a La seva glòria que s'obre aquesta porta de retorn a Ell (Hch. 11.18).

Ell reuneix per a si a l'home en La seva gràcia sobre la base de que La seva justícia ha quedat salvaguardada per la mort de Crist. D'aquí ve que el testimoniatge diví és «del penediment envers Déu, i de la fe en el nostre Senyor Jesucrist» (Hch. 20.21).

El penediment ha estat definit com «un canvi de ment cap a Déu que condueix al judici d'un mateix i dels propis actes» (1 R. 8.47; Ez. 14:6; Mt. 3:2; 9.13; Lc. 15:7; Hch. 20.21; 2 Co. 7:9, 10, etc.). Això no seria possible si no fos pel reconeixement que Déu és misericordiós.

També es parla de penediment en relació amb un canvi de pensament i d'acció allí on no hi ha mal del qual penedir-se (2 Co. 7:8).

En la predicació apostòlica el penediment és un dels temes centrals; ja des de la predicació de Jesús el trobem com una de les exigències del regne, i el dia de Pentecosta, en el seu sermó, Pedro acaba convidant als oients a penedir-se dels seus pecats i convertir-se a Crist (Hch. 3.19; 2 Co. 7:9; He. 6:1; Ap. 2.21).

En el Nou Testament la paraula «penediment» és, en general, la traducció de la paraula «metanoia», que significa canvi d'actitud, canvi de mode de pensar o de pla de vida (Mt. 3:2; 4.17; 11.20; Mr. 1.15; 6.12; Lc. 10.13; 11.32; Hch. 2.38; 8.22; 17.30; 2 Co. 12.12; Ap. 2:5, 16).

Éstos i molts altres passatges del Nou Testament ens indiquen la centralitat d'aquesta realitat i d'aquesta doctrina en el missatge de Crist i dels apòstols.

La traducció de «metanoia» per «penitència» que fan algunes edicions catolicorromanas no solament és un error, sinó que contradiu el Nou Testament.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: PENEDIMENT