Creença, creients

CREENÇA, CREIENTS (NT). En la història cristiana, "creient" és un dels termes més comuns que s'utilitzen per a designar a les persones que han "cregut" en Jesucrist com el seu Salvador i Senyor. En resposta a la pregunta del carceller de Filipos "Què haig de fer per a ser excepte?" Pablo i Silas van respondre: -Creu en el Senyor Jesús, i seràs excepte- (Fets 16: 30-31). El grec del NT no té un substantiu separat per a la paraula -creients-; més aviat, "creients" és la traducció donada per diverses traduccions per a (1) construccions participials substantives formades a partir del verb "creure" ( hoi pisteuontes, per exemple , Fets 5.14; Rom 1.16; 1 Tes 1: 7, 2.10 ; cf. Herm. Sim. 9.19, 1-2) o (2) substantius formats per l'adjectiu "fidel, de confiança" ( hoi pistoi,Fets 10.45; 2 Cor 6.15; 1 Timoteo 6: 2).

L'ús de "creient" és especialment prominent en la comunitat posterior a la resurrecció. Durant la vida terrenal de Jesús, el terme principal utilitzat per a designar als seus seguidors "va ser "deixeble" ( Gr. Mathētes). Si bé hi havia moltes formes diferents de relacions mestre / deixeble a Israel, els deixebles de Jesús es van distingir dels altres per la seva resposta al seu anomenat, seguint-ho només a ell i escoltant i obeint els seus ensenyaments (Hengel 1981: 61). Una vegada que Jesús va sortir de l'escena, els seus deixebles ja no van poder seguir-ho físicament. El terme "deixeble" va començar a perdre el seu ús, de manera que en la literatura epistolar, "deixeble" no apareix en absolut. Es van usar altres termes per a descriure als seguidors de Crist ressuscitat (per exemple, -cristians-, -germans / germanes-, -sants-, -imitadors-). Per a l'església primitiva, una frase que expressava naturalment la nova relació amb el Senyor ressuscitat era "creient". Com ja no podien seguir físicament a Jesús,

Aquesta transició es reconeix en la conclusió de l'evangeli de Juan. Tomás, que havia seguit a Jesús com el seu deixeble, dóna una gran confessió en veure al Senyor ressuscitat (Jesús -és -Senyor i Déu-), però Jesús pronuncia benedicció sobre aquells que creuran sense veure (Juan 20: 24-30). Pablo també reconeix que la "creença" és la característica principal de la nova era. En la frase sovint discutida en la qual Pablo diu que ja no coneix a Crist "segons la carn" (2 Corintis 5.16), Pablo condemna la seva anterior actitud "mundana" cap a Jesús, que ara ha passat per estar "en Crist". (Martin 1981: 59-60). La transició de -deixeble- a -creient- pot ser una indicació de la forma en què la tradició cristiana en desenvolupament va deixar espai tant per a la tradició del Jesús històric com per a la proclamació de Pablo del Crist ressuscitat:

Pablo també expandeix l'enfocament de -creure en Jesús- a -creure en la veritat- (2 Tes. 2.13), que per a ell significa essencialment creure en tot el que comprèn el cristianisme apostòlic. En altres llocs, el substantiu -fe- (pistis) té el matís objectiu addicional -creença- i significa simplement -cristianisme- (1 Timoteo 4: 1, 6; Tito 1: 4; BTNT 1:90; Guthrie 1981: 593-94). Per tant, el veritable creient és aquell que, encara que ja no pot seguir físicament a Jesús, centra la fe en la realitat d'un Senyor i Salvador ressuscitat, exerceix la fe personal per a la salvació i es caracteritza per un estil de vida coherent amb l'ensenyament apostòlic sobre la vida cristiana.

Bibliografia

Guthrie, D. 1981. Teologia del Nou Testament. Downers Grove, IL·LTRE.

Hengel, M. 1981. El líder carismàtic i els seus seguidors. Trans. J. Greig. Nova York.

Martin, RP 1981. Reconciliació: un estudi de la teologia de Pablo. Atlanta.

Wilkins, M. 1988. El concepte de deixeble en l'evangeli de Mateo. NovTSup 59. Leiden.

      MICHAEL J. WILKINS

[12]