Estranger

Significat d'Estranger

Algú que és un estrany o un foraster.* S'hauria de notar que sembla haver-hi
una distinció entre els vocables hebreus i grecs que es veuran a
continuació. Una classificació àmplia ens diria que: o (1) designa a algú
de qualsevol raça que està vivint com un estrany a una certa distància de la seva
terra natal (tal sembla ser el cas en 1 P. 1:1, on el vocable gr.
parepídmos es referiria tant a jueus com a gentils* residint en el
estranger o fora de Palestina); o (2) es refereix als «gentils», en que el seu
cas es tracta d'un membre de qualsevol raça que no sigui la mongeta, no
important el lloc.

En l'AT els vocables hebreus es refereixen a diversos estranys: 1. Nokrî,
«estrany», «estranger», «foraster» (Dt. 15:3; 23.20; 1 R. 8.41; Neh. 13.26;
Pr. 20.16; Abd. 11). Nokrî no necessàriament designa a un no jueu, sinó
simplement a una persona o un objecte que és distintivament estrany a la
localitat. Era l'estranger de pas a Israel, sense obligacions legals ni
religioses, i sense altres drets que els de l'hospitalitat i del sentit de la
convivència. No obstant això, quan ho usaven els hebreus en general es
referia primàriament als no hebreus, ja sigui als qui van romandre en
Canaán després de la conquesta israelita als quals després es van establir allí.
Rut la moabita es designa a si mateixa amb aquest terme (Rt. 2.10); a Itai el
geteo, un filisteu, li ho qualifica amb el mateix vocable (2 S. 15.19); i les
esposes estrangeres de Salomó són descriptas amb igual paraula (1 R. 11:1).
2. Ben nêkâr, literalment «fill d'un país estranger». Se l'usa
sovint com un sinònim de nokrî (Gn. 17.12; Ex. 12.43; Is. 56:3, 6;
etc.). 3. Zâr, «estrany», «il·legal», «estranger» (Ez. 7.21; 11:9; 28:10;
etc.). Aquesta paraula apareix sovint com a equivalent de nokrî, però conté
la implicació addicional que la persona així designada és una «intrusa» (Lv.
22.10) que no ha d'esperar participar dels privilegis de la comunitat o
classe; té una connotació d'hostilitat. 4. Tôshâb, «habitant o resident
temporal», «transeünt», «resident» (Ex. 12.45). Encara que la paraula es refereix
a l'estat més o menys arrelat de l'individu involucrat, implica que la llar
original de la persona era un altre (Gn. 23:4; Lv. 25:35, 40, 47; etc.). 5. Gêr,
algú que juntament amb el tôshâb podia ser rebut en la comunitat israelita i
gaudir de molts dels seus privilegis (Dt. 10.18; Lv. 19.33; etc.). Era algú
que vivia en terra israelita, on havia fixat la seva residència; estava
religiosament incorporat.

En el NT, la paraula «estranger» és expressió dels següents vocables
grecs: 1. Pároikos (Ef. 2.19; 1 P. 2.11; cf el seu ús en Hch. 7:6, 29). El
terme no sols es refereix als qui eren estranys dins d'una comunitat 431
donada, també implica (com tôshâb) que mantenien una residència més o menys
permanent en el lloc. Tals individus, com a originaris d'una ciutat
remota, no podien pretendre tenir tots els drets i privilegis que li
pertanyien naturalment als ciutadans locals; però podien viure i
administrar els negocis amb la vènia de la població local. 2. Alloguenes
(Lc. 17.18). 3. Bàrbars, «no grec», «estranger», «algú que parla llengua
estranya» (1 Co. 14.11). 4. Héteros, «un altre», «diferent», «(un) estrany»; de
aquí «estranger» (1 Co. 14.21). 5. Xénos, «foraster» (Hch. 17.21). En Ef.
2.12,19 els estrangers són els no jueus.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: ESTRANGER

ESTRANGER segons la Bíblia: Tota persona que, no sent israelita, pertanyés «a les nacions» (gentil, que prové del llatí «gentilis», de «gens», nació), estant sotmesa a altres autoritats i a una altra religió que la d'Israel.

Tota persona que, no sent israelita, pertanyés «a les nacions» (gentil, que prové del llatí «gentilis», de «gens», nació), estant sotmesa a altres autoritats i a una altra religió que la d'Israel.

Reben d'una manera el nom d'estrangers, p. ex., les següents nacions: els madianites i els egipcis (Éx. 2.22), els jebuseos (Dj. 19.12), els filisteus (2 S. 15.19), els moabitas, amonitas, sidonios, heteos (1 R. 11:1).

No quedaven comptats entre els estrangers: (a) els esclaus comprats per diners, ni els presoners de guerra; éstos estaven en poder dels seus amos, i sotmesos a les lleis israelites (Gn. 17.12; Éx. 21.20-21);

(b) els prosélitos, això és, els estrangers que haguessin adoptat la religió dels israelites (Gn. 34:14-17; Is. 56:6-8; Hch. 2.10).

La Llei de Moisès i l'AT distingeixen entre els estrangers establerts enmig dels israelites, però sense ser de la seva raça, i els visitants temporals, no israelites (Éx. 20.10; Lv. 16.29; 17:8; 2 S. 1.13; Ez. 14:7).

L'estranger, considerat gairebé com a ciutadà, tenia els seus drets i deures ben definits. Déu va ordenar als israelites que l'estranger fos tractat amb benevolència (Lv. 19.33, 34; Dt. 10.18, 19).

La Llei salvaguardava els seus interessos (Éx. 22.21; 23:9; Dt. 24:19, 20). Les prohibicions imposades als israelites afectaven també l'estranger (Éx. 12.19; 20.10; Lv. 16.29; 17.10; 18.26; 20:2; 24:16).

Respecte a Lv. 17.15, aquesta ordenança va ser posteriorment modificada per Dt. 14.21. L'estranger no estava obligat a la totalitat dels deures religiosos que concernien els israelites.

Si es tractava d'un home lliure, podia abstenir-se de la circumcisió i de la Pasqua (Éx. 12.43-46). La llei exhortava a Israel a convidar a l'estranger als menjars solemnes dels sacrificis (Dt. 16.11, 14).

Tenia dret a oferir sacrificis a Jehová; si queia en un pecat involuntari, es beneficiava del perdó concedit a l'individu o a la col·lectivitat; les ciutats de refugi li protegien contra el venjador de la sang (Lc. 17:8; Nm. 15.14, 26, 29; 35:15).

Quan quedava contaminat, havia de sotmetre's als ritus de la purificació (Lv. 17.15; Nm. 19.10). Si l'estranger i els homes de la seva casa estaven circumcidats, podien participar de la Pasqua (Éx. 12.48, 49).

Però l'any del Jubileu no portava la llibertat a l'estranger que havia caigut en l'esclavitud. Podia ser venut i arribar a ser, per herència, propietat dels fills del seu amo (Lv. 25:45, 46).

L'estranger no assimilat es trobava amb algunes prescripcions negatives, perquè Israel havia de continuar sent el poble sant, separat per a Déu (Dt. 14:2).

Els matrimonis mixtos estaven prohibits (Éx. 34:16; Dt. 7:3; Jos. 23.12). No es podia permetre que cap estranger pugés al tron (Dt. 17.15), ni que entrés en el santuari (Ez. 44:9; Hch. 21.28; cp. Dt. 23:3, 7-8).

En una època posterior, els jueus d'observança estricta ni menjaven ni bevien amb gentils (Hch. 11:3; Gá. 2.12). Aquests últims, no obstant això, podien, en tot moment, accedir al judaisme (Gn. 17.27; 34:14-17; Mt. 23.15).

Israel esperava el dia en què serien integrats al regne. (Vegeu PROSÉLITO.) Els amonitas i moabitas estaven sotmesos a una clàusula especial: no podien venir a formar part de la comunitat israelita ni tan sols si se circumcidaven (Dt. 23:3).

Però el fill d'un israelita i d'una moabita era admès (cp. Isaí, Roboam). Quan els israelites es van apoderar de Canaán, els va ser totalment prohibit aliar-se mitjançant matrimoni amb els seus habitants idòlatres (Dt. 7:3).

La major part dels cananeus que van sobreviure a la conquesta es van fer prosélitos. Sota Salomó, el regne comptava amb 153.600 estrangers (2 Cr. 2.17).

En el NT, el terme estranger no té el sentit precís que exhibeix en l'AT; pot referir-se a: un desconegut (Jn. 10:5), un viatger (Lc. 17.16, 18), un visitant (Lc. 24:18), un jueu pertanyent a la Diàspora (Hch. 2.10; 1 P. 1:1).

Tant els sants de l'AT com els del NT eren i són estrangers sobre la terra. David va dir:

«Foraster sóc per a tu, i foraster, com tots els meus pares» (Sal. 39:12). Confessaven «que eren estrangers i pelegrins sobre la terra» (He. 11.13).

El mateix és cert dels sants en el dia d'avui (1 P. 2.11). La seva ciutadania es troba en el cel, i aquesta terra ja no és la seva llar ni el seu repòs (Fil. 3.20).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: ESTRANGER