Font

Significat de Font

El vocable és traducció de 2 termes hebreus que es refereixen a sengles objectes
ben diferenciats.

1. Generalment {ayin, «font», «deu». Palestina té abundància de
fonts o deus. Generalment sorgeixen de sota una capa de roca o
una sortint rocosa en la faldilla d'un pujol (sobre #aqueix pujols els antics
construïen la majoria de les ciutats). Moltes d'elles feien el necessari
per a aconseguir la deu mitjançant túnels i pous sense haver de sortir de els
murs protectors de la ciutat. Algunes fonts antigues van arribar a ser
famoses, com les de Gihón a la vall del Cedrón, el lloc de la coronació de
Salomó (1 R. 1.33, 34). D'importància especial eren les fonts en el
desert (Gn. 16:7). On no n'hi havia, els homes depenien de pous* i
cisternes.* La ruta dels israelites després de sortir d'Egipte, al principi
va estar supeditada per la ubicació de fonts i pous (Ex. 15.23-25, 27). Les
fonts no sempre es diferenciaven dels pous, com a mostra una comparació
de Gn. 16:7 amb el v 14 (figs 187, 190, 242). Moltes ciutats van rebre les seves
noms de les fonts pròximes: En-gadi, En-dor, En-rimón, En-semes, etc.,
on la partícula «En» és una transliteració ên-, una forma de l'heb. {ayin.
En la Bíblia i en aquest Diccionari es nomenen les següents fonts (vegeu
sota el nom les explicacions corresponents; agregui's «Font de»):
Harod, Neftoa i Rogel. A continuació d'aquesta entrada s'esmenta la Font
del Drac. Vegeu Beer-Iahai-roi.

2. Kîyôr, «rentamans», «lavatorio». Específicament, el lavatorio de bronze en el
atri de l'antic tabernacle, situat entre l'altar de l'holocaust i el
santuari; més tard, un objecte similar, però més elaborat, per a contenir aigua
en el temple de Salomó (Ex. 30:17-21; 1 R. 7.23-39). Els sacerdots la usaven
per als seus ritus: s'havien de rentar les mans i els peus abans de ministrar davant el
altar o entrar al santuari (Ex. 30:17-21; Lv. 8.11). Aquestes ablucions eren
símbols de l'exigència de Déu de l'absoluta puresa i neteja de cor i
vida en els quals s'acosten a ell per a adorar-ho. La font de bronze feta en el
mont Sinaí va ser fosa dels miralls de les dones israelites (Ex. 38:8).
Consistia de 2 parts: un recipient i el seu pedestal, tots dos de bronze, sobre el
que se secundava (30:18). La » mar de bronze» i les 10 fonts secundades 470
sobre les 10 bases del mateix material construïdes per Salomó per al temple (1
R. 7.23-43) servien per al mateix propòsit que les fonts del santuari. El
«mar de bronze» servia perquè els sacerdots «es rentessin en ell», i les 10
fonts «per a rentar i netejar en elles el que s'oferia en holocaust» (2 Cr.
4:6). Cadascuna de les 10 fonts tenia la seva pròpia base o basa, muntada sobre
rodes per al seu trasllat d'una part a una altra de l'atri segons les necessitats.
Aquestes bases i la «mar de bronze» estaven primorosament decorades (1 R.
7.23-37). No se sap res de la grandària o la capacitat de la font original del
tabernacle. La fig 229 mostra un antic vehicle per al culte, descobert
a Xipre, que sembla haver complert una funció similar a la de les fonts en
el temple de Salomó. Cadascuna de les 10 fonts portàtils contenia 40 batos
(uns 880 1; v 38). Vegeu Bronze, Mar de.

229. Carro cultual micènic trobat a Xipre. Probablement les fonts del
temple de Salomó fossin similars.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: FONT

FONT segons la Bíblia: (a) Heb. «bor», abisme, pou, traduït «font» en Jer. 6:7.

(a) Heb. «bor», abisme, pou, traduït «font» en Jer. 6:7.

(b) Heb. «mabbua», «font» en Ec. 12:6; en Is. 35:7 es tradueix «manaderos d'aigües», i en Is. 49:10 «deus d'aigües».

(c) Heb. «ayin», lit., ull, i d'aquí, orifici a través del que flueix l'aigua (Gn. 16:7; 2 Cr. 32:3; Neh. 2.14; 3.15; 12.37; Pr. 8.28).

(d) Heb. «mayan» (de «ayin»), Gn. 7.11; 8:2; Jos. 8.15; 2 R. 3.19, 25; 2 Cr. 32:4; Sal. 74:15; 84:6; 87:7; 104:10; 114:8; Cnt. 4.12, 15; Is. 12:3; Jl. 3.18);

(e) «maqor», font perpètua, Pr. 25:26; Us. 13.15; Jer. 2.13; 9:1, «font de llàgrimes».

(f) Gr. «pëgë», s'usa com a «font de sang» en Mr. 5.29.
Les fonts són una característica notable de la terra d'Israel, que és descrita com a «terra de rierols, d'aigües, de fonts i de deus, que brollen en hortes i muntanyes» (Dt. 8:7).

La font d'aigua viva simbolitza les benediccions espirituals permanents i inesgotables que ens vénen de la mateixa presència de Déu (Sal. 36:9, 10; Jn. 4.14; Ap. 7.17; 21:6).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: FONT