Judici

Significat de Judici

(heb. generalment mishpât, «decisió», «dret», «justícia». «ordenança»;
gr. generalment kríma, «sentència judicial»; i krísis,»acte de jutjar»,
«execució d'una sentència»).

Terme que es pot referir al procés de jutjar (Dt. 1.17; Is. 28:6; Malament.
3:5), a la decisió judicial (Dt. 16.18), a la sentència (Ap. 17:1), a les
decisions de Déu com les expressa la seva voluntat revelada (Sal. 19:9), a la
justícia en si (ls. 1.17) o a l'execució d'una sentència prèviament
definida (Jer. 51:9; Ap. 19:2). Vegeu Dia del judici.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: JUDICI

JUDICI segons la Bíblia: (a) Judici penal.
Pot ser administrat en la terra en el govern que Déu exerceix sobre els homes o sobre el seu poble, d'acord amb els principis de l'economia que estigui llavors en vigor (vegeu DISPENSACIÓ); o en el més enllà per a l'eternitat, de conformitat amb els decrets de Déu.

(a) Judici penal.
Pot ser administrat en la terra en el govern que Déu exerceix sobre els homes o sobre el seu poble, d'acord amb els principis de l'economia que estigui llavors en vigor (vegeu DISPENSACIÓ); o en el més enllà per a l'eternitat, de conformitat amb els decrets de Déu.

Els quatre onerosos judicis de Déu sobre els vivents van caure sobre Jerusalem i han caigut en general sobre la humanitat. Cauran encara sobre la terra en el futur, com es mostra en Apocalipsi (vegeu APOCALIPSI [LLIBRE DE]):

(A) Guerra, mort per espasa, sigui de part d'un enemic exterior, o en guerra civil.

(B) Fam, que pot provenir d'escassetat en la terra o d'un setge.

(C) Plagues d'animals, que poden incloure les devastacions de llagostes, pel fet que assolen la terra, destruint els seus fruits.

(D) Pestilència, que sovint ha provocat la mort en grans proporcions de les poblacions (Ez. 14.13-21).

A part d'éstos, es donen conflagracions en diverses parts de la terra:
terratrèmols,
erupcions,
ciclons,
allaus,
inundacions,
gelades,
naufragis,
sismes submarins, etc.,

que se succeeixen amb freqüència. Tot això té lloc en els judicis providencials de Déu, i mitjançant ells Ell es fa sentir de continu, manifestant el seu poder (cf. Jb. 37:13).

Però, a més d'aquest govern providencial, hi ha sovint judicis directes, i per això el profeta va dir: «tan bon punt hi ha judicis teus en la terra, els habitants del món aprenen justícia» (Is. 26:9).

No obstant això, tals judicis són molt sovint considerats com a fenòmens naturals, mers accidents o calamitats, sense cap reconeixement de Déu, i són aviat oblidats.

Haguessin de servir per a advertir als homes; així com sovint cauen pluges lleugeres abans d'una tempesta, aquests freqüents judicis són només els heralds de la gran tempesta de la ira de Déu que certament caurà sobre aquest món culpable quan es vessin les copes de la seva indignació (cf. Ap. 6-20).

Tot judici, això és, l'acte de jutjar (gr. «krisis»), sigui de morts o de vius, ha estat donat al Senyor Jesús. Ell és presentat com venint d'Edom, amb vestits tenyits en Bosra, quan Ell calcigarà en la seva ira a les gents, i la sang d'ells tacarà totes les seves robes (Is. 63:1-3).

Els seus judicis cauran sobre les nacions vivents; així mateix, abans que Israel sigui restaurat a la benedicció, el judici de Déu caurà també sobre ells (vegeu TRIBULACIÓ [GRAN]). Déu també executarà judicis sobre la Cristiandat profesante (vegeu BABILÒNIA-b).

El càstig etern dels malvats rep el nom de «judici etern» (He. 6:2). Els àngels caiguts estan reservats per a judici (2 P. 2:4), i el foc etern està preparat per al diable i els seus àngels (Mt. 25:41).

(b) Judici en sessió formal.
La comuna expressió «Judici final» no es troba en les Escriptures. Mitjançant aquesta expressió s'entén, generalment, que tota la humanitat en «el dia del Judici», compareixerà davant Déu, el Senyor Jesús, per a ser jutjada per les seves obres i per a sentir cadascun la decisió sobre el seu destí etern.

Però això no és conforme a les Escriptures. En tots els passatges (excepte 1 Jn. 4.17 on es diu que el cristià té confiança «en el dia del judici»), el terme «és «dia de judici»; i no «el dia del judici» com referint-se a un dia específic.

A més del judici sesional dels imperis en Dn. 7:9-14, hi ha altres dos d'aquests judicis en les Escriptures, revelats amb major o menor detall, i que no han de ser confosos, no tenint lloc al mateix temps ni respecte a la mateixa categoria de persones.

El Senyor Jesús ha estat designat el jutge tant dels vius com dels morts (Hch. 10.42). En Mt. 25 se dóna el judici de vius, en tant que en Ap. 20 són els morts els jutjats.

El contrast es pot expressar així: en Mt. 25 es tracta de les nacions vivents, sense esment dels morts; l'escena on es desenvolupa és en aquesta terra, a la qual ve el Fill de l'home. En Ap. 20 es tracta dels morts, sense esment dels vius; la terra ha desaparegut de davant d'Aquell que se senti sobre el Gran Tron Blanc.

En Mt. 25, uns són salvats i altres perduts. En Ap. 20 no s'esmenta cap excepte: tots són perduts. En Mt. 25 el judici es refereix al tracte donat als germans del Senyor, sense esment de pecats generals.

En Ap. 20 el judici té com a base els pecats generals, sense cap esment del seu tractament dels sants.

És evident que es tracta de judicis distints i separats en el temps i en l'espai. El judici dels «vius» serà en el començament del regnat del Senyor.

Després que l'Església sigui recollida a la glòria, Crist tindrà no obstant això serfs seus fent la seva voluntat sobre la terra, com els seus dos testimonis en Ap. 11:3 (cf. també Mt. 10.23).

Quan torni a regnar, les nacions seran jutjades sobre la base del tracte donat a aquells als quals anomena els seus «germans». El judici dels «morts» malvats tindrà lloc després del mil·lenni, i abastarà a tots els que han mort en els seus pecats; tots els secrets dels homes seran llavors jutjats.

Sorgeix, així, la qüestió quant als creients que puguin estar encara vius en la vinguda del Senyor i de la multitud d'aquells que ja han mort. No poden ser inclosos ni en el judici de Mt. 25 ni en el d'Ap. 20.

Quant a la seva sort personal, per la qual cosa toca a la seva salvació, tenim la clara afirmació de Jn. 5.24, sobre que els tals no vindran a judici en absolut.

«El que sent la meva paraula, i creï al que em va enviar, té vida eterna; i no vindrà a condemnació (gr. «krisis»: judici), mes ha passat de mort a vida». Cf. l'ús de «krisis» en els vv. 22, 27, 30, i cf. v. 29, on hauria de «ser «resurrecció de judici».

També apareix la mateixa paraula en He. 9.27: «… està establert per als homes que morin una sola vegada, i després d'això el judici… Crist… apareixerà per segona vegada, sense relació amb el pecat, per a salvar als que li esperen».

(c) El tribunal de Crist.
Tot quedarà manifestat davant el tribunal de Crist, a fi que cadascun rebi segons el que hagi fet mentre estava en el cos, sigui bo o dolent (2 Co. 5.10).

Això no entra en col·lisió amb l'anterior afirmació que el creient «no vindrà a judici». El Senyor Jesús s'asseurà en el tribunal. És Ell el que va morir pels pecats dels creients i va ressuscitar novament per a la seva justificació; i Ell és la justícia del creient: Ell no jutjarà la seva pròpia obra.

Els creients, havent estat justificats pel mateix Déu, no poden ser jutjats. En Jn. 5.24 s'afirma taxativament que Ell no ve en absolut a judici.

Però serà manifestat: les coses dutes a terme en el cos seran revisades, tot serà examinat per Ell en la seva veritable llum, tant el bo com el dolent, i això destacarà la gràcia d'Aquell que ha donat la salvació.

Es requerirà llavors del creient que doni compte de com ha servit al Senyor. Ha usat el talent que li ha estat confiat? Hi haurà aquells que hauran treballat amb materials impropis, i tal obra serà cremada, amb el que l'obrer perdrà el seu recompensa, encara que l'obrer mateix serà excepte, però com a través de foc. Per a uns altres, la seva obra romandrà, i els tals aconseguiran recompensa per la seva labor (1 Co. 3.14).

Cadascun rebrà recompensa conforme a l'obra realitzada (v. 8). L'apòstol Joan va exhortar als creients a romandre en Crist a fi que ell mateix, com a obrer, no hagués d'avergonyir-se davant el Senyor en la seva vinguda (1 Jn. 2.28; cf. 2 Jn. 8).

Aquests passatges tenen relació amb el servei dels cristians, els quals reben un o diversos talents.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: JUDICI