Mort

Significat de Mort

(heb. mâweth; gr. thánatos).

La mort va entrar en el món a conseqüència del pecat (Gn. 2.16, 17; 3.19;
Ro. 5.12), i és un enemic (1 Co. 15.26). Tots els homes han de morir (1 Co.
15.22; He. 9.27), però tots tornaran a viure (Jn. 5.28, 29; 1 Co. 15.22).

En la Bíblia amb freqüència es diu a la mort un somni. De David, Salomón i
molts altres reis d'Israel i de Judà es diu que dormen amb els seus pares (1 R.
2.10; 11.43; 14.20, 31; 15:8; 2 Cr. 21:1; 26:23; etc.). Job es va referir a la
mort com a un somni (Job 7.21; 14.10-12), com també ho va fer el salmista
(Sal. 13:3), Jeremies (Jer. 51:39, 57) i Daniel (Dn. 12:2). En el NT, Crist
va afirmar que la morta filla de Jairo estava dormint (Mt. 9.24; Mr. 5.39).
Es va referir a Lázaro mort de la mateixa manera (Jn. 11.11-14). Pablo i Pedro
també diuen somni a la mort (1 Co. 15.51, 52; 1 Ts. 4.13-17; 2 P. 3:4).
Molts sants «que van dormir» es van aixecar de les seves tombes en ocasió de la
resurrecció de Crist i «van aparèixer a molts» (Mt. 27:52, 53). Lucas, el
autor de Fets, descriu la mort d'Esteban com l'adormir-se (Hch. 7:60).

El somni és un símbol adequat de la mort, com el demostra la següent
comparació: 1. El somni és un estat d'inconsciència (Ec. 9:5, 6). 2. En el
somni el pensament conscient està adormit. «Surt el seu alè… en #aqueix mateix
dia pereixen els seus pensaments» (Sal. 146:4). 3. Amb el somni acaben totes les
activitats del dia. «En el Seol [sepulcre], on vas, no hi ha obra, ni
treball, ni ciència, ni saviesa» (Ec. 9.10). 4. El somni ens separa de els
que estan desperts i de les seves activitats. «I mai més tindran part en tot
el que es fa sota el sol» (v 6). 5. El somni normal desactiva les
emocions. «El seu amor i el seu odi i la seva enveja van finir ja» (v 6). 6. El somni
és transitori i suposa un despertar. «Llavors cridaràs, i jo et respondré»
(Job 14.15). «Perquè vindrà hora quan tots els que estan en els sepucros
sentiran la seva veu; i… sortiran» (Jn. 5.28, 29). Vegeu Resurrecció.

En el somni de la mort l'alè cessa (Sal. 146:4), el cos físic es
descompon i els seus elements es barregen amb la terra d'on va procedir (Sal.
146:4; Gn. 3.19), i l'esperit torna a Déu, d'on va venir (Ec. 12:7). Sense
embargament, l'esperit així separat del cos no és un ens conscient. És el
caràcter de l'home el que Déu conserva fins a la resurrecció (1 Co. 15.51-54;
Job 19.25-27), de manera que tots els homes tornaran a tenir el seu mateix caràcter
(vegeu CBA 6:1092, 1093). En ocasió de la 2a vinguda de Crist els justos
rebran la immortalitat, i al mateix temps seran revestits de cossos
glorificats (1 Co. 15: 25-49). Vegeu Esperit.

Entre el temps de la mort i el de la resurrecció es representa a els
morts com dormint en el Seol (Ec. 9.10 ) o a l'Hades (Hch. 2.27, 31).
No estan en el cel (vs 29, 34), perquè no estan amb el Senyor fins a la 2a
vinguda (Jn. 14:1-3). La Bíblia esmenta una 2a mort (Ap. 20:6). La 1a
sobrevé a tots com a resultat de l'operació normal dels efectes
degeneratius del pecat; la 2a mort afecta només als impenitents al final
dels 1.000 anys d'Ap. 20, quan els malvats seran eternament aniquilats
(Mt. 10.28). En la conflagració final aquesta terra serà purificada per foc
(2 P. 3.10). Amb la destrucció de Satanàs i dels impius, la mort
resultarà destruïda (1 Co. 15.26; Ap. 20.14). Vegeu Segona mort.

Figuradament, es descriu als pecadors com a «morts en… delictes i
pecats» (Ef. 2:1; cf Col. 2.13). Tret que l'Esperit Sant toc els seus
cors, són insensibles a tot l'espiritual. En Ro. 6:2, Pablo,
invertint la figura, es refereix als cristians com a morts al pecat; ja
no viuen en ell.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: MORT

MORT segons la Bíblia: En el sentit corrent: cessació de la vida. No entrava en la voluntat de Déu, que ha creat a l'home a la seva imatge, i que ho ha fet «ànima vivent». En el paradís, l'arbre de la vida li hauria permès viure eternament (Gn. 1.27; 2:7; 3.22).

En el sentit corrent: cessació de la vida. No entrava en la voluntat de Déu, que ha creat a l'home a la seva imatge, i que ho ha fet «ànima vivent». En el paradís, l'arbre de la vida li hauria permès viure eternament (Gn. 1.27; 2:7; 3.22).

La mort ha estat el salari de la desobediència a l'ordre divina (Gn. 2.17; Ro. 5.12; 6.23). La mort és física, puix que el nostre cos retorna a la pols (Gn. 3.19); també és, i sobretot, espiritual.

Des de la seva caiguda, Adán i Eva van ser tirats de la presència de Déu i privats de La seva comunió (Gn. 3.22-24). Des de llavors, els pecadors es troben «morts en… delictes i pecats» (Ef. 2:1).

El fill pròdig, allunyat de la llar paterna, està espiritualment mort (Lc. 15.24). Ésta és la raó que el pecador té necessitat de la regeneració de l'ànima i de la resurrecció del cos.

Jesús insisteix en la necessitat que té tot home de néixer una altra vegada (Jn. 3:3-8); explica Ell que el pas de la mort espiritual a la vida eterna s'opera per acció de l'Esperit Sant i es rep per la fe (Jn. 5.24; 6:63).

Aquesta resurrecció del nostre ser interior és produïda pel miracle del baptisme de l'Esperit (Col. 2.12-13). El que consent a perdre la seva vida i ressuscitar amb Crist és plenament viu amb Ell (Ro. 6:4, 8, 13).

(a) Després de la mort física: (A) Per a l'impiu és cosa horrible caure en mans del Déu viu (He. 10.31) i comparèixer davant el judici (He. 9.27) sense cap preparació (Lc. 12.16-21).

El pecador pot semblar impune durant molt de temps (Sal. 73:3-20), però la seva sort final mostra que «el Senyor riurà d'ell perquè veu que ve el seu dia» (Sal. 37:13). El que no hagi acceptat el perdó de Déu morirà en els seus pecats (cf. Jn. 8.24).

Jesús ensenya, en la història del ric malvat que, des del mateix instant de la mort, l'impiu es troba en un lloc de turments, en plena possessió de la seva consciència i de la seva memòria, separat per un infranquejable abisme del lloc de la ventura eterna, impossibilitat de tota ajuda, i tingut per totalment responsable pels advertiments de les Escriptures i/o de la Revelació natural i del testimoniatge de la seva pròpia consciència (Lc. 16.19-31; Ro. 1.18-21 ss). (Vegeu SEOL, HADES.)

(B) Per al creient no existeix la mort espiritual (la separació de Déu). Ha rebut la vida eterna,
havent passat, per la fe, de la mort a la vida (Jn. 5.24). Jesús va afirmar: «Jo sóc la resurrecció i la vida; el que creï en mi, encara que estigui mort, viurà. I tot aquell que viu i creu en mi no morirà eternament» (Jn. 11.25-26; cf. Jn. 8.51; 10.28).

Des del mateix instant de la seva mort, el captaire Lázaro va ser portat per àngels al si d'Abraham (Lc. 16.22, 25). Pablo podria dir: «Perquè per a mi el viure és Crist i el morir és guany». Per a ell partir per a estar amb Crist és molt millor (Fil. 1.21-23).

És per aquesta raó que «més volguéssim estar absents del cos, i presents al Senyor» (2 Co. 5:2-9). No es pot imaginar una victòria més completa sobre la mort, en espera de la gloriosa resurrecció del cos (vegeu RESURRECCIÓ).

Així, l'Esperit pot afirmar solemnement: «Benaurats d'ara endavant els morts que moren en el Senyor» (Ap. 14.13).

(b) La mort segona. En contrast amb la gojosa certesa del creient, recapitulada anteriorment, es troba una expectació de judici, i de bulliment de foc, que ha de devorar als adversaris.

L'acció de la consciència natural infon por i angoixant incertesa en l'inconverso. Shakespeare ho va expressar magistralment en el seu soliloqui d'Hamlet, en el qual éste considera la possibilitat del suïcidi; «Morir: dormir; no més; i amb el somni, dir que donem fi als aclaparaments i infortunis, als milers de contrarietats naturals a les quals és hereva la carn, éste és una fi a desitjar amb ànsia.

Morir: dormir; dormir: potser somiar; Ah, aquí està el punt dificultós!; perquè en aquest somni de la mort quins somnis poden venir quan ens hàgim despullat d'aquesta mortal vestidura? Això ha de refrenar-nos: aquí està el respecte que fa suportar la calamitat d'una tal vida, perquè qui suportaria els assots i escarns del temps, els mals de l'opressor, l'altivesa dels superbs, el dolor per l'amor menyspreat, la lentitud de la justícia, la insolència dels potentats, i el desdeny que provoca el pacient mèrit dels humils, quan ell mateix pot, amb nua daga, el descans aconseguir? Qui portaria pesats fardells, gemegant i suant sota una fatigosa vida, sinó pel fet del temor d'alguna cosa després de la mort, el país inexplorat dels molls del qual cap viatger retorna, i que ens fa preferir aquells mals que ara tenim, que volar a uns altres dels quals res sabem? Així, la consciència a tots ens torna covards, i així l'inici d'una resolució queda detingut pel pàl·lid mantell de la reflexió» (Acte III, Escena 1).

Així, l'«horrible expectació de judici, i el bulliment de foc que ha de devorar als adversaris» (He. 10.27) es refereix a la mort segona, aquella que espera als no penedits després del judici final.

Aquesta segona mort és en les Escriptures un sinònim d'infern. Dues vegades es declara en Apocalipsis que el llac de foc és la mort segona (Ap. 20.14; 21:8). En aquest llac de foc els impenitents, tornats a aixecar a la vida en els seus cossos, però sense admissió a la glòria, seran turmentats dia i nit pels segles dels segles (Ap. 14.10-11; 20.10).

És per això que es tracta de «sofrir mal de la segona mort» (Ap. 2.11). Queda en peus el fet de la gràcia del Senyor, que no desitja la mort del pecador, sinó la seva salvació. Així, l'Escriptura insisteix en nombroses ocasions: «No vull la mort del qual mor… convertiu-vos, doncs, i viureu» (Éx. 18.23, 31-32).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: MORT