Edomitas

Significat d'Edomitas

(heb. adômî, Edôm).
Descendents d'Edom,* o Esaú, germà major de Jacob (Gn. 36:1, 19). Per
causa d'aquesta relació, els edomitas eren reconeguts pels israelites com
una nació germana, i la llei mosaica donava lloc a la seva admissió en la nació
hebrea en la 3a generació, mentre que els moabitas i els amonitas no podien
ser membres amb tots els drets fins a la 10a generació (Dt. 23:3-8). Els
edomitas van ocupar el país al sud de la Mar Morta després d'expulsar d'allí a
els horeos* (Gn. 14:6; Dt. 2.12, 22), coneguts en les fonts seculars com
els hurrianos. Els edomitas, en la seva història primerenca, eren governats per
caps tribals (Gn. 36:15-19, 40-43; 1 Cr. 1.51-54), però més tard ho van ser
per reis (Gn. 36:31-39; 1 Cr. 1.43-51). Cap a la fi de la seva peregrinació per
el desert, els israelites van demanar permís per a marxar pacíficament a
través del territori edomita, però la sol·licitud va ser rebutjada, i els hebreus
es van veure obligats a viatjar al voltant d'Edom en el seu camí cap al nord (Nm.
20.14-21; Dt. 2:8).
Els registres egipcis del s XIII a. C. esmenten beduïns edomitas que
van rebre permís per a entrar a Egipte a la recerca de menjar durant un període
de fam. Saúl va barallar contra els edomitas (1 S. 14.47), i David els va derrotar
aclaparantment (1 R. 11.15, 16; 1 Cr. 18.12; cf 2 S. 8.13, on tal vegada la BJ
estigui en el correcte al no parlar de sirians, ja que dm, «edomitas» [que seria
l'original, segons diversos Mss hebreus, la LXX i la Siríaca], va poder fàcilment
ser copiat com rm, «sirians» [puix que les lletres hebrees d i r són molt
similars, tant en l'escriptura preexílica com postexílica]). Després David
va posar guarnicions en Edom (2 S. 8.14; 1 Cr. 18.13), complint la predicció de
Balaam, feta segles abans (Nm. 24:18). Les exploracions arqueològiques
van demostrar que Salomón va aprofitar la riques mines d'Edom extraient coure de
elles, i va construir la ciutat d'Ezión-geber en el Golf d'Aqaba, on tenia
el seu port la flota d'Ofir. Una rebel·lió contra Salomó amb resultats
desconeguts hauria estat instigada per Hadad, un príncep edomita que hi havia
escapat a Egipte quan la família reial va ser exterminada per Joab a les ordres
de David (1 R. 11.14-22).
No obstant això, Edom hauria romàs com a possessió de Judà almenys fins a
el regnat de Josafat, quan va ser governat per un funcionari hebreu que era
anomenat rei o governant (1 R. 22.47; 2 R. 3:9). En #aqueix temps va ajudar a Judà e
Israel en la seva campanya contra el rei moabita Mesa (2 R. 3:6-27). No obstant això,
els edomitas es van rebel·lar contra Joram, el fill de Josafat, i van restablir el seu
monarquia i independència (2 R. 8.20-22; 2 Cr. 21:8-10). Mig segle més
tard, Amasías va realitzar una campanya contra ells amb molt d'èxit, ferint a
10.000 edomitas a la vall de la Sal, i va conquistar Sela,* la inexpugnable
capital, i va matar a altres 10.000 despeñándolos des de l'altura de la seva fortalesa de
roques (2 R. 14:7; 2 Cr. 25:11, 12). Uzías (Azarías), fill d'Amasías,
va reconstruir Elat, un port en el Golf d'Aqaba (2 R. 14.22). Els edomitas
van prendre represàlies en el temps d'Acaz, quan Peka d'Israel i Rezín de
Damasc van atacar Judà: van envair l'oprimit regne d'Acaz i van portar gent
captiva (2 Cr. 28:17). Durant aquest període Edom va ser un estat vassall de
Assíria i va pagar tributs successivament a Tiglat-pileser III, Sargón II,
Senaquerib, Esar-hadón i Asurbanipal. Quan Judà va ser conquistada per
Nabucodonosor, els edomitas es van alegrar (Sal, 137:7), però els profetes els
van denunciar per la seva enemistat contra la nació germana (Ez. 25:12-14; 35:5, 6;
Jer. 49:7-22; Lm. 4.21, 22; Jl. 3.19; Am. 9.12; Abd. 10-14). En el període
posterior a la caiguda de Jerusalem (586 a. C.), van entrar a la part sud de Judà.
Eventualment van ocupar el territori almenys fins a Hebron, probablement
quan els nabateos* àrabs els van empènyer traient-los dels seus antics
assentaments. Hebron i altres pobles jueus van ser reconquerits per Judes
Macabeu (1 Mac. 5:65), i cap al 100 a. C. Juan Hircano els va forçar a adoptar la
religió jueva, incloent-hi la circumcisió. D'entre aquests edomitas
judaizados, o idumeus, va sortir la casa reial dels Herodes del NT.

Bib.: J. R. Bartlett, PEQ 104 (1972):26-37; B. Rothenberg, Timna: The Valley of
the Biblical Copper Minis [Timna: la vall de les mines de coure bíbliques]
(Londres, 1972); N. Glueck, BA 10 (1947):77-84; ANET 259, 282, 287, 291 294;
FJ-AJ xii.8.6; xiii.9. 1.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: EDOMITAS

EDOMITAS segons la Bíblia: Nom donat als descendents d'Edom (Gn. 36:1-19) i a tots els que es van incorporar a ells.

Nom donat als descendents d'Edom (Gn. 36:1-19) i a tots els que es van incorporar a ells.
Tan aviat com Jacob va tornar de Mesopotàmia, Esaú va ocupar la terra d'Edom (Gn. 32:3; Dt. 2:4, 5).

Al principi es governaven per mitjà de caps de tribu, però en sorgir la monarquia hebrea, governats per reis (Gn. 36:31-39). Saúl va barallar en contra dels edomitas, i David va posar guarnicions en Edom després de conquistar el país (1 Cr. 18.13).

Els edomitas van ajudar a Israel i a Judà en la seva lluita contra el rei de Moab, però sota el regnat del fill de Jeroboam es van rebel·lar. Joram no va poder dominar-los (2 R. 8.20-22); Amasías ho va aconseguir a la vall de la Sal i va prendre Sela, la capital (2 R. 14:7; 2 Cr. 25:11, 12).

Juan Hircano va obligar als edomitas a circumcidar-se i a incorporar-se al poble jueu.
Els herodians eren edomitas i molts dels zelotes que van prendre part en la defensa de Jerusalem. Després d'aquest esdeveniment la història diu molt poc d'ells.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: EDOMITAS