Esclau

Significat d'Esclau

(per als termes originals vegin-se Serva i Serf).

Persona considerada propietat d'una altra i completament sota el seu control. La
pràctica de tenir esclaus va començar en temps molt antics. Abrahán, de
acord amb la seva època, els va tenir (Gn. 15:3); José va ser venut com a serf
(literalment «esclau», Sal. 105:17) i Israel va ser una nació esclavitzada en
Egipte (Dt. 16.12; 24:18, 22; etc.). Els esclaus eren comuns en la
Mesopotàmia, on els hi podia comprar per uns 40 siclos; per això, molts
ciutadans els adquirien per a les tasques domèstiques i agrícoles. A Egipte,
no obstant això, eren menys nombrosos i els tenien majorment només els rics,
encara que a vegades també els veterans de guerra, que els rebien com
recompensa pel seu valor. A un esclau li ho podia adquirir per la guerra (cƒ 2
R. 5:2) o per compra (Ex. 12.44), a vegades com a pagament d'un deute (2 R. 4:1; cƒ
Lv. 25:39); podia néixer com a esclau a la casa del seu amo (Gn. 15:3), o podia
rebre's com a herència (Lv. 25:46). A un esclau hebreu només se li podia
exigir que treballés 6 anys (Ex. 21:2), una llei que no sempre s'observava
(Jer. 34:8-11). Quan un esclau era llibertat, l'esposa esclava que es li
havia donat i els fills que li havien nascut quedaven com a propietat de l'amo
(Ex. 21:2-4). L'esclau podia, si desitjava, quedar com a tal a perpetuïtat, en
el cas del qual l'amo perforava la seva orella amb una alena com a senyal de servitud (vs
5, 6). Un serf capaç i de talent podia avançar a una posició de
importància (Pr. 17:2; cƒ Sal. 105:17-21; Gn. 41:42-44). Un amo era
castigat per matar a un esclau (Ex. 21: 20), i un esclau havia de ser llibertat
en uns certs casos de pèrdua de membres del cos (v 26). Un serf que
hauria escapat no havia de ser retornat a la força al seu amo (Dt. 23.15).
Algunes vegades un home venia a la seva filla com a esclava (Ex. 21:7) per a
transformar-se en concubina o esposa secundària. D'acord amb Herodoto, aquesta
era una pràctica regular entre els tracis. Salomó va transformar en esclaus a
els cananeus que van sobreviure en la terra (1 R. 9.21), però no a els
israelites (v 22).

Sota una antiga llei romana l'esclau estava a mercè absoluta del seu amo, per a
vida o per a mort. No podia apel·lar a les corts civils, no podia posseir
propietats, però estava subjecte al menor capritx del seu amo. Com a resultat,
molts van sofrir una pesada servitud. En una ocasió, quan un senador
romà va ser assassinat per un esclau, la seva mort va ser venjada amb la matança de
els 400 que tenia la família. No obstant això, alguns amos tractaven als seus
esclaus amb gran consideració (cƒ Lc. 7:2). Aparentment hi havia cristians
que posseïen esclaus en temps de Pablo (Ef. 6:5-9). Onésimo* (Flm. 10-16)
era un esclau que havia fugit, però qui, gràcies a l'esforç de Pablo, es
havia convertit en Roma i havia estat enviat per éste de retorn al seu amo en
Colosas. S'aconsellava a l'esclau cristià a no descoratjar-se pel seu
esclavitud física (1 Co. 7.20-22; cƒ 1 Tu. 6:1, 2). A la vista de Déu, el
ànima d'un esclau és tan preciosa com la d'un home lliure (Gá. 3.28).

Que en l'AT es reconegui i reglamenti l'esclavitud s'ha d'entendre contra el
teló de fons de la immaduresa dels hebreus i el baixíssim nivell del paganisme
que els envoltava. Déu va tractar amb generositat al seu poble en els temps del seu
ignorància. Però això fa sorgir una pregunta respecte per què el
cristianisme no va abolir l'esclavitud d'entrada. Jesús va establir una nova
regla respecte al divorci i al nou casament per a substituir la que es
troba en la llei mosaica, que havia estat adaptada a la «duresa de vostres
cors» 386 (Mt. 19:8; Mr. 10:5), però no va donar noves instruccions amb
respecte a l'esclavitud. Se segueix, llavors, que Jesús va aprovar l'esclavitud
perquè en el NT no hi ha un «Moisès us va dir . . . però jo us dic» també sobre
aquest tema? De cap manera.

No se'ns diu específicament per què Jesús va guardar silenci sobre el tema de
l'esclavitud o de la poligàmia, o per què Pablo va enviar a Onésimo perquè
tornés a casa del seu amo amb una comanda, no una ordre, de rebre al fugitiu
«no ja com a esclau, sinó com més que esclau, com a germà estimat» (Flm. 16).
Però és clar que Jesús va establir principis que, si fossin aplicats,
resultarien en l'eliminació dels mals socials mitjançant la regeneració de
els individus que componen la societat. La senzilla observança de la regla
d'or evitaria l'esclavitud d'éssers humans. Els que critiquen a l'església
primitiva per no atacar de front els mals socials de la seva època -com la
esclavitud, l'abandó dels nens no desitjats, i altres mals difosos-,
haurien de considerar que la funció de l'evangeli és bàsicament curar el mal
del pecat. Una vegada que es realitza la cura, els símptomes desapareixen. A més,
si l'església naixent hagués atacat el sistema social com a tal, mai
hauria tingut temps ni forces per a fer alguna altra cosa, i probablement
hauria estat aixafada completament en intentar-ho.

El terme «esclau» («serf») s'usa en el NT majorment en sentit figurat.
El pecador és un esclau dels pecats que comet, perquè el controlen (Jn.
8.34; Ro. 6.17; Gá. 4:3; Tit. 3:3; cƒ Ro. 6.16; etc.). Una religió basada en
cerimònies i legalisme és una religió d'esclavitud espiritual (cƒ Gá. 4:9-11,
21-23; 5:1-4; etc.). Pablo parla de si mateix com d'un «serf» (o «esclau»)
de Jesucrist (Ro. 1:1), no en el sentit d'esclavitud sinó per elecció
voluntària i amant. Només qui és «esclau» de Crist és veritablement lliure
(Jn. 8.34-36; cƒ 1 Co. 7.22; Gá. 5:1; etc.).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: ESCLAU

ESCLAU segons la Bíblia: L'esclavitud data de la més remota antiguitat. Hi havia diverses maneres d'adquirir esclaus:

L'esclavitud data de la més remota antiguitat. Hi havia diverses maneres d'adquirir esclaus:

(a) Fent-los presoners durant les guerres (Nm. 31:9; 2 R. 5:2; Guerres 3:4, 1; 6:9, 2).

(b) Per compra a un marxant d'esclaus (Gn. 17.27; 37:28, 36; Ez. 27:13; JI. 3:6, 8).

(c) Per naixement a la casa de l'amo (Gn. 17.12).

(d) En virtut del sistema de compensació: el lladre, incapaç de restituir el que havia robat, era venut com a esclau; també, i en contra de l'esperit de la llei mosaica, el deutor insolvent, o els seus fills (Éx. 22:3; 2 R. 4:1; Neh. 5:5, 8; Am. 2:6; Mt. 18.25).

(e) Els israelites indigents podien vendre's voluntàriament, o vendre els seus fills (Éx. 21:2, 7; Lv. 25:39, 47). El preu dels esclaus variava segons època i circumstàncies. La legislació hebrea preveia el pagament de 30 siclos a l'amo d'un esclau mort a causa de la negligència d'un tercer (Éx. 21.32). En el segle III a. C., els esclaus jueus d'Alexandria es venien a poc més del mateix preu: 120 dracmes (Ant. 12:2, 3).

José, amb una edat de 17 anys, va ser adquirit per 20 siclos (Gn. 37:28). L'estatut legal d'un esclau hebreu era molt diferent al d'un esclau estranger. Si ho desitjava, l'esclau hebreu podria rebre la llibertat al cap de 6 anys de servei.

No se li podia maltractar, ni se li podia deixar anar amb les mans buides. Quan l'israelita es venia a un estranger que habitava a Israel, podia alliberar-se en el moment en què disposés de la suma legalment estipulada per al rescat (Éx. 21:2-6; Lv. 25:43, 47-55; Jer. 34:8-16). Els drets de la noia israelita venuda pel seu pare quedaven salvaguardats gràcies a unes normes particulars (Éx. 21:7-11).

L'any del Jubileu quedaven alliberats tots els esclaus hebreus, tant els que havien decidit quedar-se amb els seus amos l'any setè com els que no havien complert encara els sis anys (Lv. 25:40). Aquest alliberament es derivava de la Llei, que ordenava a tot israelita tornar a la propietat dels seus pares l'any del Jubileu. Tant si havia triat la llibertat com el retorn posterior al seu amo, l'esclau israelita devia, l'any del Jubileu, recuperar el seu hereteu.

La llei mosaica reconeixia drets també a l'esclau estranger: permetia el seu càstig a bastonades, però prohibia mutilarIo o donar-li mort (Éx. 21.20-27; Lv. 24:17, 22). La captiva que era presa com a dona adquiria drets (Dt. 21.10-14). Els esclaus estrangers eren considerats com a part integrant de la comunitat d'Israel (Gn. 17:1014).

Iguals als seus amos davant de Déu, celebraven amb ells les festes religioses, oferien sacrificis (Éx. 12.44; Lv. 22.11; Dt. 12.12, 18; 16.11, 14), gaudien del repòs del dissabte (Éx. 20.10; 23.12). La Llei de Moisès impedia lliurar a l'esclau fugitiu al seu amo; ordenava donar-li asil, i que se li permetés instal·lar-se on bé li semblés al país (Dt. 23.15, 16).

Estava prohibit, sota pena de mort, apoderar-se de persones, vendre-les, segrestar-les (Éx. 21.16; Dt. 24:7). No hi ha prova cap que haguessin existit a Israel mercats d'esclaus. La Llei de Moisès era molt més humana respecte a l'esclavitud que les legislacions paganes de l'antiguitat. S'observa en l'AT una relació cordial entre amo i esclau (Gn. 24).

L'esclau tenia dret a la protecció de la justícia (Jb. 31:13-15); a vegades heretava al seu amo (Gn. 15:2, 3), casant-se amb la filla (1 Cr. 2.34, 35). El cristianisme va evitar el brusc canvi dels usos sobre l'esclavitud (1 Co. 7.21). L'apòstol Pau instrueix a l'esclau al fet que obeeixi al seu amo (Ef. 6:5-8; Col. 3.22-25; 1 Tu. 6:1, 2; 1 P. 2:1821). Demanda de l'amo cristià que accepti a l'esclau fugitiu (Flm. 10-16).

Però en el cristianisme es van enunciar els principis que anaven no sols a millorar la condició dels esclaus, sinó a portar-los al seu total alliberament. La nova religió proclamava, en efecte, la igualtat de tots els homes davant de Déu (1 Co. 7.21-22; Gá. 3.28; Col. 3.11); exhorta als amos a tractar als seus esclaus amb humanitat, recordant-los els drets que han rebut de Déu (Ef. 6:9; Col. 4:1).

Els creients esclaus, igual que els lliures, són membres del cos de Crist, i per això són participants de l'Esperit Sant (1 Co. 12.13, 27). Respecte al que diu la Bíblia, és útil recordar fins a quin punt l'esclavitud era el mateix fonament, alhora que l'oprobi, de les societats antigues.

Sense parlar dels milers d'esclaus emprats a Egipte i Babilònia, es pot esmentar el fet que en les civilitzades societats de Grècia i de Roma els esclaus eren molt més nombrosos que els homes lliures. Els més grans filòsofs d'aquell llavors justificaven l'esclavitud com una institució natural i necessària.

Aristòtil afirmava que tots els bàrbars eren esclaus de naixement, solament bons per a obeir. L'any 309 a. C. hi havia en l'Àtica 400.000 esclaus, 10.000 estrangers, i solament 21.000 ciutadans. A Roma, en època de Claudio, hi havia en la capital 2 o 3 esclaus per cada persona lliure.

Hi havia famílies riques que tenien fins a 10.000 i 20.000 esclaus. No se'ls reconeixia a aquests desventurats cap dret civil ni matrimonial. Els seus amos podien, a voluntat, vendre'ls, separar-los, donar-los, torturar-los, i fins i tot matar-los.

En l'Evangeli, amb el reconeixement de la dignitat de l'home, fet a imatge i semblança de Déu, que encara que caigut és fet objecte de la gràcia salvadora de Déu alliberant-ho de l'esclavitud al pecat, es troba també la base que ha fet possible en la cristiandat l'eliminació progressiva de l'esclavitud.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: ESCLAU