Hebreus
també: Hebreos
Significat d'Hebreus
(heb. {ibrîm; gr. hebráios).
No és segur si el terme «hebreu» significa «un de l'altre costat» o bé
«pertanyent a {Eber». Totes dues interpretacions tenen els seus partidaris. Que
Abrahán, l'avantpassat dels hebreus, vingués de l'altre costat del riu Eufrates
(Gn. 11.28-32; 12:4, 5; Jos. 24:2, 3, 15) i fos el primer a ser anomenat
«hebreu» en la Bíblia (Gn. 14.13), sembla donar suport al primer significat. Sense
embargament, el cp 10.21 considera a Sem el «pare de tots els fills d'Heber»,
com si #aqueix «fills» anessin, en opinió de l'autor del Gènesi, més importants
que els seus uns altres descendents. D'acord amb 10.25, Heber va tenir 2 fills: un de
ells és Joctán, avantpassat de tots els àrabs joctanitas (vs 26-29), i el
un altre és el seu germà major Peleg, ascendent del poble triat (11:6-26).
Sembla més raonable, per tant, considerar el terme {ibrî com
«descendent de {Eber», i considerar la definició «un que va venir de l'altre
costat» només com a coincidència. Dit sigui de pas, el terme «hebreu» ocorre
amb relativa poca freqüència en l'AT, i en la majoria dels casos va ser
empleat per estrangers respecte dels israelites (Gn. 39:14, 17; 1 S. 4:6;
13.19; etc.), o per éstos en parlar de si mateixos o del seu país amb estrangers
(Gn. 40:15; Ex. 3.18; 7.16; etc.). Mai se'l va usar en les exhortacions
profètiques ni en la literatura poètica de l'AT; en ambdues apareix el nom
Israel centenars de vegades, i sovint s'empren com a sinònims Judà, Efraín o
Samaria.
Des del descobriment de les Cartes d'Amarna* existeix una controvèrsia entre
els erudits sobre si els habiru, «habiru [caravaneros]», tenen alguna
relació amb els hebreus. Aquest terme es troba a la Mesopotàmia, en
textos horeos, assiris i de la Babilònia antiga; en els registres hitites del
Àsia Menor; en textos d'Ugarit i Alalak, en el nord de Síria; en documents
egipcis trobats a Egipte i Palestina; i en les Cartes d'Amarna trobades
a Egipte, però originades a Síria i Palestina. En ugarítico i egipci el
nom s'escriu amb una p ({apiru), en comptes d'una b (habiru), com en acadio
i hebreu. Com la b i la p a vegades es van usar en forma intercanviable, els
problemes lingüístics relacionats amb la identificació dels hebreus amb
els {apiru, o els habiru, són mínims.
La pregunta segueix en peus: Qui va ser aquest poble del món antic que va sorgir
en tants països des de la fi del 3er mil·lenni fins al s XI a. C.? Algunes
informacions presenten als habiru com a esclaus, uns altres com a mercenaris. En
els textos babilònics i horeos, particularment, la paraula sembla un
sobrenom més aviat que un terme ètnic. No obstant això, pot haver-hi poques
dubtes que en alguns textos té aquesta última significació. El rei Idri-El meu
d'Alalakh diu que va passar 7 anys com un refugiat entre els {apiru, i el rei
Amenhotep II d'Egipte afirma que en una campanya palestina va prendre captius a
3.600 {apiru, juntament amb horeos i altres grups ètnics. Els angoixats
prínceps locals de Palestina els esmenten amb freqüència, en les Cartes de
Amarna, com a invasors de Palestina i Síria. Si l'èxode va ocórrer en el s XV
a. C., com ho afirma la cronologia* d'aquest Diccionari, pot haver-hi poques
dubtes que els habiru esmentats en #aqueix cartes eren els hebreus bíblics.
Tanmateix, això no identifica a tots els habiru o {apiru dels registres
antics amb els hebreus. Encara que es pugui dir que tots els hebreus de la
Bíblia pertanyien al grup dels habiru o {apiru, no cal afirmar l'invers.
Si prenem el terme 525 «hebreu» en el seu sentit més ampli -tots els
descendents d'Heber-, inclouria als de Joctán, Peleg, Reu, Serug, Nacor,
Taré i als germans d'Abrahán (Gn. 10.25-29; 11.17-26). També inclouria a
els fills d'Abrahán per mitjà de la seva 2a esposa, Cetura (Gn. 25:1-5). Tots
ells podrien ser, en #aqueix sentit, «hebreus», o habiru o {apiru, prescindint
de la classificació més estreta dels descendents de Jacob als qui, en
última instància, s'aplica en sentit més restringit el terme bíblic
«hebreus».
Pel temps en què es va escriure el NT, el terme «hebreu» s'aplicava a tots
els jueus de Palestina la llengua materna de la qual era l'hebreu (o més aviat el
arameu), a diferència dels «helenistas», els qui eren jueus que parlaven
grec (Hch. 6:1). Un «hebreu d'hebreus» era un israelita pur, que els seus tots dos
pares, com els de l'apòstol Pau, eren hebreus (Fil. 3:5; cf 2 Co. 11.22).
Bib.: ANET 247; André Parrot, Abraham et són Temps [Abrahán i els seus temps]
(Neuchatel, Delachaux i Niestlé, 1962).
Definició adaptada i traduïda al català d'un diccionari bíblic de domini públic (Diccionari modern de la Bíblia).