El faraó, cedre alterós
El dia u del mes tercer de l’any onze, el Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
—Fill d’home, digues al faraó, rei d’Egipte, i a la seva gent: »“A qui t’assembles, tu que ets tan gran?
A un xiprer, a un cedre del Líban, de bell brancatge i d’ombra espessa, tan alterós que el seu cimal arribava a frec dels núvols.
Les aigües profundes l’engrandien; el gran oceà el feia créixer, corrien les aigües abismals per l’indret on era plantat i els seus canals regaven tots els arbres del camp.
Per això s’havia fet més alt que tots els altres arbres; el seu brancatge s’havia espessit, s’havien estès les seves branques, de tanta aigua com hi arribava.
Niaven a les seves branques ocells de tota mena, sota el seu brancatge criaven totes les bèsties dels camps, i una multitud de nacions s’acollia a la seva ombra.
Eren magnífiques la seva grandària i l’extensió del seu ramatge, perquè enfonsava les arrels dins les aigües del gran oceà.
Sense referències creuades.
En el jardí de Déu, cap cedre no el sobrepujava, cap savina no es podia comparar al seu brancatge, cap plàtan no era semblant a una sola de les seves branques: cap arbre del jardí de Déu no l’igualava en bellesa.
Jo l’havia embellit amb un ramatge abundant, n’estaven engelosits tots els arbres de l’Edèn, els arbres del jardí de Déu.
El faraó, cedre abatut
»Doncs bé, això us fa saber el Senyor Déu: Ja que ha elevat la seva alçària fins a tocar els núvols amb el seu cimal i n’estava tot enorgullit,
jo l’he fet caure en mans d’un capdavanter de nacions perquè el tracti com es mereix per la seva maldat. Jo l’he destituït!
Uns estrangers, els més violents de les nacions, l’han abatut i l’han deixat allí mateix. Les seves branques, les seves rames trencades han caigut per les muntanyes, per totes les valls i barrancs del país. La gent de tot arreu ha fugit de la seva ombra, l’han abandonat.
»Damunt les seves despulles s’hi posen ocells de tota mena, totes les bèsties dels camps trepitgen el seu brancatge.
»Així cap arbre ben regat no farà arribar el seu cimal a frec dels núvols ni s’enorgullirà de la seva alçària; cap arbre regat abundosament no s’alçarà amb orgull per damunt dels altres. »Tots acaben caient en poder de la mort, al país de sota terra, igual que el comú dels mortals, que davallen a la fossa.
»Això us fa saber el Senyor Déu: El dia que el faraó ha baixat al país dels morts, he manat de fer dol, he tancat per ell la boca del gran oceà i he estroncat els seus rius, i les aigües abismals han quedat retingudes; per ell he posat de dol el Líban, i tots els arbres dels camps s’han marcit.
La seva caiguda estrepitosa ha fet tremolar les nacions, quan l’he precipitat al país dels morts per reunir-lo amb els qui baixen a la fossa. En el país de sota terra s’han consolat tots els arbres de l’Edèn, els més selectes, esplèndids i ben regats del Líban.
També han baixat amb ell al país dels morts, a reunir-se amb les víctimes de l’espasa, els qui eren els seus aliats i s’acollien a la seva ombra enmig de les nacions.
»A quin dels arbres de l’Edèn t’assembles, tu que ets gran i gloriós? I tanmateix t’han precipitat amb ells al país de sota terra, on jauràs amb els incircumcisos i les víctimes de l’espasa! Aquesta serà la sort del faraó i de tota la seva gent. Ho dic jo, el Senyor Déu.”