Isaïes 51

«Escolteu-me, els qui busqueu de ser salvats i em cerqueu a mi, el Senyor! Mireu de quina roca us han tallat, de quina pedrera heu estat trets.

Mireu Abraham, el vostre pare, i Sara, la qui us posà al món. Ell era un home sol quan el vaig cridar, però jo l’he beneït i multiplicat.»

El Senyor té pietat de Sió, té pietat de totes les seves ruïnes: convertirà aquest desert en paradís, aquesta estepa en el seu jardí. L’ompliran crits de joia i d’alegria, accions de gràcies, músiques i cants.

«Poble meu, escolta’m a mi, el Senyor! Nació meva, estigues atenta! Aviat sortirà de mi un decret, una ordre meva serà llum de tots els pobles.

S’acosta la meva justícia, ja és en camí la meva salvació. El meu braç poderós governarà els pobles. Els qui viuen lluny, a les illes, esperen en mi, confien en el poder del meu braç.

Alceu els ulls cap al cel i mireu després a la terra: el cel s’esvaeix com el fum, la terra s’esfila com un vestit vell, i els homes moren com mosques. Però la meva salvació dura per sempre, la meva justícia no fallarà.

»Escolta’m, poble, tu saps que et salvo; tu tens en el cor el meu decret: no tinguis por de les injúries dels homes, no t’acovardeixis pels seus ultratges.

Acabaran com un vestit menjat per la tinya, com llana consumida per les arnes. Però la meva justícia dura per sempre, la meva salvació, segles i segles.»

Desvetlla’t, desvetlla’t, revesteix-te de poder, braç del Senyor! Desvetlla’t com abans, com en temps antics. ¿No ets tu qui va esquarterar el monstre Rahab i va matar el Drac de la mar?

¿No ets tu qui va eixugar la mar, les aigües abismals de l’oceà, i en les fondàries marines va obrir un camí perquè hi passessin els qui havies alliberat?

Els redimits del Senyor retornaran, entraran a Sió cridant de goig, coronats d’una joia sense fi. Vindran la felicitat i l’alegria, fugiran els planys i la tristesa.

«Soc jo, el Senyor, soc jo qui us consola. Per què tens por, Sió, d’homes mortals, de simples humans que valen tant com l’herba?

¿No recordes que t’he creat jo, el Senyor, jo que he desplegat el cel i he posat els fonaments de la terra? Tremoles de por tot el dia davant la fúria de l’opressor, com si fos capaç de destruir-te. Però, què en queda, de la seva fúria?

Ben aviat, el qui anava ajupit serà alliberat. No morirà, no baixarà a la fossa, i el pa no li mancarà mai més.

Jo soc el Senyor, el teu Déu. Quan remoc la mar, bramulen les onades. El meu nom és “Senyor de l’univers”.

T’he posat als llavis les meves paraules, t’he amagat a l’ombra de la meva mà per plantar de nou el cel i fonamentar la terra, per dir a Sió: Ets el meu poble.»

Desvetlla’t, desvetlla’t, alça’t, Jerusalem, tu que has begut de mans del Senyor la copa del seu enuig; has begut fins a l’última gota la copa que embriaga.

Dels fills que infantaves, cap no et feia costat; dels fills que criaves, cap no et donava la mà.

T’han caigut al damunt dues desgràcies: destrossa i ruïna, fam i espasa. Però qui et planyia? Qui et podia consolar?

Els teus fills, extenuats, jeien a les cantonades, com antílops atrapats al filat, saciats de l’enuig del Senyor, de l’escarment del teu Déu.

Escolta, doncs, Jerusalem, la dissortada, l’embriagada, i no pas de vi.

Això et fa saber el teu Senyor, el teu Déu, el defensor de la causa del seu poble: «T’he pres de les mans la copa que embriaga, la copa del meu enuig, i no en beuràs mai més.

L’he passada als teus botxins, que t’humiliaven i et deien: “Ajeu-te, que et passarem pel damunt!” I tu els paraves l’esquena com un enllosat, com un carrer sota els peus dels qui el trepitgen.»