Diable

Significat de Diable

La Bíblia fa més de 300 cites de
Satanàs i els dimonis… així és que existeixen!… i, a vegades, hi ha confusió en
alguns cristians sobre ells. Així és que vegem el que diu la Bíblia,
perquè la victòria del cristià sobre Satanàs és segura, però la millor arma del
diable és la ignorància, el pensar que no existeixen, o tenir-los una por
infundat.

Ataca a l'home de
tres formes:

1- Temptacions. Al mateix Jesús ho va temptar 3 vegades
(Mat.4, Lk.4). El teu i jo serem temptats, i potser més de tres vegades.

2- La
«obsessió diabòlica
és el control
extern, pel diable, de les accions
d'una persona. No necessita
exorcisme oficial.

3- Possessió
diabòlica:
Control
intern, pel diable,
de les accions d'una
persona humana. Per a alliberar-se necessita un exorcisme
oficial de l'Església, reservat al Bisbe o a qui ell assigni.

En els 3 casos «la llibertat» està intacta; el diable
no pot llevar el lliure albir
d'una persona.
Satanàs, el diable, i Llucifer és tot la mateixa cosa; és el cap dels dimonis: És el
«àngel de la llum» que es va rebel·lar contra Déu, volent «ser com Déu», en
Ez.28:2… Eva va pecar perquè volia «saber com Déu»; Llucifer, perquè volia
ni més ni menys que «ser com Déu». Els dos, doncs, van pecar per «orgull», per
«egoisme»; i el pecat actual va ser de «desobediència» a Déu, encara que fos una
cosa tan sense importància com menjar una poma que no li pertanyia a ningú!

Isaïes 14.12-14 exposa la grandesa i
misèria d'aquest «estel del cel».

Els «dimonis» són els àngels que van seguir a Llucifer en la seva rebel·lió
contra Déu, d'Apoc. 12:8… i entre ells estan, també, tots els
pecadors que han mort en pecat mortal (Apoc. 14:9-11).

1- Satanàs: Vol dir
«adversari», «enemic» (Mt.13.39, 1 Ped.5:8). Diable:
Vol dir «Calumniador», «temptador» (Lc. 4:2)… i és el mateix que «Satanàs»,
el cap dels àngels rebels, d'Is.14 i Ez.28. En les Temptacions de Jesús,
unes vegades se'n diu «Satanàs» i altres «diable» (Mt. 4:1 i 10, Lucas 4:2 i 8,
Mc. 1.13). Llucifer: Significa «àngel de la llum»,

és l'àngel de la
llum, perfecte, d'Is. 14.12 i Ez.
28:15-17. El nom «Llucifer» no apareix en la Bíblia, però Sant Pau el crida
«àngel de la llum» en 2 Cor. 11.14, perquè es disfressa d'un «apòstol», amb la
Bíblia sota el braç, si és necessari!.

2- Els «dimonis»:
Significa «espiritus malignes»; són els àngels que van seguir a Satanàs
quan es va rebel·lar, i són «moltíssims»… «legió», es diuen ells mateixos en Luc.
8.30, en Gadara.

Produeixen malalties en les persones
com a aliats i sequaços de Satanàs:

A Job, que era un home just i bo,
Déu li va permetre que li produís lepra, que morissin els seus fills i que es
quedés arruïnat, Job l:6 a 2:7.

– «Sordomudez», Mt.9.32.

– Ceguesa, Mt.12.22.

– Corvadura de la columna, Lc. 13.16.

– Demència i epilèpsia, Luc.8.26-36. i
Mc.5:1-16.

Altres «noms» i «poders» de
Satanàs:

– El dolent, Mt. 13.38

– «Mentider» i «pare de la mentida»,
Jn.8.44, Així és que, qui diu mentides «és «fill del diable», i el que fa
injustícies, i no mestressa al germà (I Juan 3.10).

– «Homicida», Jn.8.44, que ve a
«robar, «matar» i «destruir», Jn.10.10.

– «El príncep d'aquest món», Jn. 12.31
i 14.30.

– El «déu d'aquest segle», 2 Cor. 4:4

– El «príncep dels dimonis», Lc.
11.15, Mt.12.24, Mc.3.22.

– La «serp», Gen. 3:1-15.

– «La serp antiga» i el «gran
drac», d'Apoc. 12:9 i 20:2.

– El que «enganya a tothom», de
Apoc. 12:9, 20:3,8,10.

– El lleó rugidor que tracta de devorar
als cristians, 1 Ped. 5:8.

– Va fer pecar a David, 1 Cro.21:1.

– Va causar els sofriments de Job (1:7).l

– Va ser l'adversari de Josué, Zac. :
3:1-9.

– Va ficar la traïció en el cor de
Judes, Jn.13:2,27.

– Va lligar per 18 anys a una dona
encorbant-la, Luc.13.11 i 16.

– Enganya a
els cristians, 2 Cor.2.11

– Cega el
enteniment dels incrèduls i heretges, 2 Cor.4:4.

– Perverteix l'Escriptura, Luc.4.10,11

– Qui va seduir a Eva, Gen.3: i-20.

– Pot produir miracles i senyals
prodigioses, i conduir a l'apostasia, 2 Tes. 2:9-12.

–
Beelzebul, Belial, són altres noms que se li dóna en la Bíblia.

JESÚS
VENCIO A SATANÀS! Així ens diu textualment la Bíblia: «Per a això va aparèixer
el Fill de l'Home, per a destruir les obres del diable» (1 Juan 3:8).

En el seu
vida privada,
Jesús va vèncer a Satanàs «estant subjecte», obeint a uns pares pobres i
humils, per 30 anys!… És la lliçó de l'obediència que ens dóna Jesús per
30 anys.

En el seu
vida pública,
ho va derrotar fent en tot la voluntat del Pare, «expulsant dimonis i
sanant malalts». A1 dement de Gadara, en Lucas 8, li va expulsar una «legió» de
dimonis, i es va sanar! Al «sordmut» de Mt. 9.22, li va expulsar el dimoni, i el
mut va parlar. A la «encorbada» per 18 anys, de Luc.13.16, li va expulsar el diable, i
es va redreçar! Al cec, de Mt. 12.22, li va expulsar el dimoni, i
va veure!

En la
Cruz Jesús va derrotar
completament al diable, fent-se obedient fins a la mort, i mort de
Cruz… i, no sols va triomfar totalment contra Satanàs, sinó que ho «va avergonyir»,
ho va exhibir públicament (Co1.2.15).

EL
CRISTIANO VENÇ A SATANÀS! Satanàs és molt poderós, però
un nen cristià de tres anys té més poder que Satanàs i tots els dimonis
junts, perquè és més poderós Crist, que viu en mi, que el diable que viu
en el món, ens assegura 1 Jn.4:4.

La
víctima de Crist en la Creu sobre Satanàs, és «la nostra victòria», ja ho hem
vençut!… com ens diu la Bíblia: «El Pare ens va deslliurar del poder de les
tenebres i ens va traslladar al regne del Fill del seu amor» (Co1.1.13).

Els
cristians seran temptats i sacsats pel diable (Lc.22.31), per això deuen
«resistir-ho» i «estar alerta», com ens diuen Santiago 4:7 i 1 Pedro 5:9… però
la victòria està assegurada, sempre que estiguin amb Crist, a la seva Església, armats
amb tota l'«armadura del cristià» d'Ef.6.11-16.

Venceran a Satanàs en el Veí.
El cristià, no sols té assegurada la seva victòria contra el diable, sinó que, si
viu en Crist, ho vencerà en els altres, en els veïns:

En
Lucas 9, Jesús va enviar
als 12 a predicar, i els va donar els seus mateixos «poders»: Expulseu als dimonis i
saneu als malalts ( 9:1).

En
Lucas 10, va enviar a
els 72, donant-los els mateixos «poders», i fins als dimonis se'ls sotmetien!,
ens diuen en 10.17.

En
Marcos 16,
després de ressuscitat, en la seva «Gran Comissió final», Jesús ens assegura que a tot
«creient» li seguiran aquests senyals: Expulsarà als dimonis, i sanarà a els
malalts (Mc. 16.17-18)… Això és el que feien els cristians a l'Església
Primitiva, com ens compten els Fets… i això és el que hem de fer tu
i jo, els simples «creients»: Expulsar els dimonis de les drogues, l'alcohol,
l'homosexualitat… i sanar als malalts del seu càncer físic, o del seu
feblesa o mort espiritual.

La
Mare de Déu va vèncer a Satanàs!: Els 4 Evangelis ens parlen de
la Mare de Jesús, però el de Lucas és el més tendre, el que ens diu que la
Mare de Déu va ser la primera que va vèncer
a Satanàs, amb el poder de la Sang de
Crist, naixent Inmaculada, «plena de gràcia» (Luc.1.28).

En
Gènesi 3.15,
Déu va crear dues enemistats eternes i irreconciliables:

– La
primera, entre la «dona» i la «serp».

– La
segona, entre la «descendència de la dona» i la «descendència de la
serp».

En
Apocalipsi 12,
en l'últim llibre de la Bíblia, aquí estan lluitant encara la «dona» i la
«serp»… i la dona venç tres vegades a la serp! A1 final del
capítol, ens diu que, en veure's derrotada per la dona, es va anar la serp a
fer la guerra contra «la resta de la descendència de la dona»… i ens compta
en el següent capítol, en el 13, les atrocitats produïdes per el
Anticrist, per l'antiga serp, contra «la resta de la descendència».

La
«descendència» de la dona és Crist; la «resta de la descendència de la dona»
som tu i jo, els cristians, descendents de la mateixa dona
que Crist, i que no tenim res a témer a Satanàs, sempre que estigui la dona
amb nosaltres; sempre que estiguem amb la Mare de Déu, en l'única Església de
Crist, al·leluia!.

Quan
la Verge o un cristià venç a Satanàs, la derrota és, a més «humiliant»;
perquè quan ho venç Jesús, és Déu qui to derrota … però que venci a
Satanàs una criatura humil, com la Mare de Déu, o com tu o jo, és una
«humiliació» que rebenta al «orgull» de Satanàs, no el pot aguantar,
glòria al Senyor!.

Els
«dolents», «heretges», «pecadors»:

– Són
fills del diable, 1 Juan 3.10.

– Compleixen
els seus desitjos, Juan 8.33.

– Estan
encegats pel diable, 2 Cor. 4:4.

–
Enganyats per ell, Apoc. 20:7-8.

–
Acabaran amb el diable en l'Infern, com ens descriu Mt.25:41, i el llibre
de l'Apocalipsi, que és el que millor ens compta la victòria total de Crist i la seva
Església, i la derrota total de Satanàs i els seus seguidors (Ap. 14.10, 20.10).

El
espiritisme,
santería, bruixeria, endevinació, astrologia, horòscop, tot és obra del diable,
o pura mentida o falsificació, que també és obra del «pare de la mentida»:
Hech.16:1618, 19.19, Deut.18.10-12, Is.47:13-14. Tots «som «fills de Déu
o fills del diable, i és molt fàcil conèixer-lo! En això es coneixen els
fills de Déu i els fills del diable: El que no practica la justícia, no és de
Déu, i tampoc el que no estima al seu germà. (1 Jn.3.10)… Qui no estima al seu
germà, …qui odia, qui no perdona, qui discrimina… «és «fill del
diable», encara que se sàpiga la Bíblia de memòria!

Conclusió: Satanàs
i els dimonis existeixen, i són poderosos. Però un cristià, a l'Església, és
més poderós que tots els dimonis junts.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: DIABLE

DIABLE segons la Bíblia: Nom grec que significa «adversari», igual que el seu corresponent heb. «Satán« o «Satanàs». Així és com es tradueix aquest vocable quan s'al·ludeix a altres adversaris. Cp. Nm. 22.22; 1 R. 11.14, 23, 25.

Nom grec que significa «adversari», igual que el seu corresponent heb. «Satán« o «Satanàs». Així és com es tradueix aquest vocable quan s'al·ludeix a altres adversaris. Cp. Nm. 22.22; 1 R. 11.14, 23, 25.

Va ser el diable que al principi va enganyar a Eva, perquè és clar que el drac, la serp antiga i Satanàs són tots ells el mateix esperit malvat (Ap. 20:2).

El diable, Satanàs, va ser el gran adversari del poble de Déu en els temps de l'AT (1 Cr. 21:1); va ser qui va temptar al Senyor Jesús, que li va tractar com Satanàs; i és el temptador i adversari dels sants i de tota la humanitat en l'actualitat.

Intenta neutralitzar l'efecte de l'evangeli; arrabassa la bona llavor sembrada en el cor (Mt. 13), i cega les ments dels incrèduls perquè la llum de l'evangeli de la glòria de Crist no resplendeixi en ells. Els seus esforços són frustrats per Déu, o ningú seria salvo.

A més, per a contrarestar l'obra de Déu, Satanàs suscita heretges que es barregin amb els sants, per a corrompre'ls amb males doctrines, com s'ensenya en la metàfora de la zitzània sembrada entre el blat.

Va al voltant com a lleó rugidor buscant a qui devorar (1 P. 5:8), però els sants són exhortats a resistir-li, i ell s'apartarà d'ells (Stg. 4:7).

El poder de la mort, que tenia el diable, ha estat anul·lat per Crist en La seva mort (He. 2.14).

S'adverteix als sants en contra de les seves maquinacions (2 Co. 2.11), perquè es transforma en àngel de llum, en mestre de moralitat (2 Co. 11.14).

Déu proveeix una completa armadura per als seus sants, a fi que puguin resistir-li a ell i els seus ardits, donant-los l'espasa de l'Esperit (la paraula de Déu), com a arma d'atac (Ef. 6.11-18)

L'origen de Satanàs no s'afirma d'una manera explícita, però sembla evident (com creia l'església en la seva època més primerenca) que hi ha una referència a ell en Ez. 28:12-19, sota el nom de rei de Tir, com a «querubí protector d'ales desplegades»; totes les pedres precioses i l'or eren també vestidura seva, resplendents de llum reflectida; tenia el seu lloc en Edén, l'hort de Déu, i va estar en la santa muntanya de Déu. Era perfecte en tots els seus camins des del dia en què va ser creat, fins que es va trobar maldat en ell.

Això difícilment podria aplicar-se al príncep de Tir (Ez. 28:1-10) com a ésser humà, però les Escriptures ho atribueixen al rei de Tir. És molt indicatiu el canvi que hi ha de príncep (heb.: «nagid», conductor) de Tir (Ez. 28:2) a rei (heb.: «melek», rei).

Tir, en la seva saviesa i bellesa mundanes, és considerat moralment com la creació del rei i déu d'aquest món, i acabarà la seva carrera en condemnació en el llac de foc.

En l'Epístola de Judes se dóna l'acció de l'arcàngel Miguel en relació amb Satanàs com a exemple de moderació en parlar de les dignitats: ell no es va atrevir a proferir judici de maledicció contra el diable, sinó que va dir: «El Senyor et reprengui.»

Això implica que Satanàs havia estat posat en dignitat, la qual, encara que havia caigut, havia de ser encara respectada, de la mateixa manera que la vida de Saúl era sagrada als ulls de David perquè era l'ungit de Déu, encara que havia caigut.

Que Satanàs ha estat posat en dignitat queda confirmat pel fet que Crist, en la creu, va despullar a «els principats i a les potestats», no solament a les «potestats» (Col. 2.15).

L'expressió «el príncep» d'aquest món (Jn. 12.31) «el déu d'aquest segle» (2 Co. 4:4), i «el príncep de la potestat de l'aire» (Ef. 2:2) es refereixen evidentment al diable.

Quan el Senyor va ser temptat en el desert, Satanàs, després de mostrar-li «tots els regnes del món», li va oferir donar-li tot el poder i la glòria d'ells, si li adorava, afegint «doncs a mi m'ha estat lliurat, i li ho dono a qui vull» (Lc. 4:5, 6).

En el llibre de Job veiem que Satanàs té accés a Déu en els cels (Jb. 1:6, etc.); el cristià lluita amb els poders espirituals de maldat en els llocs celestes (Ef. 6.12); arribarà el dia en què Miguel i els seus àngels lluitaran contra Satanàs i els seus àngels, i que éstos seran expulsats del cel (Ap. 12:7).

Això sembla indicar que Satanàs té un lloc en el cel, tal com Déu li ho va donar originalment. Durant el mil·lenni seria tancat en l'abisme, després deixat solt per un curt espai de temps, i finalment serà llançat en el llac de foc (Ap. 20:1-10), preparat per al diable i els seus àngels (Mt. 25:41).

Quan Jesús va néixer, Satanàs va intentar destruir-li (Malament. 2.16; Ap. 12:1-5). En acabar la carrera terrestre del Senyor, Satanàs va ser el gran instigador de la seva mort.

Per a aconseguir-ho, va entrar en Judes Iscariote, en tant que en els altres casos, fins allí on ens ha estat revelat, la possessió l'efectuava un dimoni, i no el mateix diable.

Quan el Senyor va ser arrestat, va dir als jueus: «ésta és la vostra hora, i la potestat de les tenebres» (Lc. 22.53). Però Crist va ser el veritable vencedor. Amb La seva mort va vèncer al que tenia l'imperi de la mort, al diable (He. 2.14); va portar captiva la captivitat (Ef. 4:8).

No obstant això, Satanàs continua obrant, i quan sigui llançat a la terra vindrà a ser l'esperit d'una trinitat de maldat. Donarà el seu tron i autoritat a la Bèstia (Ap. 13:2). Serà també el cabdill de les nacions en l'última batalla contra el campament dels sants (Ap. 20:7-9).

És un fet notable que, malgrat la maldat de Satanàs, Déu l'usa en la disciplina dels seus sants, com en el cas de Job, però solament permet al diable anar fins on Ell vol (cp. Jb. 1.12).

Pablo va usar el seu poder apostòlic per a lliurar a alguns a Satanàs per a la destrucció de la carn (1 Co. 5:5; 1 Tu. 1.20).

L'agulló que el mateix Pablo tenia en la carn era un missatger de Satanàs que li bufetejava, perquè el sublimi de les revelacions que havia rebut en el tercer cel no li fessin exaltar-se desmesuradament (2 Co. 12:7).

S'ha de recordar que Satanàs és ja un enemic moralment vençut, perquè ha estat ja denunciat (Col. 2.15); també que cap cristià pot ser tocat per ell, excepte en el que Déu el Pare permeti i controli per a la disciplina dels seus fills i per a bé d'ells.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: DIABLE