Jurament

Significat de Jurament

(heb. âlâh, «execració [maledicció]», «jurament» [literalment, «tal em faci
Déu si no compleixo!»]; shebû{âh, «una blasfèmia», «un jurament»; gr. hórkos i
horkÇmosía, «jurament»).

També apareix en frase, verbals que tradueixen una forma de l'heb.
shâba{,»prendre un jurament», i del gr. anathematízÇ, «lligar amb un jurament»
(un vocable relacionat és katáthema, «alguna cosa sota la maledicció de Déu»).

Apel·lació a Déu perquè atesti de la veracitat d'una afirmació, o la
solemne intenció de complir una promesa, implicant una submissió voluntària a
els judicis divins com a alternativa. Shebû{âh es relaciona probablement amb
sheba{, «set», el número sagrat que apareix amb freqüència en el ritu del
jurament. =lâh és una paraula més forta que shebû{âh, perquè invoca una
maledicció sobre qui infringeix el jurament (Neh. 10.29; Dn. 9.11). Això és
evident de Nm. 5.21, on apareixen totes dues paraules: «jurament» [shebû{âh] de
maledicció [âlâh]». Tant âlâh (Gn. 24:41; 26:28) com shebûâh (Gn. 26:3;
Dt. 7:8; Sal. 105:9) s'usen per a certificar una veritat. El jurament
exercia una part important en les accions judicials (Ex. 22.11), ja
que, en realitat, un jurament cridava a Déu com a testimoni. En harmonia amb
això, els juraments falsos o la violació d'un jurament eren considerats
com una greu ofensa contra Déu (2 Cr. 36:13; Ez. 17.13), i jurar falsament
invocant el nom de Déu profanava el nom (Lv. 6:3; 19.12). Es
prescrivien penes i restitucions en cas d'intents deliberats d'enganyar
sota jurament (5:1; 6:1-7). La llei prohibia estrictament els falsos
juraments (Ex. 20:7; Lv. 19.12) o jurar per déus falsos (Jer. 12.16; Am.
8.14), la qual cosa necessàriament implicava la realitat dels falsos déus i el seu
capacitat per a intervenir en el cas. El perjuri era considerat
correctament com el crim més vil, perquè tendia a pervertir la justícia.
En cap circumstància podia un home «infringir la seva paraula» una vegada que es
havia compromès a alguna cosa amb un jurament a Déu, perquè se li demanava que
fes «conforme a tot el que va sortir de la seva boca» (Nm. 30:2, 3; Dt. 23.22, 23).
En conseqüència, es considerava meritori que un home complís la seva promesa a
pesar que fer-ho li produís una pèrdua (Sal. 15:4). Adaptant el seu tracte
amb l'home a la comprensió humana i a les costum de l'època, Déu es
va comprometre amb un jurament a complir les seves promeses (Gn. 22.16-18; He.
6.13-20).

Un jurament es pronunciava correntment amb una mà aixecada cap al
cel (Gn. 14.22, 23; Ez. 20:5, 6), o posant una mà sota la cuixa de la
persona a la qual se li feia la promesa (Gn. 24:2, 3). Era costum jurar per
la persona a la qual es parlava (1 S. 1.26; 2 R. 2:2), per la vida del rei (2 S.
11.11), per la seva pròpia vida (Mt. 5.36), pel cel -és a dir, per Déu mateix-
(v 34), i pel temple o parts d'ell (23.16). La fórmula sovint era: «Déu
és testimoni entre nosaltres dos» (Gn. 31:50), «Viu Jehová» (Rt. 3.13), «Jehová
sigui entre nosaltres testimoni de la veritat i de la lleialtat» (Jer. 42:5), etc.

El nostre Senyor va citar la Llei de Moisès respecte al perjuri i al conjur de
una promesa (Mt. 5.33-37), però va rebutjar les fórmules complicades de prendre
jurament que eren costum en la seva època, declarant que un Sí o un No deurien
tenir el mateix pes que un jurament. Aquí Crist estava tractant, no tant
sobre els juraments judicials sinó de les promeses solemnes de la vida
diària. El que importa, diu, és la forma en què es compleixen les promeses, no
tant la forma en què les hi fa. A més, la pràctica d'invocar el nom de
Déu en unes certes circumstàncies implica que un home pot parlar amb falsedat
quan no està sota jurament. La Bíblia aprova específicament els
juraments judicials (Ex. 22.11). El nostre Senyor va fer un jurament davant el
Sanedrín (Mt. 26:63-65), i l'apòstol Pau va posar a Déu per testimoni de la
veritat de les coses que escrivia (2 Co. 1.23; 11.31; Gá. 1.20).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: JURAMENT

JURAMENT segons la Bíblia: El jurament bíblic era una solemne apel·lació a Déu per a ser testimoni d'un pacte o confirmar la veritat d'una dita (Gn. 21.23; Gá. 1.20) i la seva violació era una gran ofensa a Déu (2 Cr. 36:13).

El jurament bíblic era una solemne apel·lació a Déu per a ser testimoni d'un pacte o confirmar la veritat d'una dita (Gn. 21.23; Gá. 1.20) i la seva violació era una gran ofensa a Déu (2 Cr. 36:13).

El jurament es feia:
davant el rei o uns certs objectes sagrats (Gn. 42:15; Mt. 23.16-22),
aixecant la mà a Déu (Gn. 14.22),
posant la mà sobre la cuixa de l'altre (Gn. 24:2),
davant l'altar (1 R. 8.31),
passant per enmig de l'holocaust dividit (Gn. 15.21).

La Bíblia sembla autoritzar el jurament judicial com a lícit (Éx. 22.11; Nm. 5.19-22; Mt. 26:63; Ro. 9:1; Gá. 12.20; Fil. 1:8), però condemna el perjuri, l'esment profà del nom de Déu i altres mals usos del jurament (Lv. 19.12; Jos. 23:7; Mt. 14:3-12. Crist va prohibir el jurament (Mt. 5.33-37), però segons s'infereix, es referia al fet entre individus en particular o en conversa ordinària, i no al judicial, és a dir a requeriment de les autoritats degudament constituïdes.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: JURAMENT