1 Corintis 13

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.

Si tingués el do de profecia i penetrés tots els misteris amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.

Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.

L’amor és pacient, és bondadós; l’amor no té enveja, no és altiu ni orgullós,

no és groller ni interessat, no s’irrita ni es venja;

no s’alegra de fer el mal, sinó que troba el goig en la veritat.

Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s’acabarà, que el do de conèixer serà també inútil.

Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats.

Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat.

Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d’ençà que soc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants.

Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.

Ara, doncs, es mantenen la fe, l’esperança i l’amor, tots tres; però l’amor és el més gran.