Hebreus 9

Certament, la primera aliança tenia un ritual per al culte i un santuari terrenal.

El tabernacle que es va construir tenia una primera estança, anomenada «el lloc sant», on hi havia el canelobre, la taula i els pans d’ofrena.

Passada la segona cortina, hi havia l’altra estança del tabernacle, anomenada «el lloc santíssim»,

que contenia un altar d’or, per a cremar-hi l’encens, i l’arca de l’aliança, tota recoberta d’or. Dins l’arca hi havia una gerra d’or plena de mannà, la vara d’Aaron que havia florit i les taules de l’aliança.

Damunt l’arca hi havia els querubins que assenyalaven la presència gloriosa de Déu i que amb les ales feien ombra sobre la coberta del perdó. Però ara no és el moment de parlar-ne en detall.

Disposat tot tal com hem dit, els sacerdots entren sempre que cal a la primera estança del tabernacle per dur-hi a terme les funcions del culte,

però a la segona tan sols hi entra el gran sacerdot una vegada l’any, i no deixa mai d’oferir la sang pels seus propis pecats i pels pecats del poble.

Amb això l’Esperit Sant ha volgut fer comprendre que, mentre subsisteix el primer tabernacle, encara no s’ha manifestat el camí d’accés al santuari.

El primer tabernacle és, doncs, un símbol referit al temps present; allí s’ofereixen dons i sacrificis incapaços de portar a la plenitud la consciència dels qui tributen aquell culte.

Els seus ritus terrenals, basats en menjars, begudes i purificacions diverses, han estat imposats fins al moment de la renovació.

Però Crist ha vingut com a gran sacerdot dels béns que ara comencen i ha entrat al santuari a través del tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’home, ja que no pertany al món creat.

Hi ha entrat una vegada per sempre, sense servir-se de la sang de bocs i de vedells, sinó valent-se de la seva pròpia sang; així ens ha redimit per sempre més.

La sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui són impurs, els santifica i purifica corporalment.

Però la sang de Crist, que per l’Esperit etern s’ha ofert ell mateix a Déu com a víctima sense cap defecte, amb molta més raó purificarà la nostra consciència de les obres mortes, i podrem donar culte al Déu viu.

Així, doncs, el Crist és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha mort en rescat dels pecats comesos sota la primera; així els qui són cridats reben l’herència eterna que els havia estat promesa.

En efecte, perquè un testament entri en vigor, ha de constar la mort del testador;

un testament sols és efectiu si el testador ha mort, ja que, mentre viu, el testament no val.

Per això, ni tan sols la primera aliança va ser inaugurada sense vessament de sang.

Quan Moisès hagué promulgat a tot el poble cada un dels manaments de la Llei, prengué la sang dels vedells i dels bocs, juntament amb aigua, i aspergí amb llana escarlata i amb hisop tant el llibre com tot el poble,

dient: Això és la sang de l’aliança que Déu ha prescrit per a vosaltres ;

igualment, aspergí amb aquella sang el tabernacle i tots els objectes del culte.

Segons la Llei, gairebé tot s’ha de purificar amb sang, i sense vessament de sang no hi ha perdó.

Per tant, si allò que és imitació de les realitats celestials s’ha de purificar d’aquesta manera, és clar que les mateixes realitats celestials exigeixen sacrificis més excel·lents que aquells.

Crist no ha entrat en un santuari fet per mans d’home, que és còpia del santuari veritable, sinó que ha entrat dins el cel, i ara es presenta davant de Déu intercedint per nosaltres.

El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades;

si fos així, hauria hagut de sofrir la passió una vegada i una altra des de la creació del món. Ara, però, a la fi dels temps, s’ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici.

Als homes ens toca de morir una sola vegada, i després de la mort ve el judici;

semblantment, Crist, que es va oferir una sola vegada i prengué damunt seu els pecats de tots, apareixerà per segona vegada, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar els qui viuen esperant-lo.