Hebreus 7

Aquest Melquisedec, rei de Salem, sacerdot del Déu altíssim, anà a trobar Abraham, que tornava del combat victoriós contra els reis, i el va beneir;

i Abraham li va donar la desena part de tot el botí . Melquisedec, si traduïm el seu nom, era «rei de justícia»; i era també rei de Salem, és a dir, «rei de pau».

L’Escriptura no diu que tingués pare, ni mare, ni genealogia; no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seva vida. Així, fet semblant al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre.

Contempleu la grandesa d’aquest personatge, a qui Abraham, que era el patriarca, va donar el delme de la millor part del botí.

De fet, els descendents de Leví que reben el sacerdoci tenen manat per llei de recollir el delme del poble, és a dir, dels seus germans, si bé aquests també han sortit, com ells, de les entranyes d’Abraham.

En canvi, Melquisedec, que no figura en les genealogies levítiques, va recollir el delme d’Abraham i el va beneir, a ell que tenia les promeses;

i no es pot negar que l’inferior és beneït pel qui és superior.

D’altra banda, en el cas dels descendents de Leví, els qui reben el delme són homes mortals, mentre que, de Melquisedec, l’Escriptura fa constar que viu.

Més encara: per dir-ho així, en la persona d’Abraham, també Leví, que recull els delmes, va pagar el delme,

perquè el dia que Melquisedec anà a trobar Abraham, el patriarca encara duia Leví a les entranyes.

La legislació del poble d’Israel es basava en el sacerdoci levític. Però si aquest hagués portat a la plenitud, per què calia encara establir un altre sacerdot segons l’ordre de Melquisedec, com diu l’Escriptura, en comptes de designar-ne un segons l’ordre d’Aaron?

De fet, un canvi de sacerdoci comporta necessàriament un canvi de llei.

Jesús, a qui es refereixen aquelles paraules de l’Escriptura, era d’una altra tribu, i cap dels seus membres no ha servit mai l’altar.

És sabut, efectivament, que nostre Senyor ha sortit de la tribu de Judà, a la qual Moisès no atribuí cap funció sacerdotal.

Tot això és encara més clar si tenim present que aquest altre gran sacerdot ha estat establert a imatge de Melquisedec

i que ha arribat al sacerdoci no en virtut d’una llei de descendència humana sinó pel poder d’una vida indestructible.

Així ho afirma el testimoni de l’Escriptura: Ets sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec.

En conseqüència, d’una banda, queda abolida la legislació anterior per deficient i inútil,

ja que la Llei no ha portat res a la plenitud; d’altra banda, és introduïda una esperança millor per la qual ens acostem a Déu.

Tot això no s’ha pas realitzat sense jurament. Perquè, mentre que aquells sacerdots eren instituïts sense cap jurament,

Jesús ho ha estat amb el jurament d’aquell qui li va dir: El Senyor no es desdiu del que jurà: Ets sacerdot per sempre.

Per tant, ara Jesús garanteix una aliança millor.

A més, els qui eren instituïts sacerdots van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions;

però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú el seu sacerdoci.

Per això té el poder de salvar definitivament els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu per sempre intercedint a favor d’ells.

Aquest és realment el gran sacerdot que ens calia: sant i innocent, sense taca ni complicitat amb els pecadors, enaltit més amunt dels cels.

Ell no necessita, com els altres grans sacerdots, oferir sacrificis cada dia, primer pels propis pecats, després pels pecats del poble: això ho va fer una vegada per sempre, oferint-se ell mateix.

La Llei destina a ser grans sacerdots uns homes plens de febleses, però la paraula del jurament que substitueix la Llei fa gran sacerdot el Fill, que ha arribat a la plenitud per sempre.