Isaïes 57

Els justos desapareixen, i ningú no es detura a pensar. Els qui són fidels són arrabassats, i ningú no entén que és per a treure’ls del mal.

Els justos entraran en la pau, el qui vivia honradament reposarà tranquil.

«Veniu aquí, vosaltres, fills de bruixa, raça d’adúlters i de prostitutes!

De qui us rieu? A qui feu ganyotes i llengotes? ¿No és cert que sou uns fills rebels, una raça borda?

Us acobleu sota els alzinars, a l’ombra de tot arbre frondós. Immoleu els infants en els torrents, dins les cavernes de les roques.

T’apropies de pedres del torrent i les mires com la millor possessió. En honor d’elles vesses libacions i presentes ofrenes. Com ho podré consentir?

T’has parat el jaç en una muntanya alta i prominent, hi has pujat per oferir sacrificis.

Darrere el muntant de la porta has posat el teu amulet. D’amagat de mi apartes el cobrellit, t’estires i fas lloc per a molts. Has fet tractes amb amants i t’agrada de jeure amb ells tot contemplant signes fàl·lics.

T’has presentat amb oli davant de Moloc, has perfumat l’ídol abundosament. Has enviat lluny els teus missatgers, els has fet baixar al país dels morts.

T’has cansat a força de fer camí, però mai no deies: “Tot és inútil.” Recuperaves les forces i et refeies del cansament!

»Qui et preocupava? De qui tenies por per a ser-me tan deslleial? No et recordaves de mi ni em tenies present. Estic silenciós des de fa temps i per això em perdies el respecte.

Però ara denuncio la teva pretesa justícia i el teu comportament: no en trauràs cap profit.

Quan demanis ajuda, ja veurem si et salva la colla dels teus ídols. A tots se’ls endurà una ventada, un cop de vent els escombrarà. Però els qui es refugien en mi rebran en propietat el país, posseiran la meva muntanya santa.»

Diu el Senyor: «Esplaneu, esplaneu el camí, assenyaleu-lo, aparteu els obstacles de la ruta del meu poble.»

Això us fa saber el qui és alt i excels, que resideix en un palau etern i té un nom sant: «Jo visc a les altures, en un lloc sant, però estic amb els qui se senten desfets i enfonsats: reanimaré els qui estan enfonsats, faré reviure els qui se senten desfets.

No vull acusar sense fi ni em mantindré irritat per sempre: s’estroncaria l’alè de vida que ve de mi mateix, quan soc jo qui ha creat tot el que respira.

M’indignaven els fraus del meu poble. Tant em van indignar, que el vaig ferir i me’n vaig apartar. Però ell s’obstinava a seguir els seus propis camins:

prou que he vist per on anava! Tanmateix, jo el curaré, el guiaré i l’ompliré de consol, a ell i als qui ploren amb ell.

Faré brotar aquest fruit dels seus llavis: Pau, pau per a tots, els de lluny i els de prop! Jo, el Senyor, ho he dit, i els curaré.»

Però els malvats són com la mar embravida, que ningú no pot calmar: les seves aigües escupen fang i llot.

«No hi ha pau per als malvats.» Ho ha dit el meu Déu.