Jeremies 2

El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:

—Ves, proclama per tot Jerusalem: “Això diu el Senyor: Recordo l’amor que em tenies de jove, com m’estimaves al temps de les noces. Em seguies pel desert, per terres que ningú no sembra.

Israel era consagrat a mi, el Senyor, com el primer fruit de la collita. Si algú gosava menjar-ne, m’ofenia, i els desastres li queien al damunt. Ho dic jo, el Senyor.”

Escolteu la paraula del Senyor, casal de Jacob, vosaltres, totes les tribus d’Israel.

Això diu el Senyor: «Quina culpa van trobar en mi els vostres pares perquè s’allunyessin del meu costat? Se n’anaren darrere d’ídols que no són res, i ells també es van tornar no res.

Ells no es digueren: “On és el Senyor que ens va treure d’Egipte i ens va portar pel desert, per terres de clots i d’estepes, per terres de set i de mort, per terres on no passa mai ningú i que cap home no ha poblat?”

Jo us havia dut a un país ufanós, on poguéssiu menjar els fruits millors. Però, així que hi entràreu, vau profanar la meva terra, vau fer abominable la meva heretat.

»Els sacerdots no pregunten: “On és el Senyor?” Ells, que havien de respondre en nom meu, no em coneixen. Els qui pasturen el poble m’han estat infidels. Els profetes han profetitzat en nom de Baal: tots van darrere de déus que no valen per a res.

Per això, jo, el Senyor, us acuso davant de tothom, i acuso també els vostres fills i els fills dels vostres fills.

Aneu fins a les costes de Quitim i observeu, recorreu les estepes de Quedar i mireu bé. Veureu com no hi ha passat mai res de semblant:

cap nació no canvia els seus déus. I tanmateix no en són, de déus! Però el meu poble m’ha canviat a mi, que soc la seva glòria, per déus que no valen per a res!

»Esglaia-te’n, cel, esgarrifa’t i tremola! Ho dic jo, el Senyor.

El meu poble ha comès un doble mal: m’ha abandonat a mi, font d’aigua viva, i s’ha excavat cisternes, cisternes esquerdades, que no retenen l’aigua.»

«Israel no era pas un captiu ni havia nascut esclau. Com és, doncs, que se’l reparteixen per botí?

S’han llançat contra ell rugint com lleons: converteixen el país en un desert, i les ciutats, en ruïnes deshabitades.

I encara vindrà la gent de Memfis i de Dafne i et raparan el cap.

¿No és cert que tot això et passarà perquè has abandonat el Senyor, el teu Déu, quan ell et guiava pel bon camí?

I ara, què hi busques, per la ruta d’Egipte? Beure l’aigua del Nil? Què hi busques, per la ruta d’Assíria? Beure l’aigua de l’Eufrates?

En el pecat trobaràs el càstig, t’escarmentarà la teva pròpia deserció. Mira i aprèn com és amarg i dolorós abandonar el Senyor, el teu Déu, i deixar de respectar-lo. Ho dic jo, el Senyor, Déu de l’univers.

»Ja fa temps que vas trencar els lligams i et vas llevar el jou: vas dir que no volies ser la meva esclava. Però ara t’ajeus com una prostituta als turons elevats i sota els arbres frondosos.

Jo t’havia plantat amb ceps triats, eres una plantada segura. Com és que has canviat i ara treus brotada borda?

Ni que et rentis amb sabó i malgastis el lleixiu, veig gravada al meu davant la teva culpa. Ho dic jo, el Senyor Déu.

»Com goses dir que no estàs tacada, que no has anat darrere els Baals? Recorda com et comportaves a la Vall, reconeix el que has fet. Com una camelleta desbocada, que fa i desfà camins!

Com la zebra avesada al desert, que en temps de zel ensuma el vent! Qui li pot deturar la passió? Els qui la busquen no s’han de cansar: sempre la troben a punt.

Estalvia als teus peus d’anar descalços, i a la teva gorja de passar tanta set! Però tu no en fas cas i contestes: “M’agraden els estrangers i vull anar al seu darrere.”

El lladre s’avergonyeix quan el sorprenen: així s’hauria d’avergonyir la gent d’Israel amb els seus reis i governants, els seus sacerdots i profetes.

Han dit a un tronc: “Ets el meu pare”, i a una pedra: “Tu ens has infantat.” M’han donat l’esquena i no la cara. Però, quan els arriben els desastres, exclamen: “Vine a salvar-nos!”

Què se n’ha fet, dels déus que havíeu fabricat? Que vinguin ells a salvar-vos a l’hora del desastre! Els teus déus, Judà, són tants com les teves ciutats.

»Per què pledegeu contra mi, si sou vosaltres que m’heu estat infidels? Ho dic jo, el Senyor.

Què n’he tret, de castigar la vostra gent, si no accepten la correcció? La vostra espasa elimina els profetes com un lleó que destrossa.

»Vosaltres, gent que m’escolteu, fixeu-vos en la paraula del Senyor. ¿És que per a Israel vaig ser una mena de desert, una terra tenebrosa? Per què el meu poble diu que vol anar a la seva, que no vindrà més amb mi?

¿Heu vist mai que una noia oblidés les seves joies, o la núvia el vestit de noces? Doncs el meu poble s’ha oblidat de mi des de fa temps i més temps.

»Com encertes el camí a la recerca dels teus amors! Per això també els camins del mal els tens ben coneguts.

Les vores del teu vestit són tacades de la sang de gent pobra i innocent, que no havies pas trobat foradant una paret ni cometent cap altre delicte.

I encara dius que ets innocent i que l’enuig del Senyor s’apartarà de tu! Per això mateix et castigaré, perquè dius que no ets culpable.

»Com és que tens tanta pressa per a canviar els pactes fets? Fracassaràs amb Egipte com vas fracassar amb Assíria.

També d’allà en tornaràs posant-te les mans al cap. Déu ha rebutjat aquells en qui confiaves, i no et podran alliberar.»