Jeremies 31

«En aquell temps seré Déu de tots els clans d’Israel i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor.

Això diu el Senyor: En el desert ja em vaig complaure en el poble escapat de l’espasa; Israel caminarà cap al seu lloc de repòs.»

El Senyor se m’aparegué de lluny, i em deia: «T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et soc fidel.

Et reedificaré i quedaràs reconstruïda, nissaga d’Israel. Tornaràs a prendre els teus tambors i sortiràs dansant d’alegria.

Tornaràs a plantar vinyes per les muntanyes de Samaria; les plantaran i en colliran la verema.

Vindrà un dia que, a la muntanya d’Efraïm, els sentinelles cridaran: “Anem, pugem a Sió, a trobar el Senyor, el nostre Déu.”

Això diu el Senyor: Crideu d’alegria pel poble de Jacob, celebreu la primera de les nacions, feu sentir l’aclamació dient: “Salva, Senyor, el teu poble, la resta d’Israel!”

Jo els faré tornar del país del nord, els aplegaré des de l’extrem de la terra. Entre ells hi haurà els cecs i els coixos, l’embarassada i la partera: tornarà una gran gentada.

Vindran tot plorant, suplicaran, i jo els guiaré; els conduiré als rierols d’aigua per un camí pla on no ensopeguin. Perquè jo soc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu primogènit.»

Escolteu, nacions, la paraula del Senyor, anuncieu-la als qui són lluny, a les illes: «El qui havia dispersat Israel, de nou l’aplegarà, i el guardarà com un pastor el seu ramat:

el Senyor ha redimit el poble de Jacob, l’allibera de les mans dels més forts.

Arriben a les altures de Sió cridant de goig, a la llum de l’abundor del Senyor: blat, vi i oli, i cries dels ramats. Viuran com els horts amarats d’aigua, no patiran mai més d’escassetat.

Llavors dansaran d’alegria les noies, joves i vells dansaran junts: canviaré el dol en festa, els consolaré de les penes i els alegraré.

Satisfaré els sacerdots amb el bo i millor de les ofrenes, i l’abundor de casa meva saciarà el meu poble. Ho dic jo, el Senyor.»

«Això diu el Senyor: A Ramà se sent un crit, un plany, un plor amarg: és Raquel que plora els seus fills i no vol que la consolin, perquè els seus fills ja no hi són.

Això diu el Senyor: Deixa de plorar, eixuga’t les llàgrimes. No perdràs la paga del teu treball, els teus fills tornaran del país enemic. Ho dic jo, el Senyor.

El teu futur és d’esperança, els teus fills tornaran a la pàtria. Ho dic jo, el Senyor.

»He sentit com Efraïm es lamentava dient: “M’has castigat com un vedell indòmit i he après la lliçó. Però fes-me tornar a tu i tornaré, perquè tu ets el Senyor, el meu Déu.

M’havia desviat, però ara me’n penedeixo; em dono cops al pit, ara que ho he comprès. Estic avergonyit i confós per les coses deshonroses que he comès de jove.”

Efraïm és per a mi un fill preciós, un infant que m’encisa. Com és que, després de renyar-lo, encara me’n recordo tant? Per ell se’m commouen les entranyes, me l’estimo amb tendresa. Ho dic jo, el Senyor.

»Dreça fites, poble d’Israel, planta pilars, mira bé quina ha estat la teva ruta, el camí per on te’n vas anar, i torna, nissaga d’Israel, torna a les ciutats que són teves!

Fins quan donaràs tombs, filla rebel? El Senyor crea una cosa nova en aquest país: serà la dona qui rondarà l’home.

»Això diu el Senyor de l’univers, Déu d’Israel: Quan jo renovaré la vida d’aquest poble, en el país de Judà i per les seves ciutats encara tornaran a dir: “Que el Senyor et beneeixi, seu de justícia, muntanya santa!”

Al seu entorn hi habitaran els de Judà en les seves ciutats, els pagesos i els qui transhumen amb els ramats.

Saciaré tots els qui defalleixen, satisfaré els qui pateixen d’escassetat.

Davant d’això diran: “Em desvetllo i veig que és realitat el meu dolç somni.”

Venen dies, ho dic jo, el Senyor, que en el casal d’Israel i el de Judà faré que creixi una sembrada d’homes i de bestiar.

I, tal com he vigilat per arrencar i enderrocar, per enrunar, per destruir i fer mal, també vigilaré per construir i plantar. Ho dic jo, el Senyor.

Aquells dies ja no diran: “Els pares menjaven raïm verd, i als fills se’ls esmussen les dents.”

Cadascú morirà per culpa d’ell mateix: a tothom qui mengi raïm verd, se li esmussaran les dents.»

«Venen dies, ho dic jo, el Senyor, que pactaré una aliança nova amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà.

No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares, quan els vaig agafar per la mà per fer-los sortir del país d’Egipte; aquella aliança, ells la van trencar, tot i que jo havia complert els meus compromisos com a senyor. Soc jo, el Senyor, qui ho diu.

L’aliança que jo pactaré amb el casal d’Israel després d’aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor.

Ja no caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: “Coneixeu qui és el Senyor”, perquè des del més petit fins al més gran, tots em coneixeran. Perdonaré la seva culpa, no em recordaré més del seu pecat. Ho dic jo, el Senyor.

»Això diu el Senyor, que ha posat el sol perquè il·lumini el dia, i ha fixat el curs de la lluna i els estels perquè il·luminin la nit, que agita la mar i fa bramular les onades, i que té per nom “Senyor de l’univers”:

“Si un dia les lleis que he fixat per a tots ells arribaven a esborrar-se de davant meu, només llavors el llinatge d’Israel deixaria de ser la nació que sempre tinc al davant. Ho dic jo, el Senyor.

Això diu el Senyor: Si algú arribés a amidar l’alçada del cel i pogués escorcollar els fonaments pregons de la terra, tan sols aleshores jo seria capaç de rebutjar tot el llinatge d’Israel, per tot el que ha fet. Ho dic jo, el Senyor.”

»Venen dies que la ciutat del Senyor serà reconstruïda, des de la torre d’Hananel fins a la porta de l’Angle. Ho dic jo, el Senyor.

La corda d’amidar s’estendrà encara fins al turó de Gareb i girarà després cap a Goà.

La vall on llencen les restes dels animals sacrificats i la cendra de les víctimes, tots els camps tocant al torrent de Cedró, fins a l’angle de la porta dels Cavalls, a l’orient, tot serà consagrat al Senyor. Mai més la ciutat no serà arrencada ni enderrocada.»