Isaïes 42

«Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc, el meu elegit, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat damunt d’ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions.

No crida ni alça la veu, no la fa sentir pels carrers.

No trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la. Porta la justícia amb fermesa,

sense vacil·lar ni doblegar-se, fins que l’haurà implantada a la terra; i els qui viuen lluny, a les illes, esperaran les seves decisions.»

Això et fa saber Déu, el Senyor, que ha creat el cel i l’ha desplegat, que ha esplanat la terra perquè hi germinin les llavors, que dona l’alè als pobles que hi viuen, la respiració als qui la recorren:

«Jo, el Senyor, t’he cridat amb benvolença, t’he pres per la mà i t’he format, perquè siguis aliança dels pobles, llum de les nacions.

Els cecs recobraran la vista, els captius sortiran de la presó, deixaran el calabós els qui vivien a la fosca.

»Jo soc “el Senyor”, aquest és el meu nom. No cedeixo a ningú la meva glòria, no cedeixo als ídols el meu honor.

S’han complert les primeres prediccions, i ara n’anuncio de noves; us les faig saber abans que despuntin.»

Canteu al Senyor un càntic nou, lloeu-lo d’un cap a l’altre de la terra, els qui solqueu el mar i tot allò que hi viu, les illes amb els seus habitants.

Que exultin el desert i els seus poblats, i els closos on habita Quedar; que cridin de goig els habitants de Sela i aclamin des del cim de les muntanyes.

Que donin glòria al Senyor i facin sentir lluny, a les illes, la seva lloança.

El Senyor surt al combat com un heroi, enardit com un guerrer indomtable. Llança fort el crit de guerra i afronta amb valentia l’enemic.

«He callat durant molt de temps, no deia res, em contenia; però ara, com la dona quan infanta, crido, esbufego i panteixo.

Abrusaré muntanyes i turons, en ressecaré tota l’herba, convertiré els rius en terra ferma i eixugaré els estanys.

Conduiré els cecs per camins que no sabien, els guiaré per rutes desconegudes. Al seu davant canviaré en llum les tenebres, i el terreny escabrós en una plana. Aquesta és la meva promesa; la mantinc i la compliré.

Tornen enrere, coberts de vergonya, els qui es fiaven dels ídols i deien a unes estàtues: “Vosaltres sou els nostres déus!”»

«Sords, escolteu! Mireu, cecs, i vegeu-hi!

Qui és cec, sinó el meu servent? Qui és sord, com l’herald que jo envio? És veritat: ¿qui és cec sinó el qui estava predestinat, cec com el servent del Senyor?

Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves.

El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi.

Però vet aquí aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturat i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama.

Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit?

Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura?» ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat negant-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler?

Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dintre d’ell, però ell no n’ha fet cas.