Isaïes 40

«Consoleu, consoleu el meu poble», diu el vostre Déu.

«Parleu al cor de Jerusalem i anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud, que li ha estat perdonada la culpa, que ha rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats.»

Escolteu una veu que crida: «Prepareu en el desert el camí del Senyor, aplaneu en l’estepa una ruta al nostre Déu.

S’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny escabrós serà una plana, i la serralada, una ampla vall.

Llavors apareixerà la glòria del Senyor, i tothom veurà alhora que el Senyor mateix ha parlat.»

Una veu diu: «Fes una crida!» I una altra respon: «Quina crida he de fer?» «Proclama que els homes són tots herba i que la seva bondat és com la flor dels camps:

l’herba s’asseca i la flor es marceix així que bufa l’alè del Senyor. Ben cert, el poble és com l’herba!

L’herba s’asseca i la flor es marceix, però la paraula del nostre Déu dura per sempre.»

Puja en una muntanya ben alta, tu que portes bones noves a Sió; alça ben forta la veu, tu que portes bones noves a Jerusalem. Crida, no tinguis por! Digues a les viles de Judà: «Aquí teniu el vostre Déu!

El Senyor Déu arriba amb poder, amb la força del seu braç domina tota cosa. L’acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus.

Com un pastor ell pastura el seu ramat: l’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, guia les ovelles que crien.»

Qui ha mesurat les aigües amb la mà? Qui ha amidat el cel amb el palmell? Qui ha encabit en una mesura tota la pols de la terra? Qui ha pesat amb les balances les muntanyes i els turons?

Qui pot abastar l’esperit del Senyor? Qui podrà suggerir-li bons consells?

De qui necessita parers per a saber si obra amb encert? Qui li pot ensenyar el coneixement? Qui li mostrarà el camí de la intel·ligència?

Les nacions són com una gota que s’escorre d’un poal, valen tant com grans de pols a la balança. Els qui viuen lluny, a les illes, no pesen més que un tel.

Amb tot el Líban no en té prou per a fer foc, ni els seus animals li bastarien per a un holocaust.

Davant d’ell els pobles són no res, no compten més que el caos o la buidor.

Amb qui voleu comparar Déu? Quina imatge se li pot assemblar?

Un ídol? L’ha fos un artesà, un orfebre el recobreix d’or i l’adorna amb filigranes de plata.

El qui no és prou ric per a despeses com aquesta, en té prou d’escollir un tronc que no es podreixi i cercar un bon escultor que li faci un ídol que s’aguanti.

¿No ho sabeu, no ho heu sentit, no ha estat anunciat des del principi, no heu entès com se sosté la terra?

És gràcies al qui té el tron sobre la volta del cel. Els homes, des d’allí, semblen formigues. Ell ha estès el cel com tela fina, l’ha desplegat com una tenda on habitar.

Redueix a no res els amos del món, aniquila els poderosos de la terra:

a penes els planten, a penes els sembren, a penes rebroten les soques tallades, que ell hi bufa al damunt i s’assequen, i la terbolina se’ls emporta com la palla.

Diu el Déu sant: «A qui em compararíeu que fos com jo?»

Alceu els ulls al cel i mireu qui ha creat l’estol dels astres, qui els fa sortir, d’un a un, i els crida cada un pel seu nom. És tan gran la seva força i ferm el seu poder, que mai no en falta cap.

Poble de Jacob, per què parleu així? Per què dieu, gent d’Israel, que el Senyor no veu la vostra sort, que el vostre Déu ignora la vostra causa?

Que no ho sabeu? No ho heu sentit a dir mai? El Senyor és Déu per sempre, ha creat la terra d’un cap a l’altre. No es cansa, no defalleix. És insondable la seva intel·ligència.

Dona noves forces als cansats, enrobusteix els qui són febles.

Els joves es cansen i defalleixen, els millors guerrers ensopeguen i cauen;

però els qui confien en el Senyor recobren les forces, alcen el vol com les àguiles, caminen sense cansar-se, corren sense defallir.