Joel 2

Toqueu el corn a Sió, doneu l’alarma a la meva muntanya santa! Que tremolin tots els habitants del país, perquè s’acosta, ja és a prop el dia del Senyor:

dia fosc i tenebrós, dia ennuvolat i negre. Un exèrcit potent, innombrable, despunta a l’horitzó, s’estén per les muntanyes. No se n’havia vist cap de semblant ni se’n veurà mai més cap d’igual.

Tot just arriba, devora com el foc, i quan ha passat, encara crema com la flama. La terra, que era abans un paradís, s’ha convertit en un erm desolat. Res no s’escapa de les seves mans.

S’assembla a una càrrega de cavalleria, avança al galop com els genets.

Eixorda com l’estrèpit dels carros damunt les carenes, com l’espetec d’herba resseca devorada pel foc, com un exèrcit poderós a punt per entrar en combat.

En veure’l, la gent s’estremeix, es torna blanca com la cera.

Escometen com soldats valents, com bons guerrers escalen les muralles. Van avançant arrenglerats, no se’n desvia cap ni un.

Ningú no destorba el company, tots avancen en filera. Sota una pluja de fletxes, es llancen sense desbandar-se.

Assalten la ciutat, corren per les muralles, s’enfilen per les cases, entren com lladres per les finestres.

Al seu embat trontolla la terra i el cel s’estremeix, el sol i la lluna s’apaguen, els estels perden l’esclat.

El Senyor, davant el seu exèrcit, fa sentir la seva veu. Les seves tropes són innombrables. Són irresistibles quan compleixen les seves ordres. Que n’és, de gran i terrible, el dia del Senyor! Qui podrà resistir-lo?

«Però ara —diu el Senyor—, convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor, dejuneu, ploreu i lamenteu-vos. Ho dic jo, el Senyor.»

Esquinceu-vos el cor, i no els vestits. Convertiu-vos al Senyor, el vostre Déu, que és compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor, i que es desdiu de fer el mal.

Qui sap si se’n desdirà i us deixarà encara una benedicció: vi i farina per a oferir al Senyor, Déu nostre!

Toqueu el corn a Sió, proclameu un dejuni, convoqueu l’assemblea,

reuniu el poble, aplegueu la comunitat, congregueu els vells, reuniu els nens i els infants de pit. Que els joves esposos surtin de la cambra nupcial.

Que els sacerdots, servidors del Senyor, plorin entre el vestíbul i l’altar i diguin: «Perdona el teu poble, Senyor, no abandonis la teva heretat a l’escarni, a les burles dels altres pobles, que diuen: “On és el vostre Déu?”»

El Senyor, encès de zel pel seu país, es compadeix del seu poble

i li respon: «Jo us enviaré tant de blat i de vi, i tant d’oli, que en quedareu saciats, i ja no permetré que us escarneixin els altres pobles.

Allunyaré de vosaltres l’enemic del nord i l’esbandiré cap a les terres ermes; l’avantguarda caurà al mar de llevant, la rereguarda s’ofegarà al mar de ponent. Se sentiran el seu tuf i la seva fetor. Han fet massa desastres!»

No tingueu por, terres, alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè el Senyor fa grans meravelles.

No tingueu por, animals feréstecs: ja reverdeix l’herbei de l’estepa; els arbres donen fruit, ceps i figueres reparteixen riquesa.

Alegreu-vos, fills de Sió, celebreu el Senyor, el vostre Déu, que us dona, com abans, pluges generoses, la pluja de tardor i la pluja de primavera.

Les eres s’omplen de gra, els cups sobreïxen de most i d’oli.

El Senyor diu: «Us rescabalaré de les collites devorades per llagostes, saltamartins, llagosts i saltarel·les, aquest gran exèrcit que he enviat contra vosaltres.

Menjareu fins a saciar-vos i lloareu el nom del Senyor, el vostre Déu, que ha obrat meravelles enmig vostre. El meu poble no haurà d’abaixar el cap.

Llavors sabreu que jo soc present a Israel, que jo, i ningú més, soc el Senyor, el vostre Déu. El meu poble no haurà d’abaixar el cap.»