Esdres 9

»Després d’aquests fets, se’m van acostar alguns caps del poble i em van dir: »—Els israelites, incloent-hi els sacerdots i els levites, no s’han mantingut separats dels altres habitants del país, sinó que han imitat les pràctiques abominables dels cananeus, els hitites, els perizites, els jebuseus, els ammonites, els moabites, els egipcis i els amorreus.

Els israelites i els seus fills s’han casat amb les dones dels altres habitants del país, de manera que la nissaga santa ha quedat barrejada amb ells. I justament els caps i els notables han estat els primers a cometre aquesta prevaricació.

»Quan vaig sentir això, em vaig esquinçar el vestit i el mantell, em vaig arrencar cabells del cap i pèls de la barba i vaig asseure’m, aclaparat.

Tots els qui tenien respecte per les paraules del Déu d’Israel es van anar aplegant al voltant meu, preocupats per la infidelitat dels israelites repatriats. Però jo em mantenia assegut, consternat, fins que va arribar l’hora del sacrifici del capvespre.

»A l’hora de l’ofrena del capvespre vaig sortir del meu estat d’abatiment. Encara amb el vestit i el mantell esquinçats, vaig caure de genolls i, amb les mans alçades cap al Senyor, el meu Déu,

vaig dir: »—Déu meu, estic tan avergonyit i humiliat que no goso aixecar la mirada cap a tu. Les nostres culpes s’han multiplicat fins a cobrir-nos del tot, les nostres ofenses han crescut i arriben al cel.

Des dels temps dels nostres pares fins avui no hem parat d’ofendre’t; i, per les nostres culpes, tant nosaltres com els nostres reis i sacerdots hem estat deixats a mercè dels reis estrangers: hem sofert guerres, captivitats, pillatges i humiliacions. I això fins al dia d’avui.

Però ara, per un moment, tu, Senyor, Déu nostre, començaves a mostrar-te misericordiós amb nosaltres: rescataves de l’exili una resta del teu poble i li donaves estada en el teu lloc sant; així, Déu nostre, il·luminaves els nostres ulls i començaves a donar-nos vida enmig de la nostra servitud.

Perquè nosaltres som esclaus, però el nostre Déu no ens ha abandonat en la servitud, sinó que ha decantat a favor nostre la bondat dels reis de Pèrsia: el nostre Déu ens ha donat nova vida perquè restauréssim el seu temple, en reparéssim les ruïnes i així tinguéssim un lloc segur a Judà i a Jerusalem.

»I ara, Déu nostre, què podrem dir després de tants favors? Doncs que hem desobeït els manaments

que ens havies prescrit per boca dels teus servents, els profetes. Ens deies: “El país en què esteu a punt d’entrar per prendre’n possessió és profanat: els habitants que l’ocupen són impurs i l’han infestat d’un cap a l’altre amb les seves pràctiques abominables.

Per tant, no doneu per mullers les vostres filles als seus fills ni prengueu per als vostres fills les seves filles. No afavoriu mai el benestar i la prosperitat d’aquesta gent. Així us convertireu en un poble fort, menjareu el bo i millor d’aquesta terra i la deixareu en herència als vostres descendents per sempre.”

»Déu nostre, per les nostres accions dolentes i per la nostra gran culpa hem sofert moltes desgràcies. Però tu no ens has castigat tant com mereixíem pels nostres pecats, sinó que ens has concedit que en quedéssim una resta.

Com podríem tornar a violar els teus manaments emparentant-nos amb els pobles que practiquen aquestes abominacions? ¿No t’irritaries contra nosaltres fins a exterminar-nos del tot, sense deixar ni un sol supervivent?

Senyor, Déu d’Israel, la teva bondat ha permès que de nosaltres fos rescatada una resta. I això fins al dia d’avui. Aquí ens tens davant teu, carregats amb les nostres culpes, tot i que, d’aquesta manera, ningú no es pot mantenir a la teva presència.»