Romans 11

Jo pregunto, doncs: És que Déu ha rebutjat el seu poble? De cap manera! Jo mateix soc israelita, descendent d’Abraham, de la tribu de Benjamí.

Déu no ha rebutjat pas el seu poble , que ell coneixia des de sempre. Ja sabeu què diu l’Escriptura, en el passatge on Elies acusa Israel davant de Déu:

Senyor, han mort els teus profetes, han derrocat els teus altars; només he quedat jo, i encara em busquen per matar-me .

Tanmateix, què li respon Déu? M’he reservat set mil homes que no han doblegat els genolls davant de Baal.

Així, doncs, també en el temps present, per pura gràcia de Déu, ha quedat una resta d’escollits.

I si és per gràcia de Déu, no és en virtut de les obres humanes; altrament la gràcia ja no seria gràcia.

En conseqüència, Israel no ha aconseguit allò que buscava, però ho han aconseguit els escollits. En canvi, els altres s’han endurit,

tal com diu l’Escriptura: Déu els ha donat un esperit que els ensopeix, ulls per a no veure-hi i orelles per a no sentir-hi, fins al dia d’avui.

I David diu: Que la taula se’ls torni un parany i una trampa, una ocasió de caure, la paga que es mereixen!

Que se’ls entelin els ulls i no hi vegin! Doblega’ls l’esquena per sempre.

Per tant, ¿podem dir que Israel ha ensopegat per a no aixecar-se més? De cap manera! La seva caiguda ha servit perquè la salvació arribés als pagans i així Israel s’engelosís.

Ara bé, si amb la seva caiguda el món hi ha guanyat tant i la seva davallada ha estat per als altres pobles motiu de benefici, molt més ho serà la seva entrada a la plenitud de la salvació.

Ara us parlo a vosaltres, els d’origen pagà, i us dic: com a apòstol dels pagans, faig honor al meu ministeri,

mirant d’engelosir els del meu llinatge i així salvar-ne alguns.

Si del fet d’haver quedat ells apartats ha vingut la reconciliació al món, ¿no serà la seva entrada un pas de mort a vida?

Si les primícies de la pasta del pa són consagrades a Déu, també ho és tota la pasta; si l’arrel és consagrada, també ho són les branques.

És cert que algunes branques de l’olivera van ser tallades, i tu, olivera borda, fores empeltada entre les que quedaven i ara comparteixes amb elles la saba que puja de les arrels.

Però no te’n gloriïs ni menyspreïs les altres branques. Com podries gloriar-te’n? No ets tu qui sostens l’arrel, sinó que l’arrel et sosté a tu!

Tu pots dir: «Van tallar aquelles branques per empeltar-me a mi.»

És cert, les van tallar per la seva infidelitat, i tu, en canvi, et mantens per la fe. No siguis orgullós, sinó temorós,

perquè Déu, que no va plànyer les branques nascudes de l’arbre, tampoc no et planyeria a tu.

Considera, doncs, la bondat i el rigor de Déu: el seu rigor amb els qui han caigut i la seva bondat amb tu. Persevera en la seva bondat, ja que ell també et podria arrencar.

D’altra banda, ells també seran empeltats, si no persisteixen en la seva infidelitat: Déu té poder per a tornar-los a empeltar.

Si tu has estat arrencat de l’olivera borda on havies nascut i contra les lleis naturals has estat empeltat en una olivera bona, molt més ells, que hi han nascut, seran empeltats en la pròpia olivera.

Germans, no vull que ignoreu aquest designi secret de Déu, no fos cas que us tinguéssiu per més savis que els altres: l’enduriment d’una part d’Israel es mantindrà fins que haurà entrat el conjunt dels pobles pagans,

i així tot Israel serà salvat, tal com diu l’Escriptura: L’alliberador vindrà de Sió, allunyarà de Jacob les seves infidelitats,

i aquesta serà la meva aliança amb ells, quan perdonaré els seus pecats.

Ells, doncs, són enemics pel que fa a l’evangeli, tot i que això resulta en benefici vostre; però, pel que fa a l’elecció de Déu, són estimats per ell a causa dels patriarques.

Els dons i la crida de Déu són irrevocables.

En altre temps, vosaltres vau desobeir Déu, però ara, ja que ells han estat desobedients, vosaltres heu rebut la misericòrdia divina.

Igualment, ara ells han desobeït Déu, però vosaltres heu rebut la seva misericòrdia, a fi que ells també la rebin.

Déu havia deixat tots els homes captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots.

Oh profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu! Que en són, d’insondables, els seus judicis, i d’impenetrables, els seus camins!

Qui pot conèixer el pensament del Senyor? Qui ha estat el seu conseller?

Qui li ha deixat mai res, que ell li ho hagi de tornar?

Tot ve d’ell, passa per ell i va cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amén.