Romans 7

Germans, us parlo com a gent entesa en lleis: ¿no sabeu que la llei té poder sobre les persones només mentre viuen?

Així, la llei lliga la dona casada al seu marit mentre ell viu; però si el marit mor, la dona queda deslligada de la llei que la vinculava al marit.

Per tant, si la dona s’uneix a un altre home mentre viu el marit, serà considerada adúltera; però si el marit mor, queda lliure d’aquella llei i pot unir-se a un altre home sense esdevenir adúltera.

Doncs bé, també vosaltres, germans meus, vau morir a la Llei per mitjà del cos de Crist. Així heu passat a ser d’un altre, d’aquell qui ha ressuscitat d’entre els morts; i ara donem fruits per a Déu.

Quan estàvem a mercè dels desigs terrenals, les passions pecaminoses, desvetllades per la Llei, actuaven en els membres del nostre cos i ens feien donar fruits que porten a la mort.

Però ara hem estat deslligats de la Llei i hem mort a allò que ens tenia presoners; ara servim Déu d’acord amb el camí nou de l’Esperit i no segons la lletra envellida de la Llei.

Què direm, doncs? Que la Llei és pecat? De cap manera! Tanmateix, no he conegut el pecat sinó per la Llei. Si la Llei no hagués dit: No tinguis mals desigs , jo no hauria sabut què és un mal desig.

Però el pecat va aprofitar l’ocasió que li brindava aquest manament i va desvetllar en mi tota mena de mals desigs; perquè, sense Llei, el pecat era mort.

En altre temps, jo vivia sense la Llei, però vingué el manament, el pecat va reviure,

i jo vaig morir. D’aquesta manera, el manament que havia de dur-me a la vida va dur-me a la mort:

el pecat va aprofitar l’ocasió que li brindava el manament de la Llei, em va enganyar i, valent-se del manament, em feu morir.

Per tant, la Llei és santa, i el manament és sant, just i bo.

Ara bé, ¿és possible que una cosa bona m’hagi portat a la mort? De cap manera! És el pecat el que s’ha servit d’una cosa bona i m’ha portat a la mort; servint-se del manament, ha aparegut realment com a pecat i així la seva enorme malícia ha quedat en evidència.

Sabem que la Llei és espiritual; però jo soc terrenal, i estic venut com a esclau al pecat.

No entenc què faig, perquè no faig allò que vull, sinó allò que detesto.

Si faig, doncs, allò que no vull, reconec que la Llei és bona;

però aleshores no soc jo qui actua així, sinó el pecat que habita en mi.

Sé que el bé no habita en mi, és a dir, en el meu cos. Veig que soc capaç de voler el bé, però no de fer-lo:

no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.

Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no soc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita dintre meu.

Em trobo, per tant, que voldria fer el bé, però alhora constato això: només soc capaç de fer el mal.

En el meu interior em deleixo per la llei de Déu,

però veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó: és la llei del pecat que porto en el meu cos i em té presoner.

Que en soc, de dissortat! ¿Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort?

Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist, Senyor nostre! Em trobo, doncs, que amb la raó serveixo la llei de Déu; però, home feble com soc, serveixo la llei del pecat.