Romans 9

Unit a Crist i tenint per testimoni la meva pròpia consciència guiada per l’Esperit Sant, declaro amb tota veritat, i no menteixo,

que sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor.

Pel bé dels meus germans, la gent del meu llinatge, jo mateix desitjaria ser maleït i separat del Crist!

Com a israelites, els pertanyen la gràcia de ser fills, la glòria de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses;

també són d’ells els patriarques, i, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu i està per damunt de tot. Sigui beneït per sempre. Amén.

I no és pas que la paraula de Déu hagi fallat, ja que no tots els israelites de naixement formen l’Israel veritable,

ni pel sol fet de ser descendència d’Abraham en són tots fills. Al contrari, l’Escriptura diu: La descendència que portarà el teu nom serà la d’Isaac.

És a dir, que no tots els descendents d’Abraham són fills de Déu; només compten com a descendència els qui han nascut en virtut de la promesa.

I aquestes són les paraules de la promesa: Per aquest temps tornaré, i Sara haurà tingut un fill.

Més encara, hi ha també el cas de Rebeca, que va concebre dos fills d’un sol home, Isaac, el nostre pare.

Doncs bé, quan encara no havien nascut, ni havien fet res de bo o res de dolent, es va confirmar la lliure elecció de Déu,

que no depèn de les obres humanes, sinó d’ell mateix que crida. Ell va anunciar a Rebeca: El més gran servirà el més petit.

Tal com també diu l’Escriptura: He estimat Jacob, he avorrit Esaú.

Què direm, doncs? ¿Que en Déu hi ha injustícia? De cap manera!

Ell diu a Moisès: Em compadeixo de qui em vull compadir i tinc misericòrdia de qui vull tenir misericòrdia.

Per tant, tot depèn no del voler o dels esforços humans, sinó de la compassió de Déu.

D’aquí que l’Escriptura digui, referint-se al faraó: T’he fet sorgir per mostrar a través teu el meu poder i perquè la meva anomenada arribi arreu de la terra.

Per tant, es compadeix de qui vol, i a qui vol li endureix el cor.

Ara tu em diràs: «Doncs per què Déu es queixa, encara? Qui pot resistir-se a la seva voluntat?»

Però qui ets tu, home, per a discutir amb Déu? ¿És que la figura pot dir al qui l’ha modelada: Per què m’has fet així?

El terrisser, ¿no és amo de la seva argila per a modelar amb la mateixa pasta vasos nobles i atuells ordinaris?

Doncs bé, quan Déu ha volgut abocar el seu càstig i fer conèixer el seu poder, ha suportat amb molta paciència els qui s’havien fet mereixedors d’aquell càstig i que estaven a punt per a la perdició;

d’aquesta manera ha fet conèixer la riquesa de la seva glòria, que ha abocat sobre els qui són objecte del seu amor i que estan destinats a la glòria;

és a dir, nosaltres, a qui ell ha cridat no tan sols d’entre els jueus, sinó també d’entre els pagans.

Tal com diu en el llibre d’Osees: Anomenaré «Poble meu» el qui no era el meu poble i «Estimada» la qui no era estimada.

I al lloc on els havien dit: «Vosaltres no sou el meu poble», allà mateix els anomenaran «Fills del Déu viu».

D’altra banda, a favor d’Israel Isaïes exclama: Encara que el nombre dels israelites que es perdés fos com els grans de sorra de la vora de la mar, una resta se salvarà!

El Senyor durà a terme sense espera la seva paraula, la complirà a la terra.

I tal com el mateix Isaïes havia predit: Si el Senyor de l’univers no ens hagués deixat una descendència, hauríem estat com Sodoma, ens hauríem assemblat a Gomorra.

Què direm, doncs? Direm que els pagans, que no cercaven la justícia, han rebut la justícia: la justícia que ve per la fe.

En canvi, Israel, que cercava una llei que els fes justos, no ha arribat on la Llei conduïa.

I això, per què? Perquè no cercaven de ser justos per la fe, sinó per les obres. Van topar amb la pedra d’ensopec,

tal com diu l’Escriptura: Poso a Sió una pedra d’ensopec, un roc que fa caure, però els qui creuen en ell no quedaran confosos.