Gàlates 2

Passats catorze anys, vaig tornar a pujar a Jerusalem amb Bernabé; m’hi vaig emportar també Titus.

Vaig pujar-hi mogut per una revelació i, en una conversa privada amb els dirigents tinguts en més consideració, vaig exposar l’evangeli que anuncio als pagans; jo no volia córrer o haver corregut en va.

Doncs bé, ni tan sols van exigir que se circumcidés el meu company Titus, que era grec.

Això és el que desitjaven alguns falsos germans intrusos que s’havien infiltrat per espiar la llibertat que tenim en Jesucrist i reduir-nos a l’esclavatge.

Però ni per un instant no vam cedir ni ens hi vam subjectar: volíem que es mantingués entre vosaltres la veritat de l’evangeli.

Pel que fa als qui eren considerats dirigents (poc m’importa el que eren, Déu no fa distinció de persones) , no em van imposar res.

Ben al contrari, van veure que Déu m’havia confiat l’evangelització dels incircumcisos, igual com havia confiat a Pere la dels circumcisos.

Aquell qui amb el seu poder va fer de Pere l’apòstol dels circumcisos, va fer també de mi l’apòstol dels pagans.

Per això, Jaume, Cefes i Joan, considerats com a columnes, van reconèixer la gràcia que m’ha estat concedida i en senyal de comunió ens donaren la mà, a Bernabé i a mi, perquè nosaltres anéssim als pagans, i ells, als circumcisos.

Només ens van demanar que ens recordéssim dels seus pobres, cosa que he procurat de fer amb tot l’interès.

Ara bé, quan Cefes vingué a Antioquia m’hi vaig enfrontar obertament, perquè el seu comportament era reprovable:

abans que en vinguessin alguns de part de Jaume, menjava amb els pagans, però quan aquells van arribar, ho evitava i se n’apartava, per por dels defensors de la circumcisió.

Aleshores els altres jueus també es van comportar hipòcritament com ell, i fins i tot Bernabé es deixà arrossegar per aquella dissimulació.

Jo, quan vaig veure que no actuaven correctament segons la veritat de l’evangeli, vaig dir a Cefes davant de tots: «Si tu, que ets jueu, no vius com els jueus, sinó com els pagans, com és que obligues els pagans a viure com els jueus?»

Nosaltres som jueus de naixement i no pecadors d’origen pagà.

Sabem que ningú no és fet just davant de Déu en virtut de les obres de la Llei, sinó que ho és per la fe en Jesucrist. Per això nosaltres hem cregut en Jesucrist i així som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist, ja que ningú no és just en virtut de les obres que mana la Llei.

¿Pot ser que nosaltres, buscant de ser justos gràcies a Crist, també acabem essent pecadors? ¿Pot ser Crist instrument de pecat? De cap manera!

De fet, si ara em poso a reconstruir allò que havia destruït, em converteixo en transgressor de la Llei.

Jo, en virtut de la Llei, vaig morir a la Llei a fi de viure per a Déu. Estic crucificat amb Crist.

Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La vida que ara visc en el cos, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi.

No vull fer inútil la gràcia de Déu, ja que, si algú fos just en virtut de la Llei, Crist hauria mort per no res.