Romans 4

I què direm, doncs, d’Abraham, el pare del nostre llinatge?

Si hagués estat fet just en virtut de les seves obres, hauria tingut motius de gloriar-se’n, però no davant de Déu.

En efecte, diu l’Escriptura: Abraham va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia.

Al qui ha fet alguna obra, no li compten el salari com un regal sinó com a paga d’un deute;

mentre que al qui no ha fet cap obra, però creu en aquell qui fa justos els qui eren dolents, Déu li compta la seva fe com a justícia.

També David proclama feliç l’home que Déu compta com a just al marge de les obres, i diu:

Feliços els qui han vist perdonades les seves faltes i coberts per un vel els seus pecats!

Feliç l’home a qui el Senyor no té en compte el pecat!

Tanmateix, les paraules d’aquesta benaurança, ¿s’apliquen només als circumcisos, o també als incircumcisos? Hem dit que Déu va comptar la fe d’Abraham com a justícia.

Però, ¿quan la hi va comptar: abans o després de la seva circumcisió? Va ser quan encara era incircumcís.

Precisament Abraham va rebre la circumcisió com a signe i segell de la justícia que havia obtingut per la fe ja abans de circumcidar-se. I així ell és pare de tots els qui creuen: dels incircumcisos, a qui Déu ha comptat la fe com a justícia,

i també dels circumcisos que, a més de ser-ho, segueixen les petjades de la fe que el nostre pare Abraham ja tenia abans de la circumcisió.

Abraham i la seva descendència no van rebre la promesa de posseir en herència el món en virtut de la Llei, sinó en virtut de la justícia que s’obté per la fe.

De fet, si els hereus ho fossin en virtut de la Llei, la fe no seria res, i la promesa quedaria anul·lada;

perquè la Llei provoca la indignació divina, mentre que, on no hi ha Llei, tampoc no hi ha transgressió.

Així, doncs, els hereus ho són en virtut de la fe, per pura gràcia. D’aquesta manera la promesa és vàlida per a tota la descendència, no tan sols per als qui viuen sota la Llei, sinó també per als qui participen de la fe d’Abraham, que és pare de tots nosaltres,

tal com diu l’Escriptura: T’he fet pare d’una multitud de pobles ; i ho és davant de Déu, en qui va creure: el Déu que fa reviure els morts i crida a l’existència allò que no existia.

Esperant contra tota esperança, va creure i va arribar a ser pare d’una multitud de pobles, d’acord amb el que diu l’Escriptura: Així serà la teva descendència.

Abraham no va defallir en la fe tot i saber que, als seus quasi cent anys, ja tenia el cos esmorteït, com mortes estaven les entranyes de Sara.

Al contrari, davant la promesa de Déu, no es deixà endur per la incredulitat, sinó que fou enfortit per la fe i donà glòria a Déu.

Estava del tot convençut que Déu és prou poderós per a complir allò que ha promès.

Per això també hi ha escrit: Li ho comptà com a justícia.

I si es va escriure li ho comptà , no va ser tan sols per a ell,

sinó també per a nosaltres, a qui Déu tindrà en compte la fe: nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre,

que fou entregat per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos.