2 Corintis 7

Tenint, doncs, aquestes promeses, estimats meus, purifiquem-nos de tot el que pot tacar el cos i l’esperit i arribem a ser plenament sants, reverenciant Déu.

Compreneu-nos bé: nosaltres no hem perjudicat ningú, ni hem arruïnat ningú, ni hem explotat ningú.

I no ho dic per condemnar-vos, perquè ja he deixat clar que us porto al cor fins al punt de compartir amb vosaltres mort i vida.

Us tinc tota la confiança i estic molt orgullós de vosaltres. Em sento ple de consol i desbordant de joia enmig de tantes tribulacions com passem.

Perquè, en arribar a Macedònia, no vaig trobar-hi tranquil·litat, sinó tota mena d’afliccions: a fora, lluites; a dintre, la por.

Però Déu, que consola els humils, ens va confortar amb l’arribada de Titus;

i no solament amb la seva arribada, sinó també amb el consol que de vosaltres havia rebut. Ell ens parlava de la vostra enyorança, del vostre desconsol, del desig que teniu de veure’m. Això em va produir una joia encara més gran.

La meva carta us va entristir, però ara no em sap gens de greu. És cert que me’n va saber, perquè vaig veure que aquella carta us havia disgustat, almenys de moment;

però ara estic content, no del vostre disgust, sinó del penediment que va néixer d’aquell disgust. En efecte, la vostra tristesa venia de Déu; nosaltres no us havíem perjudicat en res.

I la tristesa que ve de Déu produeix un penediment que porta a la salvació i que a ningú no sap greu de sentir; en canvi, la tristesa que ve del món causa la mort.

Fixeu-vos en tot el que ha produït en vosaltres la tristesa que ve de Déu! Quin interès, quines disculpes, quina indignació, quin temor, quina enyorança, quin desig, quin escarment! En tot heu demostrat que éreu innocents d’aquell cas.

Així, doncs, si us vaig escriure, no va ser tant per resoldre el cas del qui va ofendre i del qui va ser ofès, sinó sobretot perquè us convencéssiu de l’interès que davant de Déu mostreu per nosaltres.

Aquest ha estat el nostre consol. Però a aquest nostre consol s’hi ha afegit una alegria encara més gran: la de veure Titus tan content de les satisfaccions que tots plegats li heu donat.

I quan davant d’ell m’he gloriat de vosaltres per alguna cosa, no me n’he hagut d’avergonyir; i així com sempre us hem dit la veritat, també ha resultat ser veritat l’elogi que de vosaltres hem fet davant de Titus.

De manera que l’afecte entranyable que ell us té és més gran encara quan recorda l’obediència de tots vosaltres, la reverència i el respecte amb què el vau acollir.

Estic content de poder confiar sempre en vosaltres.