2 Corintis 11

Tant de bo que em toleréssiu una mica de poc seny! Doncs bé, tolereu-me’l!

Estic gelós per vosaltres amb la mateixa gelosia de Déu. Us he promès a un sol espòs, vull presentar-vos al Crist com una verge pura.

Però em fa por que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, ara algú no corrompi els vostres cors i us aparti de la fidelitat i l’honestedat que deveu al Crist.

Veig que, si ve algú i us anuncia un Jesús diferent del que us vam anunciar, o si us comunica un esperit diferent del que vau rebre, o un evangeli diferent del que vau acollir, tot això ho tolereu amb una gran facilitat.

D’altra banda, jo crec que no soc inferior en res a aquests superapòstols.

Si voleu, em fallen les paraules, però no el coneixement, i us ho he demostrat de moltes maneres en tota ocasió.

Ja sabeu que us vaig anunciar gratuïtament l’evangeli de Déu. ¿Creieu que feia mal fet d’abaixar-me jo per enaltir-vos a vosaltres?

He pres els béns d’altres comunitats, acceptant que em mantinguin per poder-me dedicar al vostre servei;

trobant-me entre vosaltres, vaig passar necessitat, però no vaig molestar ningú; allò que em faltava ho van proveir els germans vinguts de Macedònia. En tot m’he guardat i em guardaré de ser-vos una càrrega.

Per la veritat de Crist que hi ha en mi, us asseguro que no em deixaré prendre aquest motiu de glòria en les regions d’Acaia.

Per què ho dic? És que no us estimo? Déu sap prou com us estimo!

Però continuaré fent el que faig ara: vull tallar tot pretext als qui busquen una excusa per a tenir els mateixos motius de glòria que nosaltres.

Aquesta mena de gent no són més que falsos apòstols, treballadors que enganyen, disfressats d’apòstols de Crist.

I això no és gens estrany, ja que el mateix Satanàs també es disfressa d’àngel de llum.

És, doncs, natural que també els seus servidors es disfressin de servidors de la justícia. Però la seva fi es correspondrà amb les seves obres.

Ho repeteixo: no em prengueu per un insensat, o si de cas accepteu-me com si ho fos, i que pugui gloriar-me de mi una estona.

Parlar com ara parlaré, no és fer-ho d’acord amb el Senyor: serà com si no tingués seny, però les circumstàncies m’obliguen a gloriar-me.

Ja que molts es glorien de títols humans, jo també me’n gloriaré.

En efecte, vosaltres, gent de seny, tolereu de bona gana els qui no en tenen.

Tolereu que us esclavitzin, que se us mengin, que us espoliïn, que us tractin amb altivesa, que us peguin a la cara.

Ho reconec: quin deshonor per a mi haver estat tan feble! Parlo sense seny; jo també goso afirmar tot allò que ells afirmen.

Són hebreus? Jo també. Són israelites? Jo també. Són descendents d’Abraham? Jo també.

Són servidors del Crist? Declaro fora de mi que jo encara ho soc més: en treballs, molt més; en presons, molt més; en bastonades, sense comparació; a punt de morir, molt sovint.

Cinc vegades he rebut dels jueus els trenta-nou assots,

tres vegades m’han flagel·lat, una vegada m’han apedregat, tres vegades he naufragat i he passat una nit i un dia sencers a la deriva en alta mar.

M’he trobat sovint fent llargs viatges a peu, en perills de rius i perills de lladres, perills de part de la gent del meu llinatge i perills de part dels pagans, perills a la ciutat i perills en despoblat, perills a la mar, perills de part dels falsos germans;

treballs i fatigues, sovint nits en blanc, fam i set, sovint sense menjar, passant fred i sense roba.

I, a part d’altres coses, cal afegir-hi el meu neguit de cada dia, la preocupació per totes les esglésies.

Quan algú és feble, jo també m’hi sento. Si fan caure algú, tot jo m’encenc.

Però si m’he de gloriar, em gloriaré de les meves febleses.

El Déu i Pare de Jesús, el Senyor, beneït sigui pels segles, sap que no menteixo.

A Damasc, l’etnarca del rei Aretes havia apostat guardes a la ciutat per agafar-me,

però em van despenjar per una finestra a dins d’un cove, muralla avall, i em vaig escapar de les seves mans.