Cohèlet 2

Em deia encara a mi mateix: «Vine i tasta l’alegria, assaboreix el benestar.» Però vaig veure que també tot això és en va:

les rialles em semblaven una estupidesa, i l’alegria, una cosa sense sentit.

Vaig pensar que podia regalar el meu cos amb vi i ajuntar-me amb la follia, bo i conservant el cap clar gràcies a la saviesa. Llavors entendria allò que fa feliços els homes durant els dies comptats de la seva vida sota el cel.

Vaig emprendre grans obres: em construïa palaus, plantava vinyes,

feia jardins i parcs i hi conreava tota mena d’arbres fruiters;

feia excavar basses per a regar les plantades d’arbres joves.

Vaig comprar esclaus i esclaves, i a casa tenia criats. De ramats de vaques i d’ovelles en posseïa més que tots els qui m’havien precedit a Jerusalem.

Vaig amuntegar plata i or, i tresors d’altres reis i governants. Em vaig procurar cantors i cantores, i allò que fa la delícia dels homes: un estol de concubines.

Vaig arribar a ser més important i més ric que tots els qui m’havien precedit a Jerusalem. I, amb tot això, conservava la meva saviesa.

Satisfeia tots els desigs dels meus ulls i no refusava cap alegria al meu cor, i aquest era el premi de tot el meu esforç: el meu cor n’estava content.

Però, després de repassar totes les obres que havia dut a terme i tot el que havia aconseguit amb el meu esforç, em vaig adonar que tot és en va i afany inútil: sota el sol, no es treu res de cap treball.

Em vaig detenir també a comparar la saviesa amb la follia i la niciesa, ja que el successor del rei només ha de fer el que està establert.

I em vaig adonar que la saviesa té més avantatges que la niciesa, com la llum en té més que la foscor:

«El savi té ulls a la cara, el neci camina a les fosques.» Però també em vaig adonar que l’un i l’altre tenen el mateix destí.

Em deia, doncs, a mi mateix: «La sort del neci serà també la meva; què en trec d’haver estat tan savi?» I concloïa que també tot això és en va.

Perquè el savi morirà igual que el neci, i el pas del temps tot ho esborra: al capdavall, del savi, com del neci, no en perdurarà pas el record.

Per això vaig avorrir la vida, perquè vaig trobar menyspreable tot el que fem en aquest món: tot és en va i afany inútil.

Vaig detestar tots els treballs amb què m’havia afanyat durant la vida, ja que n’hauré de deixar el fruit a l’home que em succeirà.

I qui pot dir si serà savi o neci? Tanmateix, disposarà de tot el que jo he guanyat sota el sol amb els meus afanys i la meva saviesa. També tot això és en va.

Així, doncs, em vaig desanimar veient com m’havia escarrassat durant tota la vida.

Pensava que un home s’esforça a treballar amb saviesa, traça i eficàcia, per haver-ho de donar tot en herència a un altre que no s’hi ha esforçat gens. També tot això és en va, i és una gran injustícia.

Perquè, de fet, què li queda a l’home de tots els treballs i de tot l’esforç amb què s’afanya sota el sol?

De dia no fa més que sofrir i neguitejar-se pels seus afers, i ni de nit el seu cor no reposa. També tot això és en va.

Vaig comprendre que menjar, beure i gaudir de la felicitat del propi treball no és un bé que depengui de l’home mateix, sinó que és un do de Déu.

Perquè, ¿qui pot menjar i qui pot fruir si això no li arriba de Déu?

Ell dona saviesa, coneixement i alegria a l’home que el complau; en canvi, al pecador li deixa l’ànsia de recollir i emmagatzemar tot allò que després donarà al qui és agradable als seus ulls. Tot això també és en va i afany inútil.