Jeremies 17

«El pecat de Judà està escrit amb un estilet d’acer, està gravat a punta de diamant en la tauleta del seu cor i en els angles dels seus altars.

Com si es recordessin dels seus fills, els de Judà es recorden dels seus altars, dels seus bosquets sagrats al voltant d’un arbre frondós, dalt dels turons elevats.

Ai de tu, que vius a la muntanya i que tens els santuaris en ple camp! Abandonaré al pillatge els teus tresors i riqueses perquè els recintes sagrats on pequen són per tot el teu territori.

Tu deixaràs reposar la terra, aniràs lluny de l’heretat que et vaig donar: et sotmetré als teus enemics en un país que no coneixes, perquè heu encès el foc del meu enuig, i cremarà per sempre.»

Això diu el Senyor: «Maleït l’home que confia en els homes i busca qui li faci de braç dret, mentre el seu cor s’allunya del Senyor.

Serà com un matoll de l’Arabà que mai no tasta la pluja; viu en un desert xardorós, en una terra salabrosa que no es pot habitar.

Beneït l’home que es refia del Senyor, que posa en el Senyor la confiança.

Serà com un arbre que arrela vora l’aigua, que enfonsa les arrels ran del torrent; no té por quan ve l’estiu, el seu fullatge es manté verd; no es neguiteja en anys de secada, no deixa de donar fruit.

No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei. Qui és capaç de conèixer-lo?

Jo, el Senyor, penetro els cors i examino l’interior dels homes, per pagar a cada un segons la seva conducta, segons el fruit de les seves obres.

Perdiu que cova ous que no ha post, és qui fa fortuna injustament: ha d’abandonar-la en la flor de la vida, i acaba els seus dies sense solta.»

Senyor, el lloc sagrat del nostre santuari és des del principi el teu tron excels i gloriós.

Esperança d’Israel, quedaran confosos tots els qui t’abandonen! Els qui s’aparten de tu, Senyor, seran inscrits en el país dels morts, perquè han abandonat el Senyor, la font d’aigua viva.

Senyor, guareix-me i seré guarit, salva’m i seré salvat: a tu s’adreça la meva lloança.

Ells em van dient: «Què se n’ha fet, de la paraula del Senyor? Que es compleixi!»

Però jo no m’he negat a seguir-te davant el ramat, ni tampoc desitjava que arribés el dia irremeiable. Prou saps que venia de tu allò que sortia dels meus llavis!

No siguis per a mi causa d’esglai, tu, refugi meu en dies de desastre.

Que quedin avergonyits els qui em persegueixen, i no jo! Que s’esglaïn ells, i no jo! Aboca damunt d’ells el dia del desastre, desfés-los amb una doble desfeta!

Això em digué el Senyor: —Ves, posa’t a la porta del Poble, per on entren i surten els reis de Judà, i a les altres portes de Jerusalem.

Digues-los: “Escolteu la paraula del Senyor, reis de Judà i tots els habitants de Judà i de Jerusalem que entreu per aquestes portes.

Això us diu el Senyor: Vetlleu per la vostra vida, no tragineu càrregues en dissabte, el dia de repòs, ni les entreu per les portes de Jerusalem.

No tragineu càrregues fora de casa vostra en dissabte, el dia de repòs, ni feu cap treball. Santifiqueu el dissabte, tal com vaig manar als vostres pares.

»Però ells no ho han escoltat ni n’han fet cas; han anat a la seva, han fet el sord i no s’han volgut esmenar.

»Ho dic jo, el Senyor: Si feu cas de mi i no entreu càrregues per les portes d’aquesta ciutat en dia de repòs, si santifiqueu el dissabte abstenint-vos de tot treball,

els reis que seuen al tron de David entraran en aquesta ciutat muntats sobre carros i cavalls, juntament amb els seus prohoms, amb la gent de Judà i els habitants de Jerusalem; i aquesta ciutat serà habitada per sempre.

Llavors, de les poblacions de Judà, dels voltants de Jerusalem i del territori de Benjamí, de la Xefelà, de la Muntanya i del Nègueb, vindran a portar holocaustos i sacrificis, ofrenes, encens i víctimes d’acció de gràcies al temple del Senyor.

Però si no feu cas de mi, si no santifiqueu el dissabte i en dia de repòs entreu càrregues per les portes de Jerusalem, encendré en aquestes portes un foc que consumirà les defenses de Jerusalem, i el foc no s’apagarà.”