Fets 4

Pere i Joan parlaven encara al poble, quan se’ls van presentar els sacerdots, el cap de la guàrdia del temple i els saduceus.

Estaven indignats perquè ensenyaven al poble i anunciaven la resurrecció dels morts, que ja s’havia realitzat en Jesús.

Els van detenir i els tingueren tancats a la presó fins l’endemà, perquè ja era el vespre.

Molts dels qui havien escoltat la Paraula van creure: el nombre dels germans arribà a uns cinc mil, comptant només els homes.

L’endemà es van reunir a Jerusalem els dirigents, els notables i els mestres de la Llei.

Entre ells hi havia el gran sacerdot Annàs, Caifàs, Joan, Alexandre, i tots els membres de les famílies dels grans sacerdots.

Van posar al mig Pere i Joan i començaren a interrogar-los: —Amb quin poder o en nom de qui heu fet vosaltres tot això?

Llavors Pere, ple de l’Esperit Sant, els digué: —Dirigents del poble i notables:

ja que avui ens interrogueu pel bé fet a un malalt, preguntant-nos en nom de qui ha estat guarit,

sapigueu, vosaltres i tot el poble d’Israel, que a aquest home el teniu sa davant vostre gràcies al nom de Jesucrist, el Natzarè, que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts.

Ell és la pedra menyspreada per vosaltres, els constructors, i que ara és la pedra principal .

La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, no ha estat donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos.

Ells, veient amb quina valentia parlaven Pere i Joan i adonant-se que eren homes sense cultura ni instrucció, n’estaven estranyats. Reconeixien que havien estat amb Jesús

i, com que veien dret al seu costat l’home que havia estat curat, no podien contradir-los en res.

Aleshores els van fer sortir fora del Sanedrí i es posaren a deliberar entre ells:

—Què en farem, d’aquests homes? El miracle que han obrat és evident; la notícia s’ha escampat entre tots els qui viuen a Jerusalem, i nosaltres no la podem negar.

Mirem, però, que no es difongui més entre el poble i amenacem-los perquè no parlin mai més a ningú en el nom d’aquest Jesús.

Els van cridar, doncs, i els prohibiren de proclamar o ensenyar absolutament res en nom de Jesús.

Pere i Joan els van replicar: —Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que no pas a ell.

Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit.

Ells els van repetir les amenaces, però els posaren en llibertat, perquè no sabien com fer-s’ho per a poder-los castigar. Era per raó del poble, ja que tothom lloava Déu pel que havia succeït.

L’home que havia estat guarit miraculosament tenia més de quaranta anys.

Un cop lliures, Pere i Joan anaren a trobar els germans i els van explicar tot allò que els grans sacerdots i els notables els havien dit.

En sentir-ho, ells van adreçar unànimement a Déu aquesta pregària: «Senyor, tu has fet el cel, la terra i el mar, i tot el que s’hi mou .

Tu, per boca del teu servent, el nostre pare David, que parlava mogut per l’Esperit Sant, has dit: » Per què s’avaloten les nacions i els pobles es conjuren en va?

Els reis de la terra s’uneixen, s’alien tots junts els sobirans contra el Senyor i contra el seu Messies.

»Realment, en aquesta ciutat es van aliar Herodes i Ponç Pilat amb les nacions paganes i amb alguns del poble d’Israel contra el teu sant Servent Jesús, el teu Messies;

i han complert així tot allò que la teva decisió poderosa havia fixat per endavant.

Ara, Senyor, mira com ens amenacen i concedeix als teus servents la valentia d’anunciar la teva paraula;

estén la teva mà perquè hi hagi guaricions, senyals i prodigis gràcies al nom del teu sant Servent Jesús.»

Quan van acabar la pregària, va tremolar el lloc on eren reunits; tots foren omplerts de l’Esperit Sant i comunicaven amb valentia la paraula de Déu.

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.

Amb gran poder els apòstols donaven testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia abundosa de Déu actuava en ells.

Ningú d’entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda,

i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú.

Josep, un levita d’origen xipriota, a qui els apòstols havien donat el sobrenom de Bernabé —que vol dir «fill de consolació»—,

es va vendre un camp que posseïa, va portar els diners i els diposità als peus dels apòstols.