Fets 13

A l’església d’Antioquia hi havia profetes i mestres: Bernabé, Simeó, que duia el sobrenom de Negre, Lluci de Cirene, Manaèn, educat a la cort amb el tetrarca Herodes, i Saule.

Mentre celebraven un acte de culte al Senyor en ocasió d’un dejuni, l’Esperit Sant digué: —Separeu-me Bernabé i Saule per a dedicar-los a l’obra a què els he cridat.

Llavors, després d’haver dejunat i pregat, els imposaren les mans i els van acomiadar.

Ells, doncs, enviats per l’Esperit Sant, van baixar a Selèucia, i d’allí navegaren cap a Xipre.

Arribats a Salamina, predicaven la paraula de Déu a les sinagogues dels jueus. Joan era el seu ajudant.

Després van travessar tota l’illa fins a Pafos, on trobaren un mag jueu, que era un fals profeta. Es deia Barjesús

i pertanyia al grup de persones que envoltaven el procònsol Sergi Pau, un home assenyat. El procònsol va fer cridar Bernabé i Saule amb el desig d’escoltar la paraula de Déu,

però Èlimes, el mag —ja que això vol dir el seu nom—, es va posar en contra d’ells, buscant d’apartar de la fe el procònsol.

Aleshores Saule, anomenat també Pau, ple de l’Esperit Sant, se’l mirà fixament

i digué: —Fill del diable, home carregat d’engany i d’astúcia, enemic de tot bé! ¿Quan pararàs de tòrcer el camí dret del Senyor?

Doncs sàpigues que el Senyor fa caure damunt teu la seva mà, i quedaràs cec: durant un quant temps no veuràs la llum del sol. A l’instant van caure damunt d’ell foscor i tenebres, i buscava a les palpentes algú que li donés la mà i el guiés.

Aleshores el procònsol, en veure el que havia passat, es convertí a la fe, meravellat de la doctrina del Senyor.

Pau i els seus companys es van embarcar a Pafos i es dirigiren a Perga de Pamfília. Joan, en canvi, se separà d’ells i se’n tornà a Jerusalem.

Ells continuaren el seu viatge des de Perga i van arribar a Antioquia de Pisídia. El dissabte van entrar a la sinagoga i s’assegueren.

Acabada la lectura de la Llei i dels Profetes, els caps de la sinagoga els van fer dur aquest missatge: —Germans, si voleu adreçar una exhortació al poble, podeu parlar.

Aleshores Pau s’alçà, va fer senyal amb la mà per demanar silenci i digué: —Israelites i tots els qui creieu en l’únic Déu, escolteu:

El Déu d’aquest poble d’Israel escollí els nostres pares, va fer-ne un gran poble i, quan vivien com a immigrants al país d’Egipte, els en tragué amb la força del seu braç.

Durant quaranta anys va tenir cura d’ells al desert

i, després de destruir set nacions a la terra de Canaan, els donà en possessió el seu territori.

Tot això va durar uns quatre-cents cinquanta anys. Després els donà jutges fins al temps del profeta Samuel.

Aleshores van demanar un rei, i Déu els va donar Saül, fill de Quix, de la tribu de Benjamí, que va regnar quaranta anys.

Després que hagué rebutjat Saül, Déu va fer que David fos el seu rei i, testimoniant a favor d’ell, digué: »— M’he fixat en David , fill de Jessè, un home com el que desitja el meu cor , que realitzarà tot el que jo vull.

»De la descendència d’ell, Déu ha donat a Israel, tal com havia promès, un salvador, que és Jesús.

Abans que ell arribés, Joan ja havia predicat a tot el poble d’Israel un baptisme de conversió.

Joan, quan acabava el seu camí, deia: »—Jo no soc pas el qui vosaltres penseu. Després de mi ve aquell a qui no soc digne de deslligar les sandàlies.

»Germans, descendents del llinatge d’Abraham i tots vosaltres que creieu en l’únic Déu: és a nosaltres que s’adreça aquesta paraula de salvació.

Els habitants de Jerusalem i els seus dirigents no van saber reconèixer Jesús ni les paraules dels profetes que són proclamades cada dissabte, però condemnant-lo les van complir:

tot i que no havien trobat cap causa per a condemnar-lo a mort, van demanar a Pilat que el fes matar.

I quan hagueren complert tot allò que les Escriptures deien d’ell, el baixaren del patíbul i el van dipositar en un sepulcre.

Però Déu el ressuscità d’entre els morts,

i durant molts dies es va aparèixer als qui havien pujat amb ell de Galilea a Jerusalem. Ells són ara els seus testimonis davant el poble.

Nosaltres venim a anunciar-vos la bona nova que Déu havia promès als nostres pares

i que ara ell, ressuscitant Jesús, ha complert en bé de nosaltres, els seus descendents. Així es troba escrit en el salm segon: Tu ets el meu Fill; avui jo t’he engendrat.

I que l’ha ressuscitat d’entre els morts i no ha de tornar mai més a la corrupció, ho declara així: Us concediré les coses santes i irrevocables, promeses a David.

Per això també en un altre lloc diu: No deixaràs que el teu Sant vegi la corrupció.

»Doncs bé, David, després d’haver complert en el seu temps el designi de Déu, va morir, es reuní amb els seus pares, i el seu cos va veure la corrupció,

però aquell que Déu va ressuscitar no l’ha coneguda.

Vigileu, doncs, que no passi allò que es diu en els Profetes:

Mireu, arrogants, esglaieu-vos i desapareixeu! Jo realitzo una obra en els vostres dies: una obra que, si us la conten, no la creureu.

Mentre Pau i Bernabé sortien de la sinagoga, els pregaven que el dissabte següent tornessin a parlar-los d’aquestes coses.

Quan s’hagué dissolt l’assemblea, molts dels jueus i dels prosèlits que adoraven l’únic Déu van seguir Pau i Bernabé. Ells els parlaven i els exhortaven a mantenir-se fidels a la gràcia de Déu.

El dissabte següent, gairebé tota la ciutat es va reunir per escoltar la paraula del Senyor.

Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es van posar a contradir amb paraules injurioses tot el que deia Pau.

Llavors Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: —Era a vosaltres que calia anunciar en primer lloc la paraula de Déu; però com que la rebutgeu i no us considereu dignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als pagans.

Així ens ho ha manat el Senyor: Jo t’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins a l’extrem de la terra.

Sentint això, els pagans s’alegraven i lloaven la paraula del Senyor. Tots els qui estaven destinats a la vida eterna es van convertir a la fe.

La paraula del Senyor s’estenia per tota la regió.

Però els jueus van instigar les dones distingides que adoraven l’únic Déu i els principals de la ciutat i promogueren una persecució contra Pau i Bernabé fins que els van expulsar del seu territori.

Pau i Bernabé, en senyal de trencament amb ells, s’espolsaren la pols dels peus i se n’anaren a Iconi.

Els deixebles, per la seva part, vivien plens d’alegria i de l’Esperit Sant.