Fets 9

Llavors Saule, respirant encara amenaces i mort contra els deixebles del Senyor, anà a trobar el gran sacerdot

i li demanà cartes adreçades a les sinagogues de Damasc per endur-se’n presos a Jerusalem els qui trobés adherits al Camí del Senyor, tant homes com dones.

Quan Saule arribava prop de Damasc, de sobte l’envoltà una llum fulgurant que venia del cel.

Va caure a terra i sentí una veu que li deia: —Saule, Saule, per què em persegueixes?

Ell preguntà: —Qui ets, Senyor? Ell li respongué: —Jo soc Jesús, el qui tu persegueixes.

Aixeca’t, entra a la ciutat, i allà et diran el que has de fer.

Els homes que l’acompanyaven s’havien aturat, muts d’espant; sentien la veu, però no veien ningú.

Quan Saule s’aixecà de terra, per més que obria els ulls, no veia res. Ells l’agafaren per la mà i el van portar fins a Damasc.

Estigué tres dies sense veure-hi, i no menjava ni bevia.

Hi havia a Damasc un deixeble que es deia Ananies. En una visió, el Senyor el cridà: —Ananies! Ell respongué: —Aquí em tens, Senyor.

El Senyor li digué: —Aixeca’t, ves al carrer anomenat Recte, a casa de Judes, i pregunta per Saule de Tars: està pregant,

i en una visió ha vist un tal Ananies que entrava i li imposava les mans perquè recobrés la vista.

Ananies replicà: —Senyor, he sentit contar a molts tot el mal que aquest home ha fet al teu poble sant de Jerusalem,

i ara, aquí, té plens poders dels grans sacerdots per a endur-se’n presos tots els qui invoquen el teu nom.

El Senyor li digué: —Ves-hi, que aquest home és l’instrument escollit perquè porti el meu nom davant les nacions paganes i els seus reis, i davant els israelites.

Jo li faré veure tot el que haurà de sofrir pel meu nom.

Aleshores Ananies hi anà, entrà a la casa, li va imposar les mans i li digué: —Saule, germà, Jesús, el Senyor, el qui se’t va aparèixer pel camí quan venies, m’envia perquè recobris la vista i siguis omplert de l’Esperit Sant.

A l’instant li caigueren dels ulls una mena d’escates i recobrà la vista. Llavors mateix s’aixecà i es va fer batejar.

Després prengué aliment i recobrà les forces.

Saule es va quedar alguns dies amb els deixebles que vivien a Damasc,

i ben aviat es posà a predicar a les sinagogues que Jesús és el Fill de Déu.

Tothom qui el sentia no se’n sabia avenir i deia: —¿No és aquest el qui a Jerusalem volia destruir tots els qui invoquen el nom de Jesús? ¿No havia vingut aquí precisament per endur-se’ls empresonats als grans sacerdots?

Però Saule agafava cada dia més coratge i, demostrant que Jesús és el Messies, deixava confosos els jueus que vivien a Damasc.

Passat bastant temps, els jueus van prendre l’acord de matar-lo,

però Saule es va assabentar del complot. Ells vigilaven fins i tot les portes de la ciutat nit i dia per poder-lo matar.

Però els seus deixebles, de nit, el baixaren muralla avall dins un cove.

Saule va arribar a Jerusalem, i allà intentava d’unir-se als deixebles, però tots li tenien por, perquè no creien que fos de veritat un deixeble.

Llavors Bernabé el prengué pel seu compte i el va presentar als apòstols. Els explicà com, pel camí, Saule havia vist el Senyor, i com el Senyor li havia parlat; i encara els contà amb quina valentia havia predicat a Damasc en el nom de Jesús.

Des d’aleshores Saule convivia amb ells a Jerusalem i predicava amb valentia en el nom del Senyor.

També parlava i discutia amb els jueus de llengua grega, però aquests cercaven de matar-lo.

Quan els germans ho van saber, se’l van endur a Cesarea i d’allí el feren marxar a Tars.

L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. S’anava consolidant, vivia reverenciant el Senyor i creixia gràcies al consol de l’Esperit Sant.

Pere, que anava passant pertot arreu, va baixar també a visitar els membres del poble sant que vivien a Lida.

Allà va trobar un home paralític que es deia Enees i que jeia al llit des de feia vuit anys.

Pere li digué: —Enees, Jesucrist et dona la salut. Aixeca’t i fes-te el llit. Ell es va aixecar a l’instant.

Tots els qui vivien a Lida i a Saron el van veure i es van convertir al Senyor.

A Jafa hi havia una deixebla que es deia Tabita, en grec Dorques (que vol dir «gasela»). Aquesta dona feia moltes bones obres i almoines.

Per aquells dies es va posar malalta i va morir. Van rentar el seu cos i el pujaren a la sala de dalt de la casa.

Com que Lida és a prop de Jafa, els deixebles van saber que Pere era allí i li enviaren dos homes a demanar-li que no trigués a anar a trobar-los.

Pere se’n va anar amb ells de seguida. Un cop a Jafa, l’acompanyaren a la sala de dalt, on el van envoltar totes les viudes, que ploraven i li mostraven les túniques i els mantells que feia Dorques quan era amb elles.

Pere va fer sortir tothom i es quedà pregant agenollat. Després, girant-se cap al cadàver, digué: —Tabita, aixeca’t! Ella obrí els ulls, veié Pere i es va incorporar.

Pere l’agafà per la mà i la feu posar dreta. Aleshores va cridar les viudes i els altres membres del poble sant i els la va presentar viva.

La nova va córrer per tot Jafa, i molts van creure en el Senyor.

Pere es quedà a Jafa una temporada llarga, a casa d’un tal Simó, blanquer d’ofici.